Indubio publica “On el món s’atura”, un nou àlbum que es construeix a partir d’històries viscudes, tant externes com internes, unides per una energia invisible que dona sentit al conjunt del projecte. Lluny de ser un fil narratiu convencional, aquest concepte funciona com un impuls vital que travessa totes les cançons i que convida a aturar-se un instant per reflexionar sobre el rumb de la pròpia vida.
Després d’un any i mig de treball, el grup defineix aquest disc com el projecte més important de la seva trajectòria fins ara. El moment de compartir-lo és, segons expliquen, quan tot el missatge pren forma i sentit.
El disc està format per deu peces, amb un pròleg musical-poètic que obre el viatge i un epíleg final de caràcter explosiu que en tanca el relat. Entre aquests dos punts, les cançons exploren temàtiques diverses que van des de la superació de la mort d’un familiar fins a la sàtira dels cànons socials actuals, passant per la soledat, la recerca de llum, l’amor en diferents etapes i l’alegria d’intentar viure. Tot plegat amb un denominador comú clar: una actitud proactiva davant la vida.
En l’àmbit sonor, Indubio aposta per un equilibri entre la intensitat de grups com Smoking Souls i la proximitat melòdica de Morat, configurant un pop-rock contemporani amb vocació emocional. El disc també incorpora elements experimentals, com el protagonisme dels sintetitzadors a ‘Núvols de plata’ o els efectes corals a l’epíleg, recursos que contribueixen a reforçar l’atmosfera de cada peça.
Amb “On el món s’atura”, Indubio no només entrega un recull de cançons, sinó una proposta emocional i reflexiva que convida l’oient a trobar el seu propi espai. Un lloc on aturar el ritme, reconnectar i recordar que sentir, tant com respirar, és essencial.
Roger Padrós ha publicat ‘L’art de coincidir’, el seu nou senzill i la cançó que dona títol al disc que l’artista presentarà aquesta tardor. El tema marca una nova etapa creativa en què el cantautor posa el focus en els vincles humans i en la importància de compartir el camí amb els altres.
Amb aquesta peça, Padrós contraposa la seva mirada al model d’èxit ràpid i individualista que sovint domina la societat actual. En canvi, el músic defensa una manera d’entendre la vida més essencial i pausada, basada en gestos quotidians com quedar, parlar o caminar junts. El tema proposa trobar en l’altre un mirall i reivindica el valor d’aquells moments que donen sentit al present, recordant que, encara que demà tot pugui canviar, hi ha dies que ja han valgut la pena.
Musicalment, ‘L’art de coincidir’ aposta per una instrumentació orgànica i càlida que acompanya aquest missatge de proximitat. El procés creatiu del tema també ha estat compartit amb diversos músics, reforçant la mateixa idea que transmet la cançó: que les coses importants passen quan es construeixen en col·lectiu.
Aquest senzill és el primer tast del nou disc de Roger Padrós, un treball que veurà la llum a la tardor i que aprofundirà en aquesta mirada més humana i compartida de la música i de la vida.
En Biel Bullich ha presentat el seu primer EP «del fons, a tu», format per cinc peces, que giren al voltant de les preocupacions i pensaments que han marcat l’artista en diferents moments, revelant una faceta més íntima que contrasta amb la que fins ara havien conegut els seus oients.
Ens ha explicat que les millors cançons del disc són les més tristes, tot i que ell es considera un noi molt «happy».
Té clar que vol fer una presentació del disc, tot i que de moment no ens ha avançat una data. També està treballant en una nova cançó que esperem vegi la llum molt aviat.
En aquest tercer capítol de «Obrim el meló» hem parlat de la cultura de la cancel·lació i ho hem fet amb una tertúlia amb dos companys de Primera Fila, que de moment encara no estan cancel·lats, en Pol Millet i la Judit Vidal.
Hem comptat amb l’actuació d’Emma Gallego, la darrera guanyadora del concurs musical Primera Versió, que ens ha interpretat 3 cançons.
Així mateix hem comptat de nou amb la Martina Bassa, preguntes del nostre públic i el nostre director molestant de fons.
Ja fa més d’un any que el barceloní Pau Calero va deixar entreveure les primeres pinzellades del seu disc de debut amb ‘Eixugaparabrises’. El llarga durada finalment es va materialitzar el passat divendres 13 de març sota el nom “L’any de la serp” (Seven Hundred/Luup Records, 2026).
El compositor i teclista d’artistes de renom com Mushka, Galgo Lento o The Tyets aterra a l’escena musical amb aquest primer disc d’estudi que experimenta amb la diversitat rock de la guitarra elèctrica (Néstor Pérez). Clarament, l’instrument de sis cordes resulta el protagonista de les onze cançons amb la presència del baix (Natán Arbó), la bateria (Nil Bribian) i, a estones, un teclat i uns sintetitzadors, que acaben de dotar a l’àlbum d’un toc distintiu.
Tot plegat, “L’any de la serp” explora el rock alternatiu, sovint endinsant-se en melodies dolces i vibrants que bé podrien relacionar-se amb les cares més visibles del gènere com els americans The Strokes o els britànics Arctic Monkeys. Això no obstant, també hi té una part de participació la psicodèlia, sent la cançó ‘Totes Les Coses Que Em Fan Patir’ la que més es rebolca en l’estil.
Entre respiracions pizzicato com les de ‘Tórtores’, frenades en sec a l’eclèctica ‘Ascensor’ o peces íntimes com a ‘Aparadors’, CALERO configura un disc on aposta tot el seu talent – que no és poc – i bagatge musical, mentre ens parla d’amor, desamor, dubtes, esperances i decepcions.
‘Quart Minvant’ explora una segona oportunitat entre dues persones que no s’acaben d’atrevir a fer el pas, però el temps gira a contracorrent. I per aquest fil conductor, també hi és l’optimista ‘La paret’ que juga amb les reverberacions d’un fuzz de guitarra que doten al tema d’un to electrònic molt interessant; i de la mateixa manera ho fa la poètica ‘Flors Pel Teu Coll’.
En conjunt, “L’any de la serp” és una bona entrada de CALERO al mercat discogràfic, sent una proposta arriscada si es té en compte que s’ha atrevit amb onze composicions que determinen quin és l’estil en què es mou com a peix a l’aigua. Una oferta en què l’únic perill és que algun tema es faci més repetitiu de l’esperat.
Sigui com sigui, el músic barceloní estarà presentant aquest recull d’allò més elèctric a la Sala Razzmatazz 3 el pròxim 27 de març a les 21:00h.
Després de debutar el 2023 amb l’EP “Ouineta23”, la cantant i coreògrafa Marta Ros torna amb el seu primer disc, “Ouineta Verificada”, un àlbum que es compon de quatre energies: la ràbia, la sensualitat al principi, i més endavant els riures i la sensibilitat, donant un aire únic al projecte.
Es tracta d’un treball de nous temes i noves sonoritats —no un recull de cançons passades— que funciona com el punt de partida del seu univers creatiu i també com una carta de presentació. Tot plegat s’emmarca dins d’una sonoritat pop, però experimental i poc complaent, on la cantant realitza un procés de validació artística: una metàfora que explica el camí cap al reconeixement extern, però també cap al reconeixement propi. En la producció destaca la presència de Juan Feduchi, col·laborador clau que apareix de manera transversal al llarg del disc, juntament amb altres noms com Bexnil i Lluís Cabot.
El disc s’obre amb ‘Tot el món vol ser’, una introducció de 19 segons que inicia el viatge cap a l’univers sonor que caracteritzarà Ouineta en aquest nou treball i que es connecta amb ‘Evil Ouineta’. Per aquest segon tema la cantant parteix de vivències i emocions pròpies per parlar d’aquelles persones que l’han intentat copiar. La cançó ve acompanyada d’un videoclip on es produeix un càsting fictici de l’artista amb diverses Ouinetas interpretades per Rigoberta Bandini, Maria Barrier, Mar Vallverdú, Laaza, Soffmm, Llum, Isatofu o Lafrancesa, però on només la mateixa Ouineta pot validar-les.
El single ‘La Roda’ també forma part d’aquest llarg projecte d’Ouineta. La cançó explica una història d’amors no correspostos on es crea una roda infinita: algú s’enamora d’una persona que, al seu torn, s’enamora d’una altra que ja té sentiments per algú diferent, i cap d’ells acaba trobant-se.
‘NOIS’ és una de les col·laboracions del disc amb Mushkaa, on expliquen com s’han enamorat l’una de l’altra, confirmant la seva relació i mostrant la sensualitat que la travessa, mentre deixen els nois fora de joc. Seguidament, el tema s’enllaça amb ‘Lily-Rose’, que fa referència a Lily-Rose Depp, filla de l’actor nord-americà Johnny Depp. En aquesta cançó la gelosia i la sobreprotecció s’apoderen de l’artista de la Roca del Vallès, mostrant una part més fosca d’ella mateixa per por de perdre la persona que estima —“all these bitches quieren de ti”.
‘Tai Chi’, l’últim avançament de la cantant, transforma el dembow en un pop electrònic que convida a ballar i confirma la capacitat d’Ouineta per portar el gènere cap a territoris més experimentals. El ritme es calma amb ‘Buganvilla’, on l’artista mostra una faceta més romàntica, però el moment més intens en aquest terreny arriba amb ‘Stampida’. Sens dubte és el tema més personal del disc. Aquí parla de la seva parella, Irma Farelo, mencionant els seus cabells d’or i descrivint a la de Vilassar de Mar com el seu amor. Més enllà de ser una declaració amorosa, la cançó també permet a l’oient descobrir una Ouineta més vulnerable del que s’havia vist fins ara, trencant parcialment la barrera entre el personatge d’Ouineta i Marta Ros.
La ràbia també és una emoció present al disc i ‘Ves-te’n de la festa’ ho demostra. El tema parla de la ruptura d’una amistat —“Creus que érets bona amiga, ets la pitjor persona del món”— i mostra com la cantant utilitza la música per expressar tot el que pensa realment. Al mateix temps, també és capaç de fer autocrítica i acabar adonant-se que la manera com s’ha comportat i expressat pot ser la d’una persona rancorosa i ferida.
Després d’una nit de festa arriba la ressaca. Amb ‘Cheetos i scroll’, Ouineta narra aquest dia de ressaca, sense forçes i amb el cos fluix. És l’única cançó creada des d’un punt de vista més acústic i amb menys autotune, i funciona com un moment de pausa dins de tota l’energia que la cantant ha desplegat durant el disc.
Finalment, ‘Certified’ tanca el disc demostrant que està més certificada i verificada que mai. Després d’aquest treball, Ouineta demostra la seva capacitat d’experimentació posant el pop com a eix central del projecte, però explorant alhora altres estils com el reggaeton, el dembow, la bachata i diferents sonoritats alternatives i electròniques.
Amb «Ouineta Verificada», Marta Ros no només presenta el seu primer àlbum, sinó que reivindica la multiplicitat i explora els límits del pop. El resultat és un treball amb actitud i personalitat pròpia, que deixa clar que Ouineta no busca encaixar en cap motlle concret. En un moment en què el pop urbà català tendeix sovint a fórmules previsibles, el disc aposta per la barreja d’estils i per una narrativa emocional molt marcada. Un gest creatiu que confirma la cantant com una de les veus emergents més prometedores de l’escena urbana catalana.
Després d’escoltar l’àlbum, però, queda una pregunta inevitable: com serà la posada en escena d’aquest projecte? Què ens té preparat Ouineta? Per descobrir-ho només caldrà assistir al concert de presentació el 10 d’abril a Razzmatazz, on podrem veure com aquest univers musical pren forma damunt l’escenari.
Les primeres vegades poden sorprendre. Tot i que des d’un bon principi ja m’esperava el millor de Sexenni, la realitat ha superat les meves expectatives. Un directe creat per ballar des del primer a l’últim minut, perfecte per presentar el seu nou EP «Només música» i per recuperar els seus grans hits.
La nit ha començat de la forma més explosiva, amb ‘Els ulls que et mirin’, ‘El club de la sisena hora’, ‘La faràndula’ i ‘Mòbil, claus i cartera’, que m’han deixat sense respiració. Durant les primeres cançons dins del públic se sentia que la connexió amb la banda era total, una química que s’ha allargat tot el concert. Sens dubte un inici trepidant, deixant el llistó molt alt i demostrant sobre l’escenari el talent de tots sis.
Ha sigut un concert en què se m’ha fet impossible deixar de ballar. El ritme de les cançons de Sexenni crea un ambient de festa major que m’ha fet sentir cada cop més a prop de l’estiu. Dalt de l’escenari han estat capaços de contagiar-nos a tots les seves ganes de donar-ho tot. Una posada en escena potent, però alhora minimalista, deixant-nos clar que el més important era la música, no tenir una gran pantalla o llançar focs artificials. El bon rotllo, les ganes de passar-ho bé i fer alguna olla han estat omnipresents, fent-nos gaudir com si fos un joc de nens.
Evidentment que en una nit tan especial com aquesta, Sexenni no ha estat tocant sol. Yung Rajola, el duet de moda Svetlana i The Tyets s’han apuntat a la festa, deixant-nos moments icònics com la conga amb la banda passant entre el públic al ritme de ‘Josep Maria’, o el final rodó amb ‘Grup de pop’. Uns convidats de luxe per posar-li la cirereta al pastís. Puc afirmar que és el pop més fresc que he viscut en força temps.
He gaudit molt del concert. Després d’una nit com aquesta m’he quedat amb les ganes de repetir. La proposta de Sexenni m’ha captivat des del minut u, no he pogut desenganxar-me fins que s’han encès els llums de la sala. Estic segur que quan comenci a fer més calor, la meva època idíl·lica per anar de concert, serà un grup de qui voldré tornar a viure’n un directe.
Ouineta ha publicat avui el seu àlbum debut, «Ouineta Verificada» (Doble Cuerpo, 2026), un projecte que funciona alhora com a carta de presentació definitiva i com el punt de partida del seu univers creatiu. El títol del disc neix d’una idea molt concreta: el procés de validació d’una artista. Des de publicar un àlbum fins a protagonitzar la portada d’una revista, el concepte de verificada actua com a metàfora del camí cap al reconeixement extern, però també, i sobretot, cap al reconeixement propi.
El disc inclou col·laboracions amb Mushka a ‘NOIS’ i Ben Yart a ‘BRALLA’, reforçant el diàleg d’Ouineta amb la seva generació i amb l’escena musical que l’envolta. En la producció hi destaca la presència de Juan Feduchi, col·laborador clau que apareix de manera transversal al llarg del projecte, juntament amb altres noms com Bexnil i Lluís Cabot.
La publicació del disc arriba acompanyada del videoclip de ‘Evil Ouineta’, una peça que planteja un càsting fictici d’“Ouinetes” que es presenten per ocupar el lloc de l’artista. Dirigit pel duo barceloní MerciXula (Clàudia del Barrio i Helena Roig), el vídeo explora les múltiples facetes de la cantant mentre qüestiona què significa realment ser Ouineta i qui té l’autoritat per validar-ho. Al llarg del càsting hi apareixen cameos de figures conegudes de l’escena cultural estatal com Rigoberta Bandini, Maria Barrier, Mar Vallverdú, Laaza, Soffmm, Llum, Isatofu o Lafrancesssa, que s’afegeixen al joc metanarratiu del clip.
Més enllà de la premissa conceptual, el disc, format per quinze cançons, recorre un ampli ventall emocional que travessa el desig, la ràbia, la ironia o la vulnerabilitat. Entre moments més confessionals i d’altres marcats per l’actitud, el projecte consolida una veu pròpia que es mou amb naturalitat entre l’àmbit íntim i el performatiu.
A nivell musical, «Ouineta Verificada» es presenta com un treball eclèctic i mutant. El pop n’actua com a eix central, però sempre des d’una mirada experimental i poc complaent. Al llarg del disc conviuen referències urbanes com el reggaeton, el dembow o la bachata amb sonoritats alternatives, electròniques o balades. El resultat és un paisatge sonor canviant que reflecteix precisament la idea d’identitat múltiple que travessa tot el projecte: moltes Ouinetes coexistint en un mateix espai.
Després de la publicació del disc, Ouineta iniciarà una gira de presentació amb dos primers concerts en sala: el 10 d’abril a Razzmatazz 2 de Barcelona i el 16 d’abril a la Sala B de Madrid. Les entrades ja estan disponibles a Dice. La gira s’estendrà al llarg de l’any amb presència en diversos festivals estatals, com el Primavera Sound de Barcelona, i amb noves dates que s’anunciaran pròximament.
Amb «Ouineta Verificada», Ouineta presenta un debut que reivindica la multiplicitat, explora els límits del pop i converteix la recerca de validació en un gest creatiu propi.
Endinsats de ple en un món cada cop més individualista i, consegüentment, deteriorat, sovint un mateix busca una via de fugida. Un moment de desconnexió que permeti agafar perspectiva. Aquesta mena de descans emocional acostuma a ser trobat en les arrels com bé poden ser la família, la llar o les amistats. Roko Banana escull aquestes últimes com a eina de lluita contra un sistema insensible i irrefrenablement jerarquitzat.
Un total de nou cançons recullen les reflexions més fosques de la banda sense caure en tòpics ni floritures que amaguin la realitat: estem sols i desemparats. En Mak Dzinovic (guitarra i veu), l’Àlex Abad (bateria i veu) i l’Edu Rodríguez (baix i veu) construeixen una “Gran Muralla” per protegir els seus i mirar amunt, mai per sobre.
Aquest tercer treball consolida la línia editorial de la formació: lletres crues i realistes, i una instrumental enèrgica i esquinçadora. Ells formen part de la fornada de grups actuals que s’equilibren entre el noise pop, el shoegaze i el punk modern. Alguns dels seus coetanis en serien Patiment, Enemic Interior o Remei de Ca La Fresca. Tots ells formen part d’un corrent crític, trencador i sense pèls a la llengua que tan necessari és en els temps que corren.
“Gran Muralla” (Aloud Music, 2026) arrenca amb una cançó instrumental que ja destapa quin serà el to del disc. ‘Tot vol semblar genial i jo només vull estar amb els meus amics’ prepara a l’oient pel torrent d’emocions que sentirà després. I en el següent tema, ’Les pedres’, el trio ja ens endinsa en el seu argumentari: unir forces per resistir i revoltar-se contra el mal que, en aquest cas, podrien ser els fatxes com ells bé diuen: les pedres serveixen per protegir-me quan tothom falla (…) o es poden tirar al cap d’un puto fatxa.
Roko Banana es defineixen com a “bibliotecaris que criden” i en certa manera ho són, sovint juguen a tirar i afluixar una corda que igual t’impacta a la cara amb el seu cru realisme com t’anima que tu també t’aliïs al moviment.
Contràriament a qui és conscient de la necessitat del sistema de dividir-nos, el grup també fa espai en el seu repertori per a aquells que gaudeixen del seu privilegi sense empatia cap als que tenen menys sort. ‘Sona a perdre’ descriu molt bé aquest context. En una progressió d’acords inicials que recorden al més pur estil agredolç de Nirvana, la cançó assenyala sense pietat a les persones, llurs sabates no han vist mai brutícia.
Si parlem de la part instrumental, ens trobem davant una simbiosi molt ben empastada amb les lletres. Reverberacions de guitarra, cops secs de bateria i una veu autèntica que sosté els clams nihilistes. A escala personal, la peça que millor encaixa aquests engranatges és ‘Esport’, la qual compta amb la participació de la punyent veu de Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca). En els seus quatre minuts, els músics determinen que això no és música de ball, això és música protesta, mentre els accelerats ritmes de la bateria et transmeten la mateixa ràbia amb què ells canten al postureig, la desigualtat i una rutina que ofega.
Fins ara, a les cançons esmentades queda ben clar què ens volen dir Roko Banana, però no són les úniques. En el disc també hi són ‘Haru’ que planteja un debat sobre el bé i el mal, subratllant una dinàmica amb què acostuma a jugar el poder; o ‘Tu guerrer, jo mag’ que realça, de nou, la necessitat de comptar amb un amic per sobreviure.
Finalment, no hem d’oblidar ‘La pena i l’alegria’ que proposa un tancament rodó. En aquest tema, la protagonista és la dicotomia entre els dos adjectius del títol que no necessàriament han de ser enemics. En la seva coda, la melodia es va difuminant per deixar sola a la frase: ‘estem perdent la vida, evitant la por’. Una sentència clara amb què Roko Banana tanca un disc ple d’arestes, de les quals podrem gaudir el proper 2 d’abril a la Sala Nau.
Biel Bullich fa un pas endavant en el seu projecte musical amb la publicació de «del fons, a tu», el seu primer EP. En aquest nou treball, l’artista emergent de Barcelona presenta una proposta molt més introspectiva i personal, amb l’objectiu de transmetre un missatge més profund del que havia mostrat fins ara.
El projecte gira al voltant de les preocupacions i pensaments que han marcat l’artista en diferents moments, revelant una faceta més íntima que contrasta amb la que fins ara havien conegut els seus oients. El mateix títol i la portada del disc reforcen aquest concepte: Bullich decideix treure tot allò que té al fons dels seus pensaments i compartir-ho amb el públic. D’aquesta idea neix també el primer tema del treball, ‘obertura de cor’, que funciona com a porta d’entrada a l’univers emocional del disc.
Musicalment, el barceloní orienta la seva proposta cap a un so més rocker, amb una clara inclinació cap a l’indie rock. Tot i això, el disc també conserva alguns elements sonors que recorden les seves cançons anteriors, mantenint així un pont amb l’etapa prèvia del seu projecte.
Entre les referències que han influït en aquest nou treball hi ha bandes internacionals com The Strokes o Arctic Monkeys, que han marcat part de l’imaginari sonor del projecte.
Amb «del fons, a tu», Biel Bullich també s’ha proposat un nou repte dins el seu procés creatiu: l’artista ha assumit la producció i la mescla de les cançons, amb la voluntat d’aprendre i aprofundir en nous àmbits de la creació musical mentre continua definint la seva identitat artística.
El cantautor badaloní, Guillem Bautista, presenta el seu nou EP “NO STA MAL”, un treball on torna a demostrar la seva sensibilitat artística i humana. En aquest projecte, l’artista combina la cançó d’autor amb sonoritats indie i pop, incorporant també influències del folk.
A través de sis cançons, el compositor construeix un univers sonor que parteix d’una atmosfera aparentment alegre, però que contrasta amb lletres de to més melancòlic i reflexiu. Les peces del disc parlen de relativitzar els mals de cap quotidians, de la importància de les “persones vitamina” que ens aporten energia en moments difícils, així com la pèrdua i la recerca de l’amor.
L’EP també inclou una col·laboració amb Mama Dousha i el productor Scotty DK al tema ‘Virginia’, una cançó que reivindica Cataunya com un territori amb identitat pròpia a través d’una fusió de pop i folk. Bautista tanca el disc amb ‘Tot avança’, on reflexiona sobre com va perdre un disc dur i aprofita l’experiència per parlar de la pèrdua física i espiritual.
Guillem Bautista presentarà el projecte el 28 de març al festival Strenes de Girona, una oportunitat per descobrir aquest nou treball en directe.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
