TRAMMA arrenca aquest 2024 amb “Tornar-ho a intentar”, el segon avançament del seu nou àlbum. Amb un so electrònic que barreja referències disco amb tocs de techno-pop i fins i tot dance, TRAMMA ens porta una cançó d’amor on uneix el clàssic amb allò fresc, tant en el sentit musical com en l’estètic, en el que és la banda sonora perfecta per a una nit de club.
Aquest segon avançament suposa la gran aposta de l’àlbum, on l’artista s’atreveix amb un so més fosc i ens presenta una TRAMMA més madura. Aquesta sonoritat és la que es podrà trobar en el que serà el seu segon àlbum, el qual sortirà a la llum a mitjans del 2024 i que plasmarà l’evolució i la feina feta en els darrers mesos. A més, podreu gaudir en directe a la gira d’estiu, la qual ja s’està treballant.
El festival de cultura Irídia Fest se celebrarà a la sala Paral·lel 62 els dies 16 i 17 de febrer, organitzat per Irídia i amb el suport de Say it loud.
Seran dos dies de concerts i propostes locals i internacionals amb el lema “Denunciem l’inacceptable. Imaginem el desitjable”, per tal d’afrontar la radicalització a través de la generació d’espais de comunitat.
L’espectacle de teatre No soy tu gitana de Silvia Agüero serà el tret de sortida a continuació del duet flamenc Rafael Perona i Carmen Amador.
El torn de la música serà present l’endemà amb la proposta de salsa i música afrocubana Tarquím y los metales preciosos. El dancehall i l’afrobeat serà protagonitzat per Lapili i la banda britànica Dowdelin també hi formaran part.
Després de les escenes musicals hi haurà una festa de reggaeton, dancehall, demBOW i hop-hop de la mà de Bulla perreo, Jazzmvn i Aceitunas negras.
Han passat 6 anys des del llançament de “Man of the woods” el darrer disc de Justin Timberlake, que ara ha anunciat un nou treball per aquest any sota el títol de “Everything I Thought It Was“.
L’anunci ha arribat amb un vídeo on apareix l’actor Benicio del Toro, on també hi surt el propi cantant d’esquenes i amb la maqueta d’una benzinera en el desert.
Billie Eilish torna a optar a guanyar un Oscar, en aquesta ocasió per ‘What Was I Made For?‘, de la banda sonora de “Barbie”, en aquesta peça escrita al costat del seu germà Finneas. No és l’única cançó de la pel·lícula que està nominada, també ‘I’m just ken’, una producció de Mark Ronson i interpretada per l’actor Ryan Gosling.
L’enèsima nominació per Diane Warren arriba amb ‘The Fire Inside’, interpretada per Becky G, mentre que Jon Batiste també apareix com a nominat per ‘It Never Went Away’. Finalment, Scott George opta amb ‘Wahzhazhe’ guanyar la preuada estatueta.
A l’apartat de millor banda sonora trobem: John Williams, Ludwig Göransson, Jerskin Fendrix, Robbie Robertson i Laura Karpman.
En el conjunt de les nominacions “Oppenheimer” obté 13 candidatures, seguit per “Poor Things” amb 11 i “Killers of the Flower Moon” amb 10.
Els irlandesos The Academic arribaran el proper 22 de maig a la Sala Razzmatazz 3, de Barcelona, de la mà de Last Tour, per presentar les cançons del seu nou disc.
El grup es va fer molt popular després d’obrir un concert pels Pixies, fet que els va fer augmentar el seu nombre de seguidors.
Els primers anys es van dedicar a publicar EP’s i estrenar senzills, però no va ser fins el 2018 quan va arribar el seu debut “Tales from the Backseat” va ser número 1 al seu país i des de llavors van començar una carrera força meteòrica amb un fitxatge amb Universal amb els qui van publicar el seu segon disc “Sitting Pretty“.
Marc Parrot celebra els 30 anys de carrera fent un viatge per les seves cançons i gaudint de la seva història com a músic. Un viatge que ens permet acompanyar-lo per les diferents recerques sonores i estètiques per les quals ha transitat durant aquests anys i que han donat com a resultat una sòlida i admirable carrera.
Sabem què mantenir-se en el circuit professional durant tot aquest temps, en una indústria que s’ha transformat radicalment els últims vint anys no és fàcil i aquest és un motiu més de celebració.
El Marc, artista, compositor i productor musical reconegut al nostre país, ha triat un repertori amb les seves cançons més estimades per donar-les-hi una volta més i convertir-les en nous instants de temps amb un caràcter únic i excepcional. Combinant un disc íntim, sincer i ple de complicitats amb un seguit de vídeos que ho documenten.
Trobades per versionar cançons, cada una amb una col·laboració diferent, buscant mostrar allò que es produeix quan els artistes gaudeixen de la seva feina: el plaer i l’admiració de l’espectador. És per això que les cançons s’han enregistrat també en vídeo i en directe, per mostrar no només l’art sinó també l’ofici i el saber fer de tots ells.
Cantar-li a la pèrdua per portar millor el fet de trobar a faltar algú que ja no hi és. Sara Roy ha volgut recordar als que ja no estan i dedicar una cançó als adéus. Així és com ha nascut “Cor de cendra”.
Al cap i a la fi, molts moments de les nostres vides aniran marcats per un adéu Roy ha volgut exemplificar el viatge que suposa tota una vida, creant històries boniques que neixen, creixen i se’n van. Aquí és on rau la importància del record i del que volia parlar en aquesta cançó. El record ho és tot, el que perdura quan algú ja no hi és físicament. En paraules de la mateixa autora, “vetllar pel record de la gent que hem estimat és el més bonic que podem fer. Anem omplint el nostre cor de cendres i aquestes ens fan ser les persones que som”.
Després de “Ja no m’importa” i “Ballant sota la lluna”, Sara Roy s’obre en canal per parlar d’un tema difícil d’expressar, i que amb música es converteix en quelcom més lleuger. Ha volgut recuperar el so d’una guitarra acústica i jugar amb una producció orgànica i senzilla.
Aquesta cançó, que és d’aquelles que surten des de dins, des de la intimitat, la va compondre Sara Roy el passat estiu amb la seva estimada guitarra. Li han acabat de donar forma Genis Trani i Jordi Pinyot a la producció, i Marina Lluch, que ha estat l’encarregada de gravar les guitarres. El videoclip que acompanya la cançó ha estat dirigit i protagonitzat per la mateixa Sara Roy i co-dirigit per Berta Lacondéguy.
Amb aquest “Cor de cendra” podrem gaudir d’una Sara Roy intimista i retrospectiva, que ens farà vibrar a tots.
Feia 8 anys que Simple Plan no actuava a Barcelona i aquest dilluns han tornat al mateix recinte que el 2016, el Sant Jordi Club, que un cop més ha vibrat amb els seus èxits eterns.
Abans del show dels canadencs hem pogut gaudir de tres actuacions que servien per escalfar l’ambient. La primera ha estat Arielle i posteriorment han estat els Mayday Parade qui han escalfat l’ambient amb el seu estil, molt similar a Simple Plan, combinant cançons de rock més potents, amb balades més pròximes al pop-rock però amb tornades d’aquelles que enganxen a tothom. Els tercers protagonistes han estat State Champs, que feia una colla d’anys que no actuaven a Barcelona. Han desplegat tota la seva energia plena de cançons vitals que han estat molt celebrades entre el públic, tot i que en alguns moments semblava que faltava una espurna d’energia perquè la festa fos més gran.
Amb molta puntualitat i després d’uns instants on hem escoltat els grups de moda a principis dels 2000, com Good Charlotte, Blink-182 o Green Day, la banda sonora de Star Wars ha donat el tret de sortida al show dels canadencs.
Un inici frenètic amb ‘I’d Do Anything’, ‘Shut up’, ‘Jump’ i ‘Jet Lag’, que han provocat l’èxtasi d’un públic molt heterogeni, amb edats molt variades i amb força gent que assistia a un concert del grup per primera vegada. No només hi havia aquells que d’adolescents els escoltaven i que venien a rememorar aquells bons moments, també gent que rondava la vintena d’anys i que s’han sumat a la seva legió de seguidors, cosa que indica que la banda encara té molt a dir.
En tot moment el grup ha interactuat tant en anglès, com en castellà i fins i tot en català, amb un “bona tarda” o “T’estimo Barcelona”, just abans d’interpretar la mítica (ja té 20 anys!) ‘Welcome to my life’.
“T’estimo Barcelona”. Simple Plan repassen els seus grans èxits a la capital catalana en l’únic concert al país. #simpleplanpic.twitter.com/DO8XPtYY17
Tampoc han faltat temes com ‘Addicted’, ‘Summer paradise’ (amb pilotes enormes de platja), ‘Iconic’ o ‘Where I Belong’, aquesta última amb la col·laboració de Derek Discanio, de State Champs. Ha estat la darrera abans dels bisos.
No hi havia cap ganes de marxar, estàvem retornant a la dècada del 2000, on el rock predominava les llistes, les emissores de ràdio i les nostres vides, volíem seguir gaudint, saltant i cantant totes les cançons d’un grup que després de més de 20 anys és capaç de concentrar milers de persones un dilluns a la nit per una gran festa.
Als bisos hem rememorat el ‘Crazy’ o el ‘Save you’, dues cançons precioses que han sonat més acústiques i ens han fet emocionar.
La part final s’ha reservat a tres cançons que mai cansen: ‘I’m just a kid’, una de les cançons que més motiven del grup. Posteriorment ens hem emocionant i hem il·luminat el recinte mentre sonava ‘Untitled’ i hem rematat la nit amb la cançó que em va fer descobrir el grup el 2002 i que m’ha anat acompanyant els últims 22 anys ‘Perfect’, per acomiadar una nit que no volíem que mai s’acabés.
Joan Dausà ha congregat més de 16.000 persones en la seva nit, la gran bogeria que feia mesos que esperava. El final de gira davant de la seva gent i en un recinte fins fa poc molt difícil d’omplir pels artistes i bandes catalanes.
En Dausà estava emocionat i ja en les primeres cançons aixecava els aplaudiments de la gent que veia com se li humitejaven els ulls amb aquell ambient que s’havia creat i com amb les seves cançons i gràcia personal estava actuant en un recinte com aquell.
La nit va començar tranquil·la, però ell ja s’encarregava d’anar avisant que ballaríem, que no patíssim que seria un concert ben animat. Mentre no arribaven les cançons amb més ritme el cantant s’inventava un joc i un repte per tots els assistents, la possibilitat de sortir del Palau acompanyat d’algú que no coneixen de res i anar a prendre una cervesa o el que sorgeixi. Durant la nit i a base de preguntes amb el rerefons de ‘Jo mai mai’ es va anar descartant a part del públic fins que va sorgir el desitjat match. La Núria i en Toni es van mirar als ulls i van acabar-se fent un petó al costat d’en Dausà i davant la mirada de tot el Palau que veia com d’aquell concert podia sortir-ne, qui sap si una bonica història d’amor.
Història d’amor com la que tenen els seus seguidors amb ell. I és que Joan Dausà domina com pocs els tempos dels concerts i si ha d’aturar-se a mitja cançó per dir alguna cosa ho fa i punt. I si ha de demanar que cantem més fort doncs es fa i ja està.
Acompanyats de músics de solvència com Florenci Ferrer, Miquel Sospedra, Dídak Fernández i Anaïs Vila, el concert també ens ha regalat dues aparicions inesperades, d’una banda Julieta que ha cantat a duet ‘Una altra manera de viure’, la cançó d’Estrella Damm, aquella que Dausà es pensava que seria ben animada però que al final els d’Estrella volien tot el contrari; per altra banda en Santi Balmes també pujava a l’escenari per interpretar ‘Caure no feia mal’, una de les cançons de “Ara som gegants”.
Ha estat un luxe de concert de més de dues hores, on no hi van faltar els seus grans èxits, també les primeres cançons que el van veure néixer i créixer com a artista i que ara han culminat amb aquesta gran bogeria que ha estat el concert d’aquest dissabte.
Però en Dausà no en té prou i just abans d’acabar el concert amb el ‘Jo mai mai’ va deixar anar una bomba: i si fem segona part de La gran bogeria? En algun punt fora de Catalunya. Amb Madrid no sembla que la gent tingués moltes ganes, mentre que amb Bilbao es on el públic va cridar més. Demanava que si es munta el concert que la gent vingui eh, que no diguin ara sí i després res. Estic convençut que una bona part dels que van omplir el Sant Jordi aniran on faci falta per tornar a gaudir d’un artista que fa anys que ha fet match amb el seu públic.
Que Triquell va ser una de les grans revelacions de l’any passat ho tenim més que clar. El seu àlbum debut “Entre fluids” va ser una de les millors propostes del panorama català del 2023. De fet, pocs artistes poden presumir d’un primer treball de tanta qualitat —tampoc podem oblidar que, abans del seu projecte en solitari formava part del grup Alter Soma—. Però, amics i amigues, allò només era el principi.
Menys d’un any després d’aquell boom, el cantant torna amb “FOMO”. En només quinze minuts, l’EP et fa entrar en un univers psicodèlic. L’univers Triquell, vaja. En aquest projecte, el cantant s’ha tirat de cap a la piscina de la música electrònica i experimental. Quan el descobreixes, passes per tres fases: el primer cop que l’escoltes, estupefacció; el segon, intriga; i el tercer, fascinació. Si no entens una cosa i així i tot t’atrau, és molt bon senyal. I només es necessita això, un quart d’hora.
La primera cançó podria formar part de la banda sonora d’una pel·lícula futurista. I els temes següents van creant escenes plenes d’ombres, de llums estroboscòpiques i pampallugues, amb una veu de fons que et parla i et fa obrir els ulls davant d’una realitat distòpica. És la veu de Triquell, i és que les seves lletres continuen sent igual de sinceres i crues, amb uns versos ben treballats. Parant atenció a cada detall, però sense pèls a la llengua. Això sí, cal estar molt atent per entendre tot el que diu, perquè a la mínima distracció és difícil seguir el fil narratiu. En aquest projecte prevalen la música i les bases, i la veu sovint queda camuflada darrere de tot això.
Tot i que amb el primer single, ‘FUMS!’, semblava que l’estil d’aquest nou projecte seria bastant semblant a l’anterior, és innegable que hi ha hagut un canvi o, si més no, una evolució. En el seu moment, “Entre fluids” va semblar molt revolucionari. I, en certa manera, ho era. Però després d’haver escoltat “FOMO”, una pensa: “va ser allò una manera d’aplanar el terreny i preparar-nos pel que vindria?” No tothom tindria el valor d’arriscar-se amb una proposta tan diferent del que estem acostumats a escoltar. I això diu molt d’un artista.
Per difícil de digerir que pugui semblar, perquè està clar que no és per a tots els gustos, aquest treball només fa que reiterar que Triquell pot ser un dels artistes amb més projecció de futur del panorama.
Tot i que el temps no ha acompanyat, això no ha impedit que centenars de persones fessin cua sota la pluja per accedir al recinte. Un cop a dins, però, el caliu dels seguidors de 31 FAM dona la benvinguda a aquest nou projecte musical que presenten els sabadellencs. Aquesta vegada, el concepte de família va més enllà del nom del grup i defineix l’experiència d’uns quants, que han gaudit del Meet & Greet amb els artistes. Un espai per conèixer al grup, parlar amb ells i emportar-se records, ja sigui en forma de firma, fotos o moments que a molts els costarà oblidar.
31 FAM s’han mostrat com el grup d’amics que són, fent broma entre ells en tot moment i sent molt naturals amb el seu públic. Durant els minuts que esteu junts et fan sentir com si fossis un més d’ells.
Després d’aquest moment, el concert tampoc fa curt. 90 minuts on es senten gran part de les cançons del nou àlbum, però també clàssics com ‘Valentina’ o ‘Sincero’, de les primeres cançons que va treure el grup. Com és normal en els seus concerts, l’acte és una apologia al català i en general, a Catalunya amb ‘Per la bona gent’, ‘Nens del barri’ i ‘Ferran Adrià’, amb el seu ‘Visca el català puta’.
Durant el concert han encabit cançons dels seus 5 àlbums, una festa de la qual tothom ha pogut gaudir. L’espectacle millora encara més quan apareixen les ballarines, que a part d’acompanyar als cantants creen una narrativa pròpia al llarg del concert.
L’èxit de l’actuació confirma la bona rebuda per part del públic d’aquest àlbum i l’apreci que el territori català té al grup. 31 FAM s’ha establert com un referent per a molts, pel seu caràcter únic i l’essència que podem trobar en tot allò que fan. Lleida ha estat l’escenari de la gira que va tenir el tret de sortida al Sant Jordi Club el passat 25 de novembre.
Ariana Grande ha assolit aquesta setmana el número 1 directe de la Primera Llista amb ‘yes, and?’, fet que la converteix en la primera artista en debutar al primer lloc en la setmana de la seva entrada a la llista. Mai en 572 edicions havia passat un fet similar.
Grande també va debutar al número 1 de Spotify Global sumant més d’onze milions de reproduccions, que això sí van quedar lluny dels prop de 20 milions que va assolir al seu moment Adele amb el seu ‘Easy on me’.
Ariana Grande, doncs situa l’avançament del seu nou disc al número 1 de la Primera Llista i supera les anteriors entrades espectaculars que havien assolit altres artistes: Adele ‘Easy on me’ (nº3); Shawn Mendes i Camila Cabello ‘Señorita’ (nº4); o Dua Lipa ‘Houdini’ (nº5).
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
