El festival Vida 2026 arrencarà el pròxim dijous 2 de juliol amb una proposta tan singular com irrepetible: “El Petit de Cal Eril i la Processó Metafísica”, una experiència creada especialment per inaugurar la dotzena edició del festival. Més que un concert convencional, la proposta es planteja com un ritual col·lectiu que reunirà més d’un centenar de participants entre músics, artistes i representants de la cultura popular.
Per donar forma a aquesta experiència, El Petit de Cal Eril ha comptat amb la col·laboració de l’artista i escenògraf Marc Salicrú, amb qui ha ideat un recorregut escènic pels boscos històrics i els jardins de la Masia d’en Cabanyes, un dels espais emblemàtics del festival. Durant aquest itinerari immersiu, el públic serà conduït fins a l’escenari principal del Vida a través d’una mena de peregrinació artística plena de sorpreses, risc escènic i una explosió sonora i visual que marcarà l’inici de tres dies de música.
La proposta comptarà també amb la participació especial dels Balls Populars de Vilanova i la Geltrú, que aportaran la força de la cultura festiva tradicional a l’espectacle. A més, diversos músics i artistes convidats, vinculats a l’univers creatiu d’El Petit de Cal Eril, s’aniran anunciant pròximament.
Amb aquesta iniciativa coral, el Vida convertirà la inauguració de la seva 12a edició en un moment excepcional que transcendeix el format habitual de concert per convertir-se en una celebració col·lectiva. El Petit de Cal Eril se suma així a la llista d’artistes que han protagonitzat el concert inaugural del festival en edicions anteriors, com Clara Peya o La Big Band de la Ludwig Band.
El Vida 2026 presentarà una de les seves programacions més destacades fins ara, amb noms com Fatboy Slim, Ralphie Choo, Guitarricadelafuente, Lia Kali, Charlotte Cardin, Saint Etienne o Amaia, entre molts altres artistes que actuaran al llarg del cap de setmana.
Després del seu retorn, SDP509 presenten ‘Cuc de seda’, el seu nou senzill i el segon avançament d’aquesta nova etapa del grup. La banda bagenca aposta per una cançó enèrgica i accelerada que parla de transformació i de la capacitat de tornar-se a aixecar.
Inspirada en la metàfora del cuc que es converteix en papallona, la peça juga amb la idea de passar del caos a l’impuls, convertint les caigudes i les inèrcies en motor per continuar endavant. El grup posa paraules a aquella necessitat tossuda de tornar-ho a intentar l’endemà, fins i tot quan tot sembla haver-se torçat.
Musicalment, ‘Cuc de seda’ combina pop, ska i drum’n’bass en una proposta divertida i desacomplexada que manté el caràcter irreverent i irònic del grup. El resultat és una cançó amb esperit festiu i plena d’energia que confirma el bon moment creatiu de la banda.
Amb aquest nou senzill, SDP509 consoliden una etapa més lliure i imprevisible, sense perdre l’essència que els ha mantingut units des del primer moment i que continua definint el seu univers musical.
LECOCQ ha publicat ‘Parapents’, el seu nou senzill i tercer avançament del disc «Sucre», el nou treball de llarga durada que l’artista publicarà el mes d’abril. La cançó arriba com un nou tast del projecte i confirma l’univers sonor que marcarà aquesta nova etapa.
La lletra de ‘Parapents’ planteja el passeig d’un infant pels marges del sistema, un recorregut simbòlic on les idees troben espai per créixer en una ment innocent. Amb el pas del temps, aquesta innocència es torna conscient i obre la porta a una nova mirada sobre el món, deixant-se portar per nous corrents de pensament. Una metàfora vital que es resumeix en una imatge clara: dins el cap, bufa el vent.
Musicalment, el tema manté el pop lluminós que caracteritza el projecte de LECOCQ, amb una base sòlida de bateria i baix que es combina amb sintetitzadors i guitarres etèries. Tot plegat queda articulat per la veu de l’artista, que reforça el caràcter melòdic i accessible de la peça.
La cançó s’ha enregistrat als estudis Del Suono Moretti sota la direcció de Jordi Mora, amb producció d’Emili Bosch i màster de Víctor García. En la gravació hi han participat Malcus Codolà a la bateria, Aleix Bou a les percussions, Emili Bosch als sintetitzadors, Pedro Campos al baix i el mateix LECOCQ a la guitarra i la veu. La lletra ha estat coescrita amb Albert Lloreta.
‘Parapents’ arriba acompanyada d’un vídeo en directe gravat als estudis Rus Sonic per Marc Cuscó (Escafiord Films). El llançament del senzill dona pas també a una intensa agenda de concerts que portarà LECOCQ per diferents escenaris del país aquest 2026, amb cites destacades com el Festival Empremtes, el Vida Festival o el Festival Cruïlla, on presentarà en directe les cançons del seu nou disc «Sucre».
Artísticament, el dol ha estat explotat fins a la sacietat. Fent un superficial i ràpid anàlisi del que recordo d’aquests últims anys de dol pur, m’abrumen nous clàssics visuals com ‘Up’, ‘Coco’, ‘Un monstruo viene a verme’ o el pes existencial d’àlbums com ‘Songs of a Lost World’ de The Cure o la majoria de la discografia pòstuma de Juice WRLD. Tot això deixant de banda l’infinitat de dol romàntic per amor que regna el dia a dia. Per això, basar un àlbum sencer en la mort era una aposta valenta per a Gorillaz; corrien el risc d’incórrer en el tòpic fàcil, ple de clixés i redundant en el nostre imaginari col·lectiu.
Tanmateix, tot i que no diria que Damon Albarn i Jamie Hewlett hagin defugit aquest gran tema amb total impunitat, sí que crec que ho han fet des d’una mirada única i radicalment diferent. ‘The Mountain’ no és només un disc, és una aproximació filosòfica nascuda del dol real (ambdós membres van perdre els seus pares el 2024 amb pocs dies de diferència) i del seu viatge a Jaipur, l’Índia. La «muntanya» esdevé aquí una metàfora del camí espiritual cap a la resurrecció, una estructura que, a més, dóna sentit a la seva visió britànica de la pèrdua en contrast amb l’optimisme festiu de la cultura índia.
Estirant d’aquest fil, l’àlbum destaca pel seu tret més distintiu: les col·laboracions. D’una banda, proposa un diàleg metafísic amb el més enllà a través de cinc col·laboracions pòstumes, com les de Dennis Hopper o Tony Allen, que reforcen el tema de la transcendència. Aquesta voluntat de connexió s’estén cap a l’Orient amb la presència d’Anoushka Shankar, qui vertebra el disc amb la seva cítara i el seu llegat folklòric. Resulta inevitable traçar un fil invisible entre el seu pare, Ravi Shankar (col·laborador dels Beatles), i la sensació que el tema «The Mountain» viatja directament a la melodia inconfusible de l’ «Ob-La-Di, Ob-La-Da».
Musicalment, el disc és sorprenentment bo en la seva cohesió, assolint el repte que gèneres tan dispars convisquin sota el segell del grup. «The Mountain» funciona com una intro perfecta, construint l’atmosfera d’aquest passeig espiritual. No obstant això, en l’afany de crear aquest món sonor tan complex, algunes peces com «The God of Lying» o «The Manifesto» es queden a mig camí, recordant-me més aviat a una cançó de circ que a una fusió real. Sobretot en la primera part de la col·laboració amb Trueno; entre el seu rap, la veu de Damon, les flautes i una melodia fàcil de sintetitzador i una percussió que sembla anar a remolc. Un conjunt que, en el fons, em sembla un intent de reinterpretació fallit del Manele (gènere lax que beu del folklore-pop oriental i dels països de l’est) que queda lluny d’altres exemples que si ho aconsegueixen com «Dame otro motivo» de Rojuu.
Una inadaptació fallida que no passa amb l’altre gran nom del disc “Orange County” que aconsegueix aglutinar perfectament el pop melòdic, la cítara d’Anoushka i la mà de Bizarrap que dota la cançó d’aquesta energia de hit –i sobretot de la tuba de fons que tant caracteritzen els corridos de l’argentí amb Peso Pluma–. Una cançó que, tot i potser pecar de ser una cançó d’estribillo fàcil i dissenyada per ser el hit, musicalment aconsegueix reflectir tot el que han intentat amb aquest disc. El mateix passa amb Damascus que, deixant darrere aquesta aire embriagador de hit, aconsegueix crear un tot molt ben cohesionat amb el rap de Yasiin Bey i el dabke (gènere popular de l’orient mitjà modernitzat amb ritmes electrònics) d’Omar Souleyman.
En definitiva, puc concloure amb fefaència que Gorillaz ha aconseguit traslladar la seva sàtira habitual a un terreny molt més personal. Tot i que alguns passatges es perdin en l’experimentació, l’àlbum esquiva el clixé de la mort en l’art precisament perquè no pretén explicar-la, sinó transitar-la. Albarn i Hewlett converteixen el dol en un procés creatiu compartit i obert, on tothom forma part del mateix camí. Un viatge que s’allunya de l’hermetisme gris de Londres per buscar sentit en el moviment, en el diàleg i en la barreja. I és justament en aquest desplaçament, més que en cap resposta definitiva sobre la mort, on ‘The Mountain’ troba la seva veritable altura.
L’olor d’estiu ja es comença a sentir amb ‘M’encantaria’, el nou senzill de Guillem Roma. La cançó, un dels últims avançaments del seu pròxim disc «Ritual d’Expropiació», arriba amb una sonoritat lluminosa i ballable que manté intacta l’essència tropical i optimista que caracteritza l’artista.
Amb una atmosfera fresca i carregada de bon rotllo, ‘M’encantaria’ convida a somiar en veu alta i a imaginar quin món volem construir i quin llegat volem deixar a les generacions futures. El tema combina aquesta energia estiuenca amb una mirada reflexiva sobre el moment actual.
“Vivim en un món cada cop més desigual i sento que l’art no pot passar de puntetes per la realitat que estem veient d’acumulació de poder, de guerres i egos. Per mi és imperatiu compartir aquestes reflexions, denunciar les injustícies, però sobretot poder somiar col·lectivament un món millor, compartir esperança, encara que sigui al mig del col·lapse”, explica Guillem Roma.
Segons l’artista, el disc que està a punt d’arribar tindrà una forta càrrega conceptual i es planteja gairebé com un assaig polític i filosòfic. En aquest sentit, «Ritual d’Expropiació» reflexiona sobre els límits que la societat imposa a les persones i sobre la necessitat de trencar-los per deixar que la vida flueixi amb més llibertat.
“Ho hem dividit tot en trossets. Definim les coses pels seus límits i fronteres, i a nosaltres mateixos també. Amb les ànsies de definir-nos ens hem limitat. Per això un dels desitjos d’aquesta cançó és expropiar-me a mi mateix, sortir d’allò propi, de l’ego, i trencar aquests límits perquè la vida flueixi més”, explica el cantautor.
Amb aquesta nova peça, Guillem Roma torna a demostrar la seva capacitat per combinar reflexió i frescor: un pensament profund explicat amb senzillesa i embolcallat amb ritmes que conviden a ballar. Una fórmula que anticipa un nou disc amb vocació crítica però també carregat d’esperança.
El Share Festival ha anunciat noves incorporacions al cartell de la seva vuitena edició amb la confirmació de Dellafuente, Lola Indigo, Omar Courtz i Dei V, quatre dels artistes més destacats de l’escena urbana actual. El festival tindrà lloc els dies 24 i 25 de juliol de 2026 al Parc del Fòrum de Barcelona i tornarà a reunir alguns dels noms més rellevants del panorama musical urbà.
Consolidat com un dels esdeveniments musicals amb més impacte entre el públic jove, el Share Festival continua creixent després de l’èxit de l’edició passada, que va penjar el cartell d’entrades exhaurides. De cara a aquest 2026, l’organització ha previst habilitar noves zones dins del recinte amb l’objectiu d’ampliar la capacitat i millorar l’experiència del públic assistent.
Entre els noms més destacats d’aquesta edició hi ha Dellafuente, una de les figures clau de la música urbana estatal. L’artista granadí va fer història reunint més de 130.000 espectadors en dues nits consecutives al Riyadh Air Metropolitano i oferirà al Share Festival el seu únic concert a Catalunya dins de la seva gira del 2026.
També encapçalarà el cartell Lola Indigo, una de les artistes més influents del pop espanyol actual. Després de l’èxit de la gira «La Bruja, La Niña y El Dragón», amb la qual va omplir alguns dels estadis més importants de l’Estat i va reunir més de 120.000 espectadors, la cantant continua consolidant-se com una de les grans figures del pop i la música urbana.
Des de Puerto Rico arribarà Myke Towers, un dels grans fenòmens globals del gènere urbà i l’artista internacional més escoltat a Espanya durant el 2024. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb noms com Bad Bunny, Becky G, Farruko o Arcángel, situant-se com una de les veus més reconegudes de l’escena llatina.
Al seu costat actuarà Omar Courtz, un dels artistes amb més projecció de la nova generació urbana internacional. Amb més de 30 milions d’oients mensuals a Spotify i milers de milions de reproduccions globals, la seva popularitat s’ha disparat després de temes com «Qué vas a hacer hoy» i de col·laboracions com la que va publicar amb De La Rose, que va superar els 118 milions de reproduccions i va arribar al número 1 del Top 50 Espanya de Spotify.
El cartell també incorpora Dei V, un dels artistes amb més creixement dins la nova fornada del trap i el reggaetón llatí. L’artista ja ha entrat a les llistes de Billboard i ha col·laborat amb figures destacades del panorama internacional. Recentment també ha participat en l’últim disc de Bad Bunny, un dels llançaments més exitosos de l’any.
El lineup del Share Festival 2026 es completa amb una combinació d’artistes consolidats i noves promeses de la música urbana. Entre les incorporacions destaquen Alejo, amb més d’1,9 milions d’oients mensuals; Aleesha, artista ibicenca que fusiona pop, R&B i sons urbans; Ultralone, una de les propostes emergents de l’escena underground catalana; i Suzete, que es va donar a conèixer després del seu pas per Operación Triunfo 2023.
A aquests noms s’hi sumen artistes ja anunciats com RVFV, Juan Magán o Yan Block, així com De La Rose, Delaossa i Ptazeta, que aportaran diferents perspectives dins del gènere urbà actual.
El festival també comptarà amb Lucho RK, una de les revelacions recents de l’escena urbana espanyola; La Pantera, referent emergent del rap estatal; 31 FAM, el grup català que connecta amb la nova generació fusionant trap, reggaetón i R&B en català, castellà i anglès; i Kidd Voodoo, artista xilè que ha dominat les plataformes de streaming amb temes com «Me Mareo» al costat de JC Reyes.
A més dels concerts, el Share Festival 2026 inclourà sessions de DJs que mantindran l’energia del recinte durant tota la jornada. Entre els noms confirmats hi ha KIDDO, Cande Gariso, Trapella, Anna Gisbert, Tay de León, Blin Blin i Carla Nisha. El festival comptarà també amb Marc Frigola MC com a mestre de cerimònies, encarregat de conduir les diferents actuacions.
Un any més, el festival col·laborarà amb SHARK, el col·lectiu responsable d’algunes de les festes més populars del panorama juvenil a Catalunya, que aportarà noves activacions i sorpreses per al públic assistent.
CLASSE B presenta «Aguantant el ruixat», un nou EP format per cinc cançons amb què el grup consolida i amplia el seu univers de pop-funk mediterrani. El treball aposta per un so fresc, lluminós i ballable, fidel a l’estil que la banda ha anat definint en els seus darrers llançaments.
El disc arriba acompanyat de ‘De peus a terra’, la cançó que actua com a carta de presentació d’aquest nou projecte. El tema parla de deixar enrere l’etapa d’intentar encaixar en motlles aliens i de prendre la decisió de seguir allò que realment t’apassiona per trobar el propi camí.
Musicalment, ‘De peus a terra’ combina guitarres rítmiques, un baix amb caràcter i una tornada immediata que transmet autoafirmació, llibertat i energia positiva. El resultat és una peça pensada per connectar amb un públic jove que busca autenticitat i actitud.
Amb «Aguantant el ruixat», CLASSE B continua desenvolupant el seu concepte de pop bailongu amb identitat pròpia. Les cançons es mouen entre grooves disco-funk, guitarres amb personalitat i baixos orgànics molt presents, amb tornades directes que conviden al moviment des de la primera escolta. La producció manté una línia moderna i dinàmica, combinant l’energia del directe amb un acabat actual.
A nivell conceptual, el nou EP gira al voltant de la resiliència quotidiana, l’autoafirmació i la necessitat de mantenir una actitud positiva davant la incertesa. Un treball que reafirma el caràcter optimista i vitalista de la banda.
Roko Banana ja havia deixat entreveure el camí del seu nou treball amb ‘Les Pedres’ i ‘Sona a Perdre’. Aquell primer avançament en forma de single doble funcionava com una declaració d’intencions que convidava a escoltar amb atenció el que el grup tenia a dir i a reconnectar amb la capacitat d’empatitzar amb el dia a dia que sempre ha caracteritzat la banda de Banyoles.
Ara, amb «Gran Muralla» (Aloud Music, 2026), el grup presenta un disc que va molt més enllà d’una simple carta de presentació. El títol parteix d’una imatge que tots tenim present des de petits: una gran construcció que pot ser refugi però també frontera. Aquesta idea es converteix en el fil conductor d’un àlbum que reflexiona sobre les contradiccions que apareixen a mesura que avancem en la vida.
El disc explora aquesta sensació de dicotomia constant que acompanya el pas del temps: allò que ens agrada i allò que rebutgem, el que desitgem però no sempre podem aconseguir. Les cançons també parlen d’aquest impuls de fugir que sovint sembla inevitable, en contrast amb la necessitat de mantenir-se ferm i continuar endavant.
En aquest univers simbòlic, els murs, les pedres o la casa es transformen en metàfores de la seguretat que busquem, però també de les barreres que, en determinats moments, voldríem enderrocar. Musicalment, Roko Banana construeix aquest relat amb una sonoritat que es mou entre el midwest emo i el math rock, on la dolçor d’algunes melodies conviu amb la contundència de lletres que apunten directament al present.
Les cançons transmeten vulnerabilitat i ràbia a parts iguals, amb una necessitat clara de dir les coses pel seu nom. Un discurs directe que posa sobre la taula tensions i conflictes quotidians, però que també recorda que hi ha un element capaç de sostenir-ho tot quan la resta trontolla: l’amistat.
Kelly Isaiah inicia una nova etapa artística amb la publicació de «ODARO», el seu primer àlbum en solitari. El disc ja està disponible a totes les plataformes digitals i suposa un retorn simbòlic a les arrels de l’artista, que construeix un viatge musical cap a la seva infància a Benin City, a Nigèria.
El títol del projecte té un significat molt especial per al músic. “Aloghodaro”, en la seva llengua nativa, l’edo, vol dir progrés i s’ha utilitzat tradicionalment com a lema de desenvolupament i símbol de futur. Per a Kelly Isaiah, però, també és el nom del carrer on es va criar, convertint aquest concepte en el punt de partida d’un relat íntim sobre el camí recorregut fins avui.
A través d’onze cançons, l’artista traça un viatge d’anada i tornada cap a aquella etapa vital per reconnectar amb la motivació del nen que va decidir tirar endavant. “ODARO és la versió personal i íntima d’aquesta idea de progrés”, explica Isaiah. “És entendre que, encara que l’amor et trenqui o perdis el nord, hi ha una cosa que no es negocia: sempre cap endavant”.
Musicalment, el disc aposta per una proposta d’afrobeats amb identitat pròpia dins l’escena catalana. El projecte destaca també pel seu caràcter multilingüe, amb cançons en català, anglès, castellà i pidgin, que l’artista utilitza com una eina de cohesió cultural. El resultat és una combinació de sons africans, pop i soul que convida al ball sense renunciar a una mirada lírica més profunda.
Entre els temes del disc hi trobem peces com ‘Wake Up’, amb la col·laboració de Deezyntd, o ‘Oh, Paula’, una oda a l’amor i a l’amistat a primera vista. La producció ha comptat amb noms com B Lion, Victor Ayuso, Weeiks o Albert Cortasa, i el projecte incorpora també una introducció, un interludi i una outro que ajuden a donar coherència narrativa al conjunt.
Abans de la publicació de «ODARO», Kelly Isaiah ja havia avançat alguns senzills com ‘Ready’, ‘Coco Cherie Coco’, ‘Lazy’ o ‘Dos cors perduts’, cançons que han tingut una bona rebuda entre el públic i que anticipaven l’univers sonor del disc.
El nou treball es presentarà en directe amb un concert aquest 12 de març a La Nau de Barcelona, amb les últimes entrades disponibles, i continuarà el 27 de març al Cafè del Teatre de Lleida. Aquests concerts marcaran l’inici de la gira de 2026, en què l’artista interpretarà per primera vegada les noves cançons amb banda i repassarà també diferents moments de la seva trajectòria.
Nascut a Nigèria el 1992, Kelly Isaiah s’ha consolidat com una de les veus més versàtils de l’escena actual. Després de gairebé una dècada liderant KOERS, amb més de 500 concerts i presència en festivals com Rototom o Viña Rock, l’artista inicia ara una etapa més personal amb aquest primer àlbum en solitari, que reafirma la seva aposta per una música que connecta cultures i llengües.
En Gerard Túrnez va abandonar Eufòria el divendres 6 de març, i des de la seva primera aparició al programa que a Primera Fila teníem ganes de coneixe’l. Com al públic (que el va salvar en diferents ocasions d’abandonar el programa), nosaltres també ens fascinava la seva forma de ser i com transmetia en pantalla.
Per aquest motiu avui s’asseu amb nosaltres, per fer una retrospectiva a tot el que ha viscut durant el seu pas pel concurs musical de TV3 i perquè ens expliqui què hem d’esperar d’ell a partir d’ara. Una llarga entrevista, però que ens ha passat volant i ens ha fet entendre millor qui és en Gerard que hem estat veient aquests mesos dalt l’escenari d’Eufòria.
Parlem amb Guillem Llorens, de Rudymentari, un projecte musical nascut a Menorca que, després d’un any d’aturada sense publicar música ni fer concerts, torna amb un nou àlbum: “Mala herba sempre creix”. El disc, format per deu cançons, transmet una idea clara de lluita, resistència i esperança.
La banda continua ampliant el seu univers musical, arrelat al territori i compromès amb la realitat social. Un projecte que, com la mala herba que dona nom al disc, persisteix i resisteix.
Amb aquest tercer àlbum, Rudymentari planta una nova llavor dins la seva trajectòria musical. Ara toca veure cap a on creixerà. De moment, el presentaran en directe el 28 de març a la Factoria de So de Mallorca, el 2 d’abril a la Sala Mirona de Girona, el 10 d’abril al Teatre Casino de Menorca i el 22 de maig a La Nau de Barcelona.
Muse ha compartit un primer avançament del seu pròxim senzill, ‘Be With You’. Es tracta d’un fragment breu però intens que apunta cap a una tornada al vessant més dramàtic i operístic de la banda.
En el vídeo, el vocalista Matt Bellamy apareix interpretant la peça a l’orgue dins d’una església, en una escena marcada per una atmosfera solemne i teatral. Sobre unes tecles carregades de tensió, Bellamy canta versos que parlen de la sensació d’haver esgotat la sort i de la necessitat de fer un salt de fe per trobar un nou propòsit.
De moment no s’ha confirmat la data de publicació del senzill, però serà el primer material nou del grup des de la cançó ‘Unravelling’, publicada l’any passat.
El trio britànic es troba actualment treballant en el que serà el seu desè àlbum d’estudi. El seu darrer treball llarg fins ara és «Will Of The People», editat el 2022. Segons va explicar el baixista Chris Wolstenholme en una entrevista l’any passat, el grup tenia previst començar a preparar el nou disc “molt aviat” i la idea és que el projecte arribi al llarg del 2026, si tot segueix el calendari previst.
Wolstenholme també va explicar que en aquell moment Muse no tenia contracte discogràfic vigent, després d’anys treballant amb Warner. El músic deixava oberta la possibilitat tant de renovar amb el mateix segell com d’iniciar una nova etapa amb una altra discogràfica.
Paral·lelament, la banda va cancel·lar aquest gener diversos concerts que tenia programats per a les pròximes setmanes “per circumstàncies imprevistes”. Entre les actuacions afectades hi havia cites a Abu Dhabi, Johannesburg, Ciutat del Cap i Bengaluru. De moment no s’han anunciat noves dates per a aquests concerts.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
