Aquest dijous Socunbohemio ha tancat una gira fabulosa que l’ha fet créixer, encara més, com a músic, en nombre de seguidors i en posada en escena.
Vaig descobrir l’Artur la tardor del 2021, on feia un concert obrint a Sabana, i aquell dia em vaig enamorar de la seva veu, de les seves cançons i vaig voler fer-li una entrevista improvisada a la mateixa sala. Allò va ser l’inici d’un amor infinit cap a la seva música, en especial cap a ‘Nouvelle Vague’, que és la meva cançó preferida.
Per això quan veig com creix el seu projecte estic molt content, per ell i per la resta de la banda, en Biel, l’Òscar i en Gerard, que són uns companys amb un talent enorme, com demostren en cada concert que ofereixen. El d’aquest dijous a l’Apolo per mi ha estat el millor que he vist d’ells. Han estat brillants.
Abans d’anar a parlar del concert, no puc deixar de mencionar a la Roserona, l’encarregada d’obrir la vetllada i de presentar-nos com sonarà el seu nou disc que arribarà el 7 de març. L’havia vist en directe feia un temps però aquest directe m’ha acabat d’enganxar. Quina posada en escena més sòbria però al mateix temps elegant i d’aquelles que no pots deixar de mirar l’escenari. Un fet poc habitual en una època on a la mínima mirem el mòbil.
M’ha encantat com ha interpretat i viscut el directe, m’ha deixat amb ganes de repetir i de ben segur que ho faré.
Un concert molt ben estructurat, amb moments per ballar, altres per emocionar-se, per abraçar-se amb la parella o amics i altres per cantar. El conte de les 4 estacions ha estat l’inici d’un directe que ja es veia que seria especial i memorable. No només pel talent dels músics que hi havia sobre l’escenari. I ho dic de veritat! Estava allà a la sala, anava mirant al meu voltant, veia les parelles fent-se moixaines mentre l’Artur ens deia coses boniques i pensava, quina sort ser allà gaudint d’aquella nit tan especial i bonica.
Una nit que Socunbohemio s’ha volgut sentir acompanyat, no només del públic que omplia la sala Apolo, també de músics convidats com en Xicu, Ferran Palau, Vittara o la Roserona. Han estat la cirereta d’una nit on ens ha recuperat cançons que feia temps que no sentíem en directe, com la mencionada ‘Nouvelle Vague’, que jo sempre li reclamo, però pel que ha comentat molta més gent ho fa també. Després de veure la rebuda que ha tingut el tema amb els primers acords, jo em replantejaria no treure-la més del repertori…
La nit ens tenia reservada una sorpresa que ningú es podia imaginar i és el músic fent una espècie de “Joan Dausà” i deixar-se anar a sobre el públic, anant-se transportant per sobre els seus seguidors que l’acompanyaven en aquest camí, tal com han fet també amb les seves cançons, que han abraçat i s’han fet seves.
View this post on Instagram
Després d’uns bisos generosos amb la sempre positiva ‘La vida mentrestant’, ‘Conte d’estiu’ o ‘Les coses que no m’agraden de tu’, semblava que ‘El conte que mai s’acaba’ havia de ser el final d’una gran nit, però no, l’Artur encara apareixeria de nou sobre l’escenari, aquest cop només amb la seva guitarra per estrenar una cançó, que tal com ha explicat, formarà part del seu pròxim projecte, que encara no sap quan arribarà. Un tema preciós i emotiu per tancar una nit d’aquelles que trigarem a oblidar.
View this post on Instagram
