Una espècie de cant gregorià amb tocs de pop i una lletra allunyadíssima dels cants eclesiàstics tradicionals és la cançó que, penúltima, dona nom al nou treball de Sam Smith, ‘Gloria’. Al cant, Smith sintetitza amb unes poques frases l’essència que recorre tot el disc. “Monstres al meu cap, sereu els meus amics? Sigues tu mateix aquesta nit”, diu el cantant. Deixarà que les inseguretats i la por a mirar-se al mirall el consumeixin? O, per contra, s’alliberarà, empoderarà i estimarà?

Tot i que no vol que se’l catalogui en cap gènere musical—tampoc s’identifica amb el gènere masculí ni femení, ja que es considera no-binari—, Sam Smith viatja a través de sons que recorden al soul i al pop pel seu univers particular. Moltes de les cançons del disc indaguen en la pregunta formulada al primer paràgraf d’aquest article, reflexionant sobre l’estima a un mateix. “La part més lletja de ser homosexual és que no pots anar i dir-li al teu germà que estàs ferit”: armaris que amaguen dolor protagonitzen l’interludi que precedeix Lose You, un lament a la dependència emocional. A Perfect, Smith comença a revelar l’explosió que arribarà més endavant, i admet no ser perfecte però reivindicant-se a sí mateix en aquesta condició.

A mesura que les cançons van passant, l’oient comença a aquesta una altra faceta de l’artista; més rebel i més empoderada sense deixar d’indagar en idees ja presentades anteriorment, com els sentiments amagats. Sobre aquest tema, la reflexió de l’artista és que “ningú no t’ensenya a plorar, però algú sí que t’ensenya a mentir”. A través de cançons de menys contingut i més pensades per a l’evasió com Gimme, en col·laboració amb Koffee i Jessie Reyez, Smith arriba a la cançó més polèmica del treball: I’m Not Here To Make Friends. Les crítiques, de fet, han arribat pel videoclip que l’acompanya, que ha sigut carn de crítica homòfoba i gordofòba els últims dies pels vestits amb què Sam Smith apareix, molt extravagants. Entenent la globalitat del disc, el videoclip és coherent amb la cançó, en què uns violins aparentment innocents donen pas a un pop que ve a ser un autorecordatori del pas del temps i de com aquest influeix en l’amor.

El recorregut es tanca amb la col·laboració més sonada, la d’Ed Sheeran, per tornar a la melancolia de les primeres cançons. La tristesa, però, ja no pot ser la mateixa des del moment que el grau d’autoconeixement i acceptació ha crescut. El disc, tot i ser íntim i personal i transmetre l’evolució de l’artista, no presenta masses novetats temàtiques ni tampoc és excessivament innovador melòdicament. El camí recorregut ens porta a temes excessivament recurrents, sense cap gran aportació ni trencament. No per això deixa de ser un treball coherent i que respira sinceritat, però recorrent a tòpics i reutilitzant frases extremadament esteses.