APECAT ha donat a conèixer avui els temes en català que més van sonar a les emissores de ràdio de Catalunya el 2024 i la primera posició és per ‘La Marina Sta Morena’, de Figa Flawas, convertida en la banda sonora de l’estiu passat i una de les cançons més aclamades pel públic durant la segona meitat de l’any.
En segona posició trobem ‘Els teus ulls’, de l’Alfred Garcia, que va aparèixer a finals del 2023 i ens va enganxar bona part de l’any, situant a l’Alfred com un dels artistes més en forma durant l’any passat.
Mama Dousha va superar l’èxit de ‘Rikiti’ i amb Que chévere’ es va fer un fart de sonar, situant la cançó com la tercera més radiada el 2024.
Al top 10 també trobem Buhos amb ‘Actitud’, La Fúmiga i The Tyets amb ‘Covards’, de nou els vallencs Figa Flawas amb ‘Solucions i no problemes’, o Nil Moliner, Els Catarres i Suu.
Pel que fa al top 30 també figuren noms importants el 2024 com Miki Núñez, Oques Grasses, Ginestà, The Tyets, Stay Homas, Sexenni o Roger Padrós.
La presència femenina en el top 30 la trobem amb cançons de Juls, la mencionada Suu, les Coco, lal’Ba, o Els Catarres i Ginestà.
TOP 10 CATALÀ RÀDIOS 2024
1 FIGA FLAWAS – LA MARINA STA MORENA
2 ALFRED GARCIA – ELS TEUS ULLS
3 MAMA DOUSHA – QUE CHÉVERE
4 BUHOS – ACTITUD
5 LA FÚMIGA I THE TYETS – COVARDS
6 FIGA FLAWAS – SOLUCIONS I NO PROBLEMES
7 NIL MOLINER – ARA
8 MAMA DOUSHA – RIKITI
9 SUU – PASSEN COSES
10 ELS CATARRES – VULL ESTAR AMB TU
“No té tanta importància” és una cançó que convida a relativitzar les dificultats del dia a dia. Amb un missatge clar i optimista, reivindica la importància de ser lleugers, d’escoltar-nos a nosaltres mateixos i de gaudir de les petites coses que ens fan feliços.
La peça de Roger Padrós combina el folk amb influències mediterrànies, barrejant elements orgànics amb subtils detalls electrònics, creant així una atmosfera càlida i propera.
Aquest tercer avançament del nou EP de l’artista consolida una línia sonora que busca connectar amb l’oient, posant la senzillesa i la proximitat al centre de la seva proposta artística.
Roger Padrós presentarà el seu nou EP en un concert molt especial a la Sala Apolo el pròxim 22 de febrer, en el marc del Festival Empremtes. Aquest treball, que promet mostrar una nova faceta del cantant, és una de les propostes més esperades del festival.
A més de descobrir les noves cançons, el públic tindrà l’oportunitat de gaudir d’un repàs pels èxits dels seus dos discs anteriors: “La Vida és Millor”, publicat el 2022, i “A Contrallum”, llançat el 2024. Un recorregut musical ple d’emocions que reflecteix la seva l’evolució artística.
L’energia i l’autenticitat de Roger Padrós a l’escenari faran d’aquest concert una experiència única per a tots els assistents.
El músic i compositor lleidatà Miquel Allué ha publicat el seu nou single, “Si m’hi fico”. Aquesta cançó aborda una temàtica que ens convida a reflexionar sobre la rapidesa del dia a dia i com, sovint, en comptes de solucionar els problemes, els compliquem encara més quan forcem situacions i no deixem que el temps ho posi tot al seu lloc.
La peça ha estat composada i produïda íntegrament per Miquel Allué, aportant la seva visió personal i detallista al projecte. La cançó brolla d’influències de la música alternativa americana, fet que es reflecteix tant en les melodies com en l’estructura sonora. A diferència d’altres composicions prèvies, “Si m’hi fico” desprèn una contundència sonora destacable, especialment pel paper predominant de les guitarres, un tret que recorda la seva etapa com a membre del grup Pull My Strings.
Després d’un llarg recorregut liderant Pull My Strings i treballant en solitari sota el nom d’Eira —un projecte que ha decidit posar en pausa durant el 2024—, Miquel Allué reprèn ara el seu camí artístic sota el seu propi nom. Aquest nou capítol representa el retorn al projecte que va iniciar el 2012 amb la publicació d’un EP a Bandcamp. Des del 2024, compagina el seu projecte amb el rol de guitarra i teclista al grup lleidatà de pop “Selva Nua”.
A PROP és una peça Indie Pop amb sons moderns i una tornada encomanadissa. La lletra evoca un viatge que relaciona mons diferents que es complementen quan es troben. A mesura que es busquen i es van acostant, fent petits passos o jugant sota la pluja, hi ha una energia que fa sortir el sol per gaudir del moment.
SINCRONIES (Cases de la Música, 2025) és el primer disc de RÚPITS des del seu anterior àlbum, Imaginari, publicat l’any 2019. Després de la pausa imposada per la pandèmia, el grup torna amb un so renovat, demostrant que han aprofitat aquest temps per créixer no només com a músics, sinó també com a persones. SINCRONIES representa la seva evolució cap a una sonoritat més madura i, al mateix temps, més fresca; un equilibri entre la seva identitat original i la incorporació de nous elements que aporten dinamisme a la seva proposta musical. Amb l’ús destacat dels sintetitzadors, el grup introdueix un estil més electrònic, que es mescla a la perfecció amb els sons de guitarra que sempre han definit al quintet de Gironella.
El nou disc -el quart àlbum des que van iniciar la seva carrera musical l’any 2014- arriba carregat de força, amb set cançons noves i un remix del seu clàssic Rodamon, que celebra el seu desè aniversari aquest 2025. SINCRONIES és més que un títol: és una declaració d’intencions. Segons RÚPITS, “la connexió invisible que uneix esdeveniments, persones i circumstàncies aparentment desconnectades, però, en el fons, perfectament coordinades travessa totes les cançons del disc, reflectint tant la cohesió entre els membres del grup com la nostra sintonia amb el món que ens envolta. Cada nota, cada melodia i cada lletra sembla ressonar amb aquesta idea: som tots part d’un gran engranatge, movent-nos a un ritme comú, tot i que sovint no en siguem conscients”.
El projecte RÚPITS va començar quan una colla d’amics del poble van decidir unir les seves forces per donar sortida a les seves inquietuds musicals i creatives. El Premi Popular del Sona9 que van guanyar el 2016 els va permetre actuar a l’edició del Canet Rock d’aquell mateix any, el que va representar un impuls a la seva carrera artística, caracteritzada per un pop lluminós amb ritmes eighties i melodies contagioses.
Al llarg d’aquests últims anys, el sorgiment i consolidació d’artistes emergents més i més joves que mantenen viva l’escena ha estat a l’ordre del dia. En aquest cas, trobem a dinou, un jove que amb només 16 anys presenta el seu primer EP “De la terra al cel”.
L’EP de curta durada, “De la terra al cel” és un projecte produït i compost íntegrament per ell mateix on, a través de sis temes, el cantant explora diversos significats i emocions amb un to molt introspectiu i una barreja de ritmes urbans amb un toc minimalista i relaxat.
Pel que fa a l’ambient general, el treball et transporta als dies d’estiu dedicats a passar-s’ho bé. Complementant la producció relaxada i minimalista mencionada anteriorment, dinou, en comptes de rapejar purament, dona molt espai a la seva veu i melodies més aviat cantades, les quals que enllacen perfectament amb el clima de les cançons.
D’altra banda, pel que fa als temes tractats, el català se situa entre la nostàlgia del passat, la felicitat del present i l’ambició pel futur: homenatja els records de persones que han marcat la seva vida i ja no hi són, però se centra amb especial èmfasi en l’ara i la joventut; els amics, els amors i la festa.
Concretament dins del treball m’agradaria destacar ‘no se’n recorda’, una cançó on, amb una lletra captivadora, ens expressa una etapa de reflexió i tristesa rescatada per una nova persona que pren importància a la seva vida. I sobretot, m’agradaria parlar de l’última cançó de l’EP, ‘Des de dalt’. Una combinació de diferents ritmes entre el reggaeton i el trap, complementada per les melodies característiques del treball i una tornada enganxosa que captura la sensació de benestar emocional després de superar diverses etapes, que es reflecteixen en les altres cinc cançons. En definitiva, una cançó que tanca bastant adientment el treball amb aquesta metàfora “des de dalt”, on amb un caràcter d’autosuperació dona gràcies al seu entorn i al que li està passant, tenint en tot moment el que ha viscut i, sobretot, el que li queda per viure prenent la música com a aspiració.
“Des de dalt”, és un bon EP debut en la música perfecte per manifestar el creixement personal i representar aquesta contraposició entre la nostàlgia d’un passat i el benestar/ ambició d’un present i futur. Tot i això, pot arribar a pecar d’una producció un pèl massa minimalista i poca innovació que poden deixar-te amb ganes de més.
El cantant emergent dinou presenta “De la terra al cel”, el seu primer EP, un treball format per sis cançons que exploren diversos significats i emocions. Amb aquest projecte, dinou homenatja els records de persones que han marcat la seva vida i ja no hi són, valorant el present i reflexionant sobre situacions quotidianes que ens defineixen com a persones.
Però el títol, també amaga una segona lectura. L’ambició de l’artista per assolir els seus somnis i fer el salt de la terra al cel en el món de la música.
Aquest EP, produït íntegrament pel mateix dinou, compta amb la col·laboració d’Èric Ruiz en la masterització i Èlia Prunera en la gravació de veus. Cada cançó ha estat dissenyada amb una sonoritat i estil propis, amb l’objectiu de transmetre emocions i energies úniques en cada una d’elles.
El primer avançament de l’EP “Des de dalt” es va publicar un mes abans que l’àlbum. Aquesta cançó captura la sensació de benestar emocional després de superar diverses etapes, que es reflecteixen en les altres cinc cançons.
Entre les sis peces destaca la introducció, “De la terra al cel (intro)”, un homenatge als que ja no hi són. A continuació, trobem temes com “Dissimulàvem” on ens trasllada a un amor discret, passant també per una etapa de festa i llibertat amb “Tenim ganes”, una etapa de tristesa i reflexió amb “No s’enrecorda” o de retrobament amb “5MIN”.
Les cançons van acompanyades de videolírics de forma metafòrica produïts per Martí Curto amb escenes com la d’un rellotge cremant al videolíric de “5MIN” que representa el pas del temps amb la flama d’aquell l’amor.
Aquest passat dijous, ja amb LaNau mig enlairada i amb un públic entregat a gaudir al màxim, arrancava la presentació de “SACRIFICIS”, de la mà de Xicu després d’un brillant Souto com a teloner.
Xicu va optar per una ambientació adient i clavada amb el que representa aquest àlbum. Una atmosfera introspectiva que semblava protegir al cantant amb els diferents efectes de llums i fum. Vestit de negre, va entrar a l’escenari acompanyat de dos instruments que van ser presents al llarg de tota l’actuació donant unes versions molt més enriquidores als temes: la guitarra i un violoncel elèctric.
Vèiem el cantant emocionat i entregat al públic, tant que fins i tot s’hi va apropar massa i va acabar caient de l’escenari. En un tancar i obrir d’ulls, i animat amb el suport incondicional del públic, el tornàvem a tenir a dalt un altre cop. Des d’una faceta més festiva i pletòrica amb cançons com ‘aye‘ (un llançament ben recent que, de fet, no es troba dins l’àlbum “SACRIFICIS”), fins a una esfera més aviat emotiva i íntima, a l’hora de regalar-nos temes com ‘LO NOSTRE’.
El dijous, Xicu pujava a l’escenari per viatjar entre els temes del seu àlbum, però no tot sol, sinó de la mà d’aquells qui el van ajudar a completar el projecte amb les seves col·laboracions. Sense trencar el ritme frenètic i ràpid entre cançó i cançó, els artistes convidats a “SACRIFICIS” s’embarcaven a la Nau entrant i sortint de l’escenari per cantar els featurings i gaudir d’un protagonisme poc usual. En alguns moments dignes d’admirar, el català preferia prendre un segon pla i deixar que els artistes convidats (i amics) es fessin seu el concert per uns instants i brillessin en els seus fragments de cançó.
El primer a fer-ho va ser Socunbohemio, els dos junts formen un duet amb un so únic i carregat de sensibilitat amb la cançó ‘SEMPRE ET BUSCO’. Intercalant temes interpretats individualment i amb artistes convidats, van anar pujant a l’escenari diverses veus que formen part de SACRIFICIS. Així doncs, va arribar el torn de Triquell, amb ‘PAUSA’; el de Ven’nus, amb ‘DOL,OR’; també MariaHein, per cantar ‘NO ÉS REAL SI NO FA MAL’ i, finalment, Souto -qui ja havia pujat prèviament a l’escenari per fer la seva actuació com a teloner-, amb qui va interpretar ‘GRÀCIES AL SACRIFICI’.
Encetat ja un to realment íntim i sensible amb les cançons mencionades anteriorment, Xicu va canviar radicalment el registre, traslladant el públic a una mena de “segona part” amb una energia totalment diferent. El castellbisbalenc va començar la tralla amb ‘LO NOSTRE’, un reggaeton amb signatura d’autor que ja preparava els cossos i cames de la gent pel que es vindria. Seguidament, Xicu va rememorar alguns dels hits de l’EP ‘22’, com per exemple ‘TESTIMU MoOoLT / DESTRUIR’ o ‘EL TEU AMOR’, que van obrir una olla gegant al bell mig de la sala. Encès ja el públic, el català va cantar el nou single ‘aye’, el qual acompanyat amb una guitarra elèctrica i cordes, va fer una actuació de rockstar digna de Playboi Carti.
Després d’aquest reguitzell d’artistes convidats semblava que ja no hi havia cabia ningú més. Doncs bé, Xicu ens va sorprendre amb un lloc guardat a la seva Nau. I és que, inesperadament, vam sentir la veu d’Ultralone, amb qui va presentar un tema nou que va deixar tota la sala amb la boca oberta.
Xicu va tancar el concert amb una barreja de les dues facetes. Acompanyat d’amics i amigues dalt i baix de l’escenari, amb ‘GRÀCIES AL SACRIFICI’, cançó que a part de posar el punt final al concert, també tanca l’àlbum.
Es va acabar el concert i el públic tenia ganes de més. Sensació de final de la presentació de l’àlbum, però d’inici d’un any carregat de concerts.
El 47 i Polvo serán han guanyat aquesta dissabte els Gaudí a Millor pel·lícula i a Millor pel·lícula en llengua no catalana, respectivament. El llargmetratge de Marcel Barrena, un fenomen de públic que partia com a gran favorita amb el seu rècord històric de divuit nominacions, ha estat la més guardonada, amb set Gaudís, als quals cal sumar el Premi de públic a la millor pel·lícula de 2024. La segueixen en el recompte d’estatuetes Polvo serán, de Carlos Marques-Marcet, amb quatre; Casa en flames, de Dani de la Orden, i Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, guanyadores de tres Gaudís, i Salve Maria, de Mar Coll, que n’ha guanyat dos. El palmarès, molt repartit, reconeix l’excel·lent collita del 2024, un any de rècord per al cinema en català.
Al Gaudí a millor pel·lícula s’afegeixen sis guardons més: els de Millor direcció de producció per Carlos Apolinario, Millor vestuari per Olga Rodal i Irantzu Ortiz, Millors efectes visuals per Laura Canals i Iván López Hernández, Millor maquillatge i perruqueria per Karol Tornaria, i els de Millor actor protagonista i actriu secundària per la parella formada per Eduard Fernández i Clara Segura.
Polvo serán, Millor pel·lícula en llengua no catalana, ha estat reconeguda amb tres estatuetes més: les de Millor direcció d’art per Laia Ateca, Millor muntatge per Chiara Dainese i Millor música original per Maria Arnal. El guardó a Millor direcció ha reconegut la feina en equip d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, que a Segundo premio s’endinsen en la llegenda al voltant de la banda granadina Los Planetas, proposant una pel·lícula sobre la creació i les fissures de l’amistat. Per Lacuesta és el seu segon guardó en aquesta categoria, després de l’aconseguit per Entre dos aguas (2019). La seva particular història ha guanyat també els Gaudí corresponents a Millor fotografia, per Takuro Takeuchi, i a Millor so, per Diana Sagrista, Alejandro Castillo, Eva Valiño i Antonin Dalmasso.
La comèdia de Dani de la Orden, Casa en flames, ha aixecat tres Gaudís. La història de la matriarca ha estat reconeguda amb el premi a Millor guió original per a Eduard Sola i amb dos guardons interpretatius. Emma Vilarasau ha recollit l’estatueta a Millor actriu protagonista, pel seu paper de madre d’una família que acumula secrets, mentides i un bon grapat de retrets. També ha vist reconeguda la seva feina Enric Auquer, el fill consentit d’aquesta família, que s’ha endut el seu segon Gaudí com a Millor actor secundari, mateixa categoria en la que ja va ser guardonat l’any 2020 per Quien a hierro mata.
Mar Coll i Valentina Viso s’han endut el Gaudí a Millor guió adaptat per Salve Maria. La traducció a la pantalla del llibre Las madres no, de Katixa Agirre, proposa una mirada arriscada a la maternitat, i fuig de la norma jugant amb elements de thriller psicològic i cinema de terror.
Laura Weissmahr, la seva protagonista, també ha estat premiada, amb el Gaudí a Millor interpretació revelació. Traslladant al cinema el seu talent mostrat als escenaris, entre altres experiències com a membre del col·lectiu VVAA, l’actriu interpreta el personatge d’una mare incapaç de sentir cap afecció pel seu nadó. Tanquen el palmarès els premis Gaudí a Millor pel·lícula documental, per Diari de la meva sextorsió, o la crònica del xantatge que va patir la directora Patricia Franquesa quan li van robar l’ordinador i van amenaçar amb difondre unes fotografies íntimes, i el guardó a Millor pel·lícula d’animació, en mans de Mariposas negras, el drama de les persones obligades a migrar a conseqüència dels devastadors efectes de la crisi climàtica, dirigit per David Baute
El premi a Millor direcció novella ha estat per Celia Giraldo per Un lugar común, el seu lúcid retrat d’una dona que arriba a la cinquantena disposada a rebel·lar-se contra la invisibilitat familiar i social. El Gaudí a Millor curtmetratge ha anat a parar a mans d’Àlex Sardà pel seu El príncep, un drama familiar sobre els privilegis i les fugides impossibles que viu una exitosa carrera en el circuit de curts. I, finalment, la producció francesa Anatomía de una caída, de Justine Triet, ha aixecat el premi a Millor pel·lícula europea.
L’equip de Primera Fila no es va voler perdre la catifa vermella dels Gaudí i va poder parlar amb alguns dels nominats, així com amb grups com Figa Flawas i Ginestà, que van actuar a la gala.
L’equip de Primera Fila va assistir el passat dia 16 al partit benèfic que va tenir lloc al Camp Municipal de l’Hospitalet on exfutbolistes, influenciadors i artistes van participar d’un partit de futbol on els diners recaptats anaven destinats a diferents associacions vinculades amb els malalts d’ELA.
En aquest esdeveniment tots ells es van ajuntar amb la única voluntat d’ajudar a tots els malalts que pateixen la ELA.
Des de Primera Fila vam tenir l’oportunitat de parlar amb la directora general de la Fundació Miquel Valls, així com alguns dels convidats a l’acte, que va també comptar amb la presència d’una de les cares visibles d’aquesta malaltia, com és Juan Carlos Unzué.
El festival Canet Rock 2025 torna a fer història esgotant totes les entrades disponibles amb cinc mesos i mig d’antelació. Les 25.000 localitats s’han venut abans que es faci públic el cartell complet, consolidant així el festival com una de les cites musicals més esperades de l’estiu a Catalunya.
El proper 30 de gener, l’antiga fàbrica Damm de Barcelona acollirà la festa de presentació del cartell, on es donaran a conèixer tots els artistes que actuaran al Pla d’en Sala el 5 de juliol. Tot i això, ja no quedaran entrades disponibles, un fet que reafirma l’èxit i la confiança del públic en un esdeveniment que s’ha convertit en una autèntica icona de la música en directe al país.
Un estiu més, el mític CanetRock promet ser la gran festa de la música de Catalunya fent vibrar els 25.000 assistents fins que surti del sol.
Molt bon dia, arranquem amb el segon blog d’aquest 2025, on ja es nota que tot torna a començar a arrancar i ja tenim els primers discos de l’any. Som-hi!
NOVETATS:
Ja està aquí el nou disc de versions de Cala Vento, BRINDIS, amb el que celebren 10 anys de carrera. Com ja sabeu, és un dels meus grups preferits de sempre, així que, com cada cop que treuen música, avui estic molt feliç. A més, amb això inicien una nova gira on els podrem veure de nou tocar a sales i festivals de tot el país. El disc inclou (a part dels Pets i EUDLF) versions de Lucio Battisti, Turnstile, Julieta Venegas, Pau Donés, Da Souza i Fugazi, a part de la versió en italià “Sono Innamoratto di te”, interpretada amb l’Enric de Lecocq i que vem gaudir en directe a la Catedral.
També una de les notícies del dia (i de l’any?) és la publicació del segon disc pòstum de Mac Miller, Balloonerism. El disc va ser gravat entre 2013 i 2014, però es va deixar en pausa, fins que el seu equip ha decidit “restaurar-lo” i publicar-lo per a tots els fans. És un disc que estaria inclòs dins la seva etapa més introspectiva i experimental, amb cançons més aviat llargues i col·laboracions com les de SZA. M’han encantat “Funny Papers” i “Stoned”.
Hipergéminis, el grup recentment creat format per integrants de Niña Polaca, ha publicat el seu primer treball, Hipergéminis vol.1, d’on vull destacar “Entre las nubes”, a part de “Fuego Lento”, una de les meves preferides de l’any passat. El disc m’ha semblat molt complet, amb col·laboracions que lliguen molt bé, diferents estils i influències i un futur prometedor.
Tot el que fa Sampha es converteix en or, i torna a passar un altre cop amb “Ocean Steppin’”, una nova cançó de John Glacier on apareix col·laborant. També m’apunto el descobriment de John Glacier, una rapera, poeta i productora londinenca, que estrenarà el seu primer disc aquest 14 de febrer.
Joselito Ke torna aquest 2025 amb un nou projecte entre mans, del que ja hem pogut escoltar “Triste”, el seu nou single, on tornem a veure perquè és un artista molt interessant: la mescla d’estils, la presència d’electrònica i una producció arriscada i molt treballada. Seguiu-lo perquè aquest any es venen cosetes!
Senyor Oca i Adala, amb KAYMANE a la producció, acaben d’estrenar “Sense Pressa”, el primer avançament de la segona part de METALL, el nou disc de Senyor Oca del qual ja vam poder gaudir de la primera part a finals d’any, i que ja us vaig posar per aquí també.
DESCOBRIMENTS:
Just avui m’han recomanat una cançó d’un artista que no coneixia i m’ha encantat: parlo d’elmalamía, un cantant xilè d’R&B modern, que va presentar el seu segon disc al setembre: lo que me queda. La cançó es diu “te tengo ganas” i m’ha agradat com fusiona gèneres i experimenta amb sons innovadors.
I acabo amb un altre descobriment, el de Jelani Aryeh, cantant indie amb influències del post-punk americà, que té cançons com “I’m in Love”, publicada a principis de l’any passat dins el seu disc The Swater Club. M’ha recordat una mica a The Cure.
Aprofito abans d’acabar per compartir la llista de Spotify on aniré posant tota la música d’aquest 2025.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.
Galetes estrictament necessàries
Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.
Si desactiveu aquesta galeta no podrem desar les preferències. Això vol dir que quan visiteu aquest web, haureu d'activar o desactivar les galetes de nou.
Galetes de tercers
Aquest lloc web utilitza Google Analytics per recopilar informació anònima com el nombre de visitants del lloc i les pàgines més visitades.
Si manteniu aquestes galetes habilitades ens ajudareu a millorar el lloc web.
Activeu primer les galetes estrictament necessàries perquè puguem desar les preferències!
