El grup demà presenta «La divisió del Joi», el seu nou EP, un treball que s’endinsa en les emocions més incòmodes i universals per construir un relat honest sobre els conflictes que travessen les relacions personals i familiars.
A través de les seves cançons, la banda explora sentiments com la culpa, l’estrès, la pena o la ràbia, tot posant sobre la taula una idea clara: fins i tot en els entorns aparentment més estables, també hi ha esquerdes. El disc es converteix així en una mirada directa a aquestes tensions quotidianes, sovint silenciades.
Musicalment, «La divisió del Joi» també dialoga amb referents clars. El grup hi incorpora picades d’ullet a discos i bandes que han marcat la seva trajectòria, tant a nivell sonor com emocional. Aquestes influències no només defineixen l’estètica del projecte, sinó que també han servit com a eina per entendre i afrontar les pròpies vivències que inspiren les cançons.
Amb aquest EP, demà fa una primera declaració d’intencions que combina vulnerabilitat i identitat pròpia, situant-se com una proposta emergent a tenir en compte dins l’escena.
Clodine ha presentat ‘Inútil’, el nou single que serveix com a carta de presentació del seu proper EP, “Inútil (un cactus i altres desastres)”, previst per al 24 d’abril. La peça aborda la relació amb la veu interior crítica i posa el focus en l’autoexigència i la gestió emocional.
El tema explora els mecanismes interns que poden generar bloqueig i inseguretat, especialment quan la percepció pròpia queda condicionada per judicis constants. A través d’aquesta mirada, la cançó connecta amb experiències vinculades a la fragilitat i a la dificultat de reconèixer els propis assoliments.
El projecte s’emmarca també en un context més ampli de reflexió sobre la salut mental. En aquest sentit, es fa referència a conceptes com la síndrome de la impostora, definida per Pauline Clance i Suzanne Imes, que descriu la tendència a atribuir els èxits a factors externs i no a les pròpies capacitats.
‘Inútil’ formarà part d’un treball que combinarà música i escena, ja que “Inútil (un cactus i altres desastres)” també es traslladarà a un espectacle teatral creat per Clodine i Alícia Serrat. La proposta es podrà veure del 7 al 31 de maig al Teatre Maldà, amb Claudia Nogués, Pau Oliver i Anila Padrós a l’escenari.
Amb aquest primer avançament, Clodine inicia una nova etapa artística centrada en la introspecció i en la voluntat de posar sobre la taula qüestions relacionades amb la salut mental.
QUINTO ha publicat “DCDV”, el seu primer disc de llarga durada, després d’un període de creixement marcat per una intensa activitat en directe i el reconeixement als Premis Ovidi 2024 com a Artista Revelació. El projecte suposa un pas endavant en la seva trajectòria i consolida la seva presència dins l’escena musical valenciana.
El títol del disc respon a les sigles de “Demà Canvie De Vida” i articula un conjunt de cançons que giren al voltant de la precarietat, les dificultats d’emancipació i les contradiccions de la joventut actual. El repertori combina temàtiques socials amb altres de caràcter més personal, abordant qüestions com l’impacte del turisme, la relació amb les xarxes o els vincles afectius.
Des del punt de vista musical, “DCDV” es construeix a partir d’una barreja d’estils que inclou elements de pop-rap, techno, pop-rock, boom bap, reggaeton i drum and bass. El treball també incorpora referències a l’imaginari col·lectiu valencià, amb l’ús de sons i fragments reconeixibles com ‘Benvinguts al Paradís’ de Obrint Pas.
La producció ha anat a càrrec d’Àlex Blat, Dani Belenguer i Pau Paredes, amb mescla i màster de Guillermo Sanz. En l’àmbit visual, el projecte ha estat desenvolupat per Matinada Estudi, amb direcció de Maria Varo i Jaime Rod i disseny d’Enric Alepuz.
El disc inclou col·laboracions amb Abril, Romàntic Dimoni i Alba Quinto. A més, s’ha publicat amb tres cançons encara no disponibles —‘PÀNIC’, ‘LLUM’ i ‘QUÈ DIR-TE?’— que es donaran a conèixer en els pròxims mesos, ampliant progressivament el contingut del treball.
Coincidint amb la sortida del disc, l’artista ha anunciat les primeres dates de presentació en directe, amb concerts previstos a Alacant, València, Rafelcofer i Benissa. Aquestes actuacions serviran per presentar en directe les noves cançons i iniciar la gira del projecte.
Després de fer-se un lloc dins l’escena amb ‘Avui véns’, el duet barceloní Svetlana torna a la càrrega amb ‘TOI PEGAO’, un nou single que manté intacta la seva actitud irreverent i desacomplexada. El tema, tan festiu com irònic, juga amb la filosofia del “fake it til you make it” i reafirma el seu univers descarat, amb una proposta sonora que no busca agradar a tothom, sinó fer soroll.
Amb un 2025 intens a l’esquena, marcat per una cinquantena de concerts i fins i tot una gira pel llunyà orient, el grup arriba a aquesta nova etapa amb més confiança que mai. ‘TOI PEGAO’ és un còctel explosiu d’electrònica pop amb pinzellades de rap, produït per Xicu, que beu directament de l’estètica viral dels inicis dels 2010.
En aquest sentit, el tema s’inspira clarament en fenòmens globals com Gangnam Style de PSY, recuperant aquell esperit exagerat i viral que va marcar tota una era a les xarxes.
El llançament arriba acompanyat d’un videoclip rodat entre el Japó i Corea del Sud, on Svetlana es presenten com unes superestrelles tan caòtiques com conscients del seu paper dins l’escena. Amb aquest nou treball, el duet no només reafirma la seva identitat, sinó que també llença un missatge directe al panorama català: estan “pegaos” i disposats a passar llista.
Amb ‘TOI PEGAO’, Svetlana tornen a demostrar que el seu projecte es mou entre la paròdia i la realitat, amb una actitud que qüestiona els codis de la indústria mentre, paradoxalment, hi juga amb total naturalitat.
Hi ha discs que tenen alguna cosa a dir. Que parlen des de l’amor, des de la més absoluta tristesa, o des de la ràbia, i «DCDV» té una mica de les tres. Aquest és un àlbum que dispara veritats a cada cançó i que concentra la veu d’una generació cremada. El crit de la que s’ha etiquetat com a ‘Generació de vidre’ per explotar davant del feixisme, per explotar davant del privilegi i la violència en qualsevol de les seves formes. Un disc que agrupa una generació amb una lluita compartida.
“DCDV” juga amb estils com a eina per poder comunicar tot allò que té per dir. Uns sons que donen singularitat i personalitat al projecte i l’artista aprofita per retratar el lloc des d’on escriu. Retrata una terra, una cultura i una llengua que amb aquest àlbum defensa. Parla d’un patrimoni amb el qual col·labora a partir d’aquestes onze cançons.
Com a mostra d’aquest patrimoni, les primeres notes de l’àlbum ens introdueixen en un costumisme arrelat a la identitat de l’artista. ‘ACCIÒMO’ compta amb notes d’una orquestra sencera que ens transporta a un paisatge rural, a un escenari religiós, fins i tot. Una tradició i un record que es trenquen ràpidament amb l’aparició d’una base més semblant als registres amb què havíem relacionat l’artista fins al moment. Uns segons que simbolitzen la ruptura generacional entre el que s’havia associat durant molt temps a la música valenciana i aquesta nova era que inclou noms com Abril, Mercè o Naina. Quinto aprofita aquest primer tema per establir la sonoritat de l’àlbum i sobretot presentar-se com a artista. Un cantant arrelat a la seva terra, la seva cultura i la seva llengua. Un nen que parava taula i encara agraeix tenir plat per a tothom. Un Quinto que no escriu des del privilegi sinó des de la ràbia i la consciència de classe. Des de l’amor i alhora el desamor. Unes lletres que defineixen una identitat, tant musical com personal, que al llarg de l’àlbum deixa clar que té molt clares. Perquè com diu en aquesta primera cançó “Esta parcel·la no té preu li pese a qui li pese”.
El retrat de l’artista es va perfilant a mesura que avancem en l’àlbum. A ‘Demà Canvie De Vida’, amb unes pinzellades més electròniques consagra la idea de mantenir-se fidel a ell mateix i a la identitat construïda a través de la seva trajectòria musical, perquè “demà canvie de vida però mai canviaré”. Es presenta com una persona humil però amb les intencions ben clares. Amb “les butxaques buides però el cor està ple” i per el que en podem extreure de les lletres, té la sort de tenir el cor ben ple. Qui sinó podria escriure “Amb els teus ulls em faig un altar”? Res a dir.
Les lletres fan ressaltar el projecte de Quinto. Des d’abans dels primers senzills d’aquest nou àlbum havia construït la seva imatge com a artista de manera contundent. I aquesta no es desdibuixa a l’hora de treballar amb altra gent. La primera col·laboració de l’àlbum, ‘SENSE SENYAL’, de la mà de Romàntic Dimoni, estableix un diàleg generacional que demana tornar a l’essencial. En un contrast entre ritmes urbans i èpica melòdica s’escenifica la sobreexposició actual i la velocitat en els nostres ritmes de vida davant la necessitat de desconnectar i aterrar.
La música valenciana ha tingut els seus màxim exponents en grups com Zoo, Auxili i Obrint Pas, que van portar la lluita als festivals. L’inici de ‘UELCOM TU DE PARADAIS’ és un homenatge als precursors de la música de casa, samplejant ‘Benvinguts al paradís’, de Obrint pas. Ràpidament aquests ritmes s’enllacen amb un rap musicalitzat identitari per la figura de Quinto. L’habitatge i la consciència de classe marquen els versos d’aquesta cançó, reivindicant que “estic vivint en un pis patera, la vida per la capi s’ha tornat una quimera”.
Totes aquestes queixes surten de l’amor. L’amor cap a una terra, unes tradicions i unes costums. Construint un àlbum que no és només un crit, sinó una oda cap a tot allò que estimem i ens defineix. Inevitablement, també cap a l’amor romàntic. Amb un canvi de sonoritat Quinto ens parla d’un amor que està ‘A Punt De Perdre’ i projecta a dues persones que s’allunyen, tot i el vincle que les pugui unir encara, que potser no és suficient. Perquè “tu t’has fet formal i jo m’he fet artista”. Un amor que es desmunta peça a peça i acaba en ‘CAIGUDA LLIURE’, cançó en què veiem a l’artista acompanyat d’Abril. Aquesta és la mostra de com els contrastos poden funcionar. El fraseig melòdic de Quinto i la dolçor en la veu d’Abril conversen al llarg de la cançó, celebrant la connexió física com a refugi davant els dimonis externs. Musicalment, ens trobem davant una cançó que s’allunya d’aquesta ràbia social que havia marcat l’àlbum, i abraça un oasi de calma.
Acomiadem aquesta història d’amor abans de temps. Cantem des de la intimitat, i des del buit que hi ha després. A ‘Marrons’ coneixem la sinceritat, la pena i la lluita inútil contra el pas del temps. Que de la mateixa manera que fa que dos cossos es tornin un, també et fa enyorar uns ulls que ja no recordes com eren. El retrat de la impotència davant una figura que es desdibuixa al teu cap, i que inevitablement passaràs a recordar a grans trets. Ens capbussem en aquest sentiment a ‘Les Hores Mortes’, en un procés que et fa avançar o et deixa enrere. La dicotomia entre deixar escapar o intentar-ho una mica més. Perquè «Et voldré des del record, des del passat» però no et vull en el record.
Una de les decisions més importants a l’hora de llençar un nou projecte és l’elecció dels senzills, i ‘1DELSNOSTRES’, és un cop damunt la taula. Una proposta sincera, crítica i fresca que et sents orgullós de poder cantar. La cançó funciona com una reafirmació de la consciència de classe. Amb una lletra crua que protagonitza el tema, ‘1DELSNOSTRES’ dispara contra el privilegi i posa en valor l’esforç real i valorar els orígens. Amb un so contundent transita des de la ràbia generacional a la vulnerabilitat pròpia d’algú que se sent trait per els valors d’aquells que té al costat. Però es mostra fidel en tot moment a les seves eleccions, que l’han portat fins a “DCDV”. Una proposta que equipara amb un barquet, que “segueix flotant perquè hi ha algú que rema” a ‘ZKITTLES’, on a mesura que s’apropa el final de l’àlbum es mostra orgullós del projecte i el defineix com a autèntic i arrelat, “de calitat, com el puchero de la abuela”. Un projecte que segons explica ell mateix parteix de l’amor, i “la certesa ja vindrà”.
Per acomiadar l’àlbum ens trobem amb uns ritmes més pausats a ‘No Hi Ha Res Urgent’ i la tranquilitat de qui ja ha fet tot el que volia. Quinto afirma que «tinc ganes de fer música i en faré», però a la sortida de l’àlbum podem dir que el projecte és molt més que un projecte musical. «Els xiquets es trenquen les sabates, ara canten més fort els pardals» per representar la satisfacció de saber que ha fet les coses bé. I s’acomiada amb un «Tot es trenca en un segon, gràcies per tot».
La identitat visual de “DCDV” s’estructura al voltant d’unes tenalles. L’angoixa, la repressió i el fred. Un àlbum que no neix amb la voluntat d’entretenir, sinó que transmet la veu de tanta gent que ha de cridar, ha d’explotar per fer-se sentir. Un àlbum que consagra la proposta de Quinto com a fresca i propera, arrelada al lloc d’on ve, i amb reivindicacions compartides. Cançons que parlen de tu, de mi, un relat col·lectiu que l’artista firma en forma d’àlbum. Cançons que cremen i un àlbum que incomoda a qui ha de fer-ho. «DCDV» i la promesa d’una proposta artística que només ha fet que començar.
D’ençà que va debutar a la voz, sis anys després en Kelly Isaiah no ha deixat d’impressionar el públic amb la seva música. Amb un estil únic i amb marca pròpia, ens ha anat deixant petites mostres de la seva feina fins a l’arribada del seu primer disc.
El disc ha estat llançat sota el segell de Sonopro 360. Amb una composició d’onze temes, l’àlbum es presenta amb cançons cantades en català, castellà i anglès. L’últim treball del cantant retorna a les seves arrels, Nigeria. Amb la mirada posada al futur i el progrés, ODARO és la representació d’aquest procés i evolució per tal de mirar endavant.
El disc:
L’àlbum explora la identitat i la introspecció de l’artista. Així doncs, els temes repassen els conceptes lligats a la reflexió interna, evolució personal i l’exploració de les emocions humanes. A més a més, l’àlbum inclou col·laboracions amb artistes com DEEZYNTD i B Lion a la cançó «WAKE UP».
Alaghodaro – Intro:
La història comença amb Alaghodaro – Intro. Amb aquest concepte, en Kelly Isaiah li dona nom al disc. «Sempre endavant»diu. Altrament i malgrat les adversitats i les dificultats de la vida, el cantant ens recorda que sempre hem de tenir el cap ben alt i amb la mirada encoratjada per seguir.
READY:
En segon lloc, tenim Ready. Combinant els ritmes urbans, amb tocs afros i tecnos, la segona cançó del disc, fa una crida a la valentia i l’empoderament per deixar enrere les pors. En Kelly ens encoratja a treure el nostre «monstre» per seguir les nostres metes. Per altra banda, aquest tema també és un agraïment a la vida per les oportunitats que li ha proposat.
COCO CHERIE COCO:
Amb Coco cherie coco, se’ns convida a ballar i a celebrar la vida jove. L’amor a primera vista i la festa són els elements que predominen en aquest tema. En l’àmbit sonor, la cançó té molta potència i la producció a càrrec de weeiks i B Lion donen al disc una caracterització i molta autenticitat. Els ritmes tecnos i afros acompanyats de la lletra fan d’aquest tema un univers.
OH PAULA:
El tema següent és Oh Paula. Amb elements del reggae i mostrant-nos les seves emocions. En Kelly fa una oda a l’amor i a l’amistat. La figura de la Paula ens és mostrada com una persona molt important a la vida del cantant, és a dir, que ha tingut un paper molt important. El tema és una declaració en què li demana que «li doni la solució» davant un huracà d’emocions que sent l’artista.
Un Nen a Dins – Interlude:
Seguidament i com en tota obra, hi ha un interludi que porta el nom un nen a dins. En aquest cas, el cantant fa un viatge a l’interior del seu cor i recorda la seva infantesa. «Tinc un foc al cor mai s’apagarà, és el meu tresor sempre em guiarà». Una declaració sincera als seus valors i, a més a més, a la seva família.
WAKE UP:
Amb la col·laboració de DEEZYNTD i B Lion, aquest tema, animat amb ritmes de tecno, és una declaració a celebrar i viure el nostre moment. En el context en el qual vivim, ara més que mai toca viure el nostre moment, sortir i «despertar-se». Cal destacar també els somnis que cadascú vol perseguir i aconseguir. Amb aquesta cançó, en Kelly ens anima a fer-ho.
LAZY:
És un tema que ens baixa el ritme del disc. La música ens recorda aquelles persones que ens acompanyen al llarg de la vida. La veu del cantant se sincera i fa un gest d’agraïment a les persones que l’acompanyen i a la vida per haver posat la gent al seu costat. Malgrat les adversitats de cada moment, l’artista se sent en un mar trencat on se sent ell mateix i ha trobat la pau en els ulls de les persones que més estima.
HE PERDUT EL NORD:
Una autèntica peça dedicada a l’amor i a viure cada moment amb les persones que «ens han fet perdre el nord». Una cançó al pur estil de Kelly Isaiah en què fa una declaració a aquelles persones amb les quals ho viuríem tot fins al final i que ens fan sentir felicitat al seu costat, cosa que dona sentit a la vida.
Dos Cors Perduts:
El disc viu l’amor des de moltes perspectives i, en el cas d’aquest tema, el desamor i l’amor no correspost en són els protagonistes. «Perquè tu vols quan jo no estic aquí en cada pas ens perd el destí les nostres veus ressonen en el buit dos cors perduts, però amb un gran desig perquè jo vull quan tu no estàs per mi». Malgrat les diferències que els separen a cada u, el missatge de la cançó és de lluita emocional i de supervivència. Tot i la frustració i el desencaix amb l’altra persona, el jo líric troba força per continuar endavant, sense voler tornar al passat (“I don’t wanna go back”).
Isaiah – Outro:
Arribant ja al final del disc, aquest outro serveix de penúltima peça del llistat que, en utilitzar el mateix cognom de l’artista, serveix per segellar el relat personal de l’obra.
EL MOMENT JUST:
Com tota història, té un principi i un final. En Kelly tanca aquest viatge musical amb una cançó que parla de l’arribada de la persona indicada en el moment just. Per una banda, tenim la veu inconfusible de l’artista que ens acompanya durant el trajecte musical i, per l’altra, les melodies i els ritmes afros que han caracteritzat aquesta cançó. També les podem veure reflectides en cada tema del disc.
Així doncs, amb aquesta obra musical i d’estímuls sonors, us deixo amb el nou disc d’en Kelly Isaiah que ja l’està presentant per tot Catalunya. Si el voleu veure en directe, serà al Cafè del teatre de l’Escorxador de Lleida el divendres 27 de març.
A només dues setmanes de l’estrena de l’àlbum de debut “L’any de la serp” (Luup Records/Seven Hundred Little Records, 2026), Pau Calero va iniciar divendres nit el primer concert de la gira.
Una jornada d’una hora que va passar volant a causa de la inesgotable energia del cantant i la seva banda – Néstor Pérez (guitarra), Nil Bribian (bateria), Natán Arbo (baix i teclats), i Adrià Bravo (teclats i guitarra) -. Viatjant al voltant d’un rock punyent i despreocupat, els músics es van posar a la butxaca un públic entregat.
La fermesa amb què van defensar potents talls com ‘Eixugaparabrises’, ‘Les parets’ o ‘Tòrtores’ denotava un gran bagatge musical darrere, molts assajos i una inexorable passió pel que fan. Val a dir que aquesta ocasió no era la primera en què la banda tocaven junts, ja que amb anterioritat tots els músics menys Pérez havien format part de TLTXT, un grup de pop psicodèlic de què ahir van recuperar ‘El ala de la alondra’.
Però pel que fa a CALERO, amb convicció el jove va liderar un directe impecable, es movia per l’escenari com si fos el seu hàbitat natural i sovint buscava la interacció amb el públic, sense sentir-se cohibit a causa del respecte que pot fer abastar una Razzmatazz 3.
Entre temes rebels i algun amb tints de balada com ‘Canvi de llum/Siena’, el barceloní i la seva banda van oferir una identitària versió de la peça mítica de The Verve ‘Bitter Sweet Symphony’. La veritat és que la tonalitat de la cançó del 97 destil·la el mateix caire fresc i animat de CALERO, empastant la veu amb la peça gairebé com si la composició fos seva.
En definitiva, un concert que deixa el llistó molt alt per la resta de la gira i que categoritza a CALERO com una proposta musical d’allò més original. Per ara, no hi ha més dates anunciades, per la qual cosa toca esperar i gaudir del seu captivador disc de debut.
Sap greu caure en tòpics, però sempre s’ha dit que Girona enamora. He estat dos dies a la ciutat i el concert d’aquesta passada nit a La Mirona podria justificar haver-se guanyat aquest títol. Però el més important del darrer directe de La Ludwig Band en què han incorporat temes del nou disc “Pel barri es comenta”, és que han aconseguit renovar-se sense perdre l’essència que els fa ser qui són: l’afany d’explicar-nos la vida.
Ara bé, abans de començar la crònica com a tal ha passat una cosa un cop dins la sala que trobo important comentar. Han posat una altra vegada ‘Superestrella’ per amenitzar l’espera. Fins i tot al concert de la Ludwig ha de sonar? No sé qui és el que tria les cançons de la playlist d’abans dels concerts d’artistes catalans, però aquesta de l’Aitana sembla que han volgut convertir-la en una habitual. Tampoc vull posar-hi la mà al foc, però espero que en Xavier el tècnic de so no hi hagi tingut gaire a veure.
Acabat aquest incís, centrem-nos en el que realment importa, el concert d’estrena de la Ludwig, o més ben dit en la bonica història que ens han narrat des de principi a fi. Som en una era de la banda d’allò més narrativa, mantenint la seva essència en cada cançó que els fa ser tan diferents de la resta de músics. Quan penses en ells et venen al cap mil lletres i històries acompanyades d’un rock que et fa vibrar amb cada tema, i és precisament el que ens hem trobat aquesta nit.
Començant amb ‘El teu amor’ el llistó quedava alt, i ja marcava la tendència del concert des de l’inici: l’enamorament. En Quim, cantant de la banda, és un home que ja ens va confessar fa unes setmanes a Primera Fila que estava enamorat. L’entendriment i clars signes d’enamorament que transmetia durant el concert eren palpables, cridant als quatre vents que ell també estima com tota la resta de mortals. Després d’un disc amb una gran presència de balades, entre el públic patíem per si sonarien bé en directe. La realitat ha demostrat que no calia preocupar-se perquè han estat d’allò més ben resoltes, sabent-les integrar perfectament en un concert potent i alegre però intel·ligentment equilibrat gràcies a aquestes cançons per baixar pulsacions.
L’entrega del públic ha sigut bestial del primer a l’últim segon. Tothom se sabia les lletres de les cançons tot i que alguns temes havien sortit feia escasses setmanes. Una prova de foc superada amb nota que va convertir la sala en una sola veu, on la distància entre l’escenari i la pista es va esvair en la primera tornada.
El concert ha fluït molt en tot moment. Sabíem des de començament de setmana que la Ludwig ja assajava a Salt el seu nou directe. La sensació era que tot aniria mesurat del primer a l’últim detall. Però durant els directes hi ha coses que inevitablement fallen. Aquí és on llueix la banda, sabent transformar un moment en què se’t trenca la corda d’una guitarra en una oportunitat perfecta per compartir amb el públic la satisfacció d’haver-te tret el carnet de conduir aquell mateix dia. Cal comentar més quan alguna cosa falla, no tenim per què amagar-nos, i ells ho saben més bé que ningú. Hem de riure més de la vida.
L’espontaneïtat i naturalitat amb què gestionen aquests instants són el que et fan sentir que La Ludwig Band també són humans. En uns temps en què la majoria són pistes gravades, poder tocar i cantar cent per cent en directe es valora i molt. De fet, és el que et fa sentir que ets en un concert de veritat, no en una sessió pregravada d’estudi. Això fa que la connexió i proximitat amb ells sigui màxima.
Òbviament, com a tot concert de la Ludwig, no podia faltar-hi una mica de dinàmiques d’esplai. Aquesta vegada servien per recuperar els clàssics, que no volien perdre’s aquesta festa d’estrena de disc. Al ritme de ‘L’home més vell d’Espolla’ tres persones del públic van acompanyar La Ludwig dalt de l’escenari, entonant cada estrofa com si s’hagués d’acabar el món. També van fer-ne aparició ’30 monedes’ i el clàssic ‘Manela, no vull currar per vostè’ que tota la sala va cantar a ple pulmó, perquè als catalans, menys a Pep Guardiola que es lleva ben d’hora, treballar ja sabem que no ens agrada gaire i menys en cap de setmana.
I què dir d’en Xavier, el tècnic de so, la gran estrella del nou disc de la qual no han pogut oblidar-se’n. Un cop fets els agraïments als tècnics, en Quim l’ha anat a buscar passant entre el públic d’una revolada mentre sonava el tema dedicat a ell. Acostant-li el micròfon, en Xavier ha recitat la seva estrofa entre els clams d’un públic que ja l’hi ha agafat una estima especial. De l’emoció i la intensitat amb què en Quim l’ha cantat al seu costat, quan ha volgut tornar a l’escenari per acabar el concert les seves cordes vocals quasi no responien. Tot i això, encara pogut guardar forces per tancar la nit amb una última cançó.
Al més pur estil Joan Dausà, ens han demanat treure les llanternes del mòbil per acompanyar els primers compassos ‘D’un concert de la Mushkaa’, la tria per posar el punt final al concert. A la sala s’ha creat un moment d’allò més màgic on tothom cantava a ple pulmó aquesta cançó que va en increscendo, ideal per posar la cirereta al pastís. Una forma d’allò més contundent per tancar la història d’aquesta nit en que la Ludwig ens recorda perquè ens commouen tant els seus directes.
Després d’un concert com aquest amb un final tan personal i tendre, l’única reacció que et surt de dins és aplaudir. La crida unànime de “no n’hi ha prou” que clamava el públic acabats els últims compassos reflecteix com de ben rodat ha estat el directe de la Ludwig. La capacitat de fer-te partícip i gaudidor excepcional d’un concert que tenen aquests sis és indescriptible. Un any més, aquest cop començant al Festival Strenes, la banda se supera, i renovant el seu catàleg aconsegueix continuar sent la Ludwig que tant agrada i tots coneixem. Pel barri continuaran comentant-se històries sobre els seus concerts, que són per no perdre-se’ls de cap de les maneres.
Taylor Swift se situa al primer lloc de la Primera Llista gràcies al tema ‘Opalite’ una de les propostes del seu últim disc.
Entren a la llista
Maig – Vull perquè no puc
Júlia Blum & Gerard Aledo – Només amb tu
BTS – Swim
Bella Kay – Iloveitiloveitiloveit
Surten de la llista
Àlex Pérez i Ginestà – Què passaria (15 setmanes)
Bastille – Save my soul (15 setmanes)
Tame Impala – Dracula (19 setmanes)
Rosalía – Sauvignon blanc (4 setmanes)
Aspirants
Roger Padrós – L’art de coincidir (2 setmanes)
Ginestà – Perdre el cap (2 setmanes)
Guillem Bautista – No sta mal (2 setmanes)
Bebe Rexha – New religion (2 setmanes)
Banda Neon – Els passos prohibits (2 setmanes)
Mama Dousha – La millor gent del planeta (novetat)
Lluna Plena – t’has catat (novetat)
La Fúmiga i amics – La gent de la mediterrània (novetat)
Doctor Prats – Energia! (novetat)
Miquel Rubio publica la versió deluxe del seu àlbum debut. Un projecte que funciona com un “after” del projecte inicial, ple de ritmes club, dance i noves col·laboracions, marcant el pont cap a la seva propera era musical. D’aquesta manera, en aquesta expansió del projecte l’artista aporta capes inèdites al seu missatge de sanació i renaixement. El llançament inclou dos potents remixes: un a càrrec de Gerard Oto per a ‘cora trencat’, i un altre signat per sanrruu que reimagina el focus track ‘ETERN’. Aquestes noves versions potencien la força escènica i el passat com a ballarí de l’artista, traduint l’espiritualitat del disc original a un llenguatge purament club i dance.
El títol del projecte amaga una doble intenció molt reveladora: d’una banda, fa referència cronològica al que passa «després» del seu primer disc; de l’altra, evoca directament l’imaginari d’un after. És en aquest espai posterior a l’experiència principal on les cançons originals es transformen, es reinterpreten i prenen una nova forma, acostant-se descaradament a l’electrònica i als sons orientats a la pista de ball. Com a contrapunt a aquesta energia de club, l’àlbum també inclou una versió acústica de ‘penso en tu’. Aquest tall ofereix la mirada més íntima, despullada i vulnerable de tot el projecte, equilibrant la balança entre l’eufòria de l’electrònica i la sensibilitat del pop d’autor.
En conjunt, les tres cançons inèdites s’uneixen als vuit talls originals —produïts per Eloy Núnyez i Marc Gelabert— per conformar un tracklist d’onze cançons. AFTER ETERN tanca així el profund recorregut emocional del seu debut i, alhora, deixa la porta oberta de bat a bat al nou univers creatiu que Miquel Rubio ja està preparant.
Sopa de Cabra estrena “Grans èxits i estimats fracassos”, un doble àlbum de vint cançons en directe que recull els seus principals èxits i alguns temes que no s’han popularitzat tan àmpliament i als quals la banda vol donar una segona oportunitat. Aquest recopilatori tan especial es publica aquest 2026 per commemorar els 40 anys de la banda gironina, que a la tardor publicarà un segon volum d’aquest àlbum. El grup iniciarà una gira per celebrar aquest aniversari, amb el punt de partida a Razzmatazz i recorrerà tota la geografia catalana.
La banda gironina s’acompanya de bona part de l’escena musical catalana en aquest treball, ja que la majoria de les cançons inclouen col·laboracions. The Tyets, Joan Dausà, David Carabén (MIshima), Alfred García, Judit Neddermann, Els Amics de les Arts, Els Catarres, Alfred García, Guillem Solé (Buhos), Ginestà, Beth, Ramon Mirabet, Suu, Xarim Aresté, David Rossell, Intana, i Quartet Brossa acompanyen els gironins en aquest nou projecte discogràfic.
Moltes de les seves cançons s’han convertit en himnes intergeneracionals i han format part de la banda sonora i sentimental del país de les últimes dècades. ‘Camins’, ‘L’Empordà’, ‘Si et quedes amb mi’ o ‘El far del sud’ són algunes de les composicions més populars i estimades del seu repertori. Al llarg de la seva prolífica carrera, el grup ha enregistrat divuit treballs, entre discos d’estudi i gravacions en directe, entre elles el «Ben Endins», el disc de pop-rock en català més venut de tots els temps, amb més de 130.000 còpies. Una altra de les fites històriques assolides per Sopa de Cabra és la de ser l’únic grup de rock que, cantant en català, ha estat capaç d’omplir tres dies seguits el Palau Sant Jordi, l’any 2011.
Cactus presenta el seu quart disc “Backstage”, un treball que consolida el projecte dins l’escena musical valenciana i continua expandint el seu univers sonor amb una proposta que combina pop electrònic, ritmes llatins i energia festiva.
En aquest nou treball, Cactus posa el focus en allò que passa darrere de l’escenari, construint un relat que mira cap endins i que reviu temes quotidians com la festa, la identitat, l’amor i el futur. Després dels avançaments ‘No són com nosaltres’ i ‘Un besito ràndom’, el disc es presenta com una obra cohesionada que mostra les diferents cares del grup: des del vessant més combatiu fins al més nocturn i celebratiu.
Amb ‘Backstage’, Cactus es reafirma com una de les propostes més sòlides i amb més projecció de l’escena valenciana actual. El disc vindrà acompanyat d’una nova gira que començarà al Llos Festival aquest 28 de març i continuarà al Xocorock de Bocairent (4 abril), donant continuïtat a l’evolució del projecte sobre els escenaris.
En els darrers anys, Cactus s’ha consolidat com un dels grups referents del circuit musical valencià, tancant alguns dels festivals amb més projecció estatal com el Feslloc, Festivern i, durant dos anys consecutius, Festardor. Format per dos joves d’Alacant, i sis músics damunt l’escenari, el projecte ha crescut ràpidament i ha definit una identitat pròpia, capaç de combinar discurs crític i esperit festiu.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
