La Tour De Carol fa poc ha estrenat el disc ‘LTDC’, format per 10 cançons. L’Albert, el Guillem i el Pau ens expliquen en una entrevista a Primera Fila que no s’encasellen en cap gènere concret, sinó que les idees van sorgint i evolucionant.
Els nois comenten que estan molt contents amb el resultat de l’àlbum, que inclou dues col·laboracions. El grup afirma que han pogut experimentar més perquè ‘LTDC’ ha estat autoproduït.
Expliquen que tenien moltes ganes que el projecte sortís a la llum i confien que el 2026 sigui l’any de La Tour de Carol. Aquest any els podrem veure a festivals i altres concerts.
El Book Music Festival va iniciar el seu camí el passat 2025 en una primera edició que va enlluernar els assistents i la crítica. En aquell cas es va celebrar al MNAC i la sala Club Paral·lel 62.
Gràcies al ressò del públic i l’originalitat de la proposta, aquest 25 de febrer la fira del llibre musical ha iniciat la seva segona volta. Aquest cop al Centre Cultural Albareda, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm i al Casinet d’Hostafrancs.
Les jornades del festival han abastat en el seu contingut tant concerts d’artistes i grups reconeguts a l’escena musical catalana, com presentacions de llibres relacionats amb el sector i, per descomptat, la fira de vint-i-tres editorials que, aquest any, han exposat el seu dens material literari. Entre algunes d’elles hi havia marques de renom com Alibri, La 22, Sonora o Grup Enderrock.
Pel que fa a les presentacions, al llarg de la setmana han aparegut figures com Benoti Clerc, autor de “Prince. La historia detrás de sus 684 canciones”, o Miguel Barrero amb “El guitarrista de Montreal” (Leonard Cohen) per parlar de les seves creacions literàries. A més a més, també hi ha hagut xerrades sobre essencials figures de la nostra música com ho és Pau Riba, pel qual s’ha presentat el seu fill Caïm Riba per parlar del llibre “Psicòtic! Pau Riba & Dioptria”, o la cantant Anna Andreu en una conferència sobre el seu procés creatiu que també ha implicat un petit concert.
En relació amb els directes musicals, l’edició ha gaudit d’actuacions de Fluke Flaction, Enric Cassasses & M. Egea, Eric Fuentes, Joanjo Bosk o Bons nois, entre altres. Aquests últims van presentar el seu segon disc “Sento Sentiments” el passat 26 de febrer a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm en un recital que no va deixar a ningú indiferent: potència, distorsió i una instrumental reminiscent de grups de rock alternatiu com Sonic Youth o Nirvana.
El quintet de Sant Feliu de Llobregat van sacsejar la sala amb cançons com ‘Mimetisme i macarrons’, ‘No em trobaré’, ‘El fred no ens trobarà’ -la qual hagués preferit no fessin tan acústica-, o l’enèrgica ‘He fet un tir!’. Totes elles consoliden el grup com una de les propostes actuals amb identitat elevada de guitarres i reverbs, un camp on es mouen amb molta seguretat.
Imatge del concert de Bons nois
En conjunt, aquesta segona edició de Book Music Festival ha esdevingut l’oportunitat perfecta per a conèixer nous artistes, nous escriptors i endinsar-se en temàtiques relacionades amb el nostre patrimoni musical com la història del rock a Catalunya, el naixement del Canet Rock, la història de la “contracultura” del setanta o biografies de noms primordials de la música catalana.
El passat divendres, el grup lleidatà Sexenni va treure “Només música!”. Un EP de quatre temes amb un objectiu molt clar: donar prioritat a les cançons abans que als videoclips o les campanyes promocionals.
Relat personal
El projecte comença amb ‘Els ulls que et mirin’ un tema de pop, i l’únic en solitari de l’EP, que parla d’una veritat universal: la idea externa de nosaltres es construeix a partir de diferents punts de vista. Canten sobre que, per a alguns, pots ser “un heroi sense rival en una peli americana” i per a altres, el “dolent de tres històries i d’una quarta mal contada”. Es tracta d’una cançó emotiva de ritme ascendent que funciona molt bé per introduir l’EP, i potser, alguns dels seus futurs concerts.
El pas del temps
El següent, ‘Persiana baixada’ és una col·laboració amb Sidonie que ha tingut com a resultat un himne indie-pop intergeneracional. La cançó narra un duel de ball bastant còmic dins d’una discoteca, alhora que parla del pas del temps.
Humor i crítica política
A continuació, arriba ‘Josep Maria’ en col·laboració amb el duet barceloní Svetlana. Aquest tema de samba-dance amb referències sonores a Carlinhos Brown és una crítica a l’auge de l’extrema dreta i a un personatge molt conegut de l’imaginari col·lectiu català: els Josep Maries. Descriuen aquests personatges com “una pandèmia de señoros enfadats tots els que comenten en el Twitter de 3Cat”. La cançó és, a opinió meva, la joia del disc perquè aconsegueix tres coses: fer crítica política a través de la sàtira, un ritme i lletra que no et pots treure del cap i mostrar una nova faceta de Sexenni. O dit d’altra manera, de la col·laboració entre dos grups que es caracteritzen per la seva habilitat per fer cançons còmiques i icòniques, no se’n podia esperar menys.
Declaració d’amor
L’EP acaba amb ‘Televisió’ un tema de pop alegre en col·laboració amb Miki Núñez. Es va publicar el novembre passat com a senzill i presentació de l’EP i,per això, és l’única que té videoclip. A través de referències al món del cinema i la televisió que es poden observar tant a la lletra com al videoclip, narra una història d’amor que celebra tant els bons com els mals moments i també expressa la voluntat de poder crear un món compartit amb la persona estimada.
Conjunt de l’àlbum
En definitiva, amb aquest EP Sexenni ha apostat per la qualitat abans que la quantitat i s’ha atrevit a arriscar-se tant sonorament com líricament. A més, han aconseguit adaptar-se a la perfecció a l’estil de les persones amb qui col·laboren i deixar clar que aquell grup de música que va començar com un grup d’amics d’institut, ara és capaç de mantenir-se a la indústria i tenir un segell propi i reconeixible.
Bruno Mars s’ha fet esperar deu anys, que es diu aviat, per publicar un àlbum en solitari. Les expectatives eren altes, potser massa. I, per això, “The Romantic” (Atlantic Records) s’ha acabat convertint en una petita decepció.
En una primera escolta del disc, la reacció és indiferència. No hi ha cap cançó que destaqui per sobre de les altres, però com a conjunt, l’àlbum tampoc provoca res especial, ni positiu ni negatiu. Quan va sortir el primer senzill, ‘I just might’ —potser és l’única que sobresurt, perquè ja la teníem païda— molta gent va dir que sonava exactament igual que sempre i que el cantant de ‘The lazy song’ no havia tingut cap evolució. Això no sempre ha de ser negatiu, però no els faltava raó.
Un intent, i només intent, de diferenciar-se
Escoltant tot l’àlbum t’adones que, en alguns temes, hi ha intentat posar un toc de música llatina. I s’ha quedat amb això, un intent. A ‘Risk It All’, que obre l’àlbum, hi sonen unes trompetes mexicanes. ‘Cha Cha Cha’ té el ritme que el mateix nom indica. Però ni en un cas ni en l’altre s’acaba d’arriscar massa, i aquestes cançons acaben quedant camuflades entre les altres.
Al cap i a la fi, acaba fent la sensació que tot són les mateixes balades marca Bruno Mars de sempre. Si les agaféssim per si soles i les poséssim entremig d’altres cançons diferents, segurament les podríem apreciar molt millor. De fet, no es pot negar que els arranjaments i la producció estan molt ben fetes, però això no impedeix que s’acabi fent fins i tot avorrit escoltar l’àlbum sencer.
Un àlbum amb Silk Sonic hauria sigut més profitós
L’àlbum anterior, “24K Magic” (Atlantic Records) tenia la mateixa essència de pop, soul, i funk que ara “The Romantic”. Malgrat això, tenia molta més personalitat, era més arriscat i, per tant, funcionava millor. Cada tema tenia la seva pròpia essència i quedava gravat en l’oient. Ara, en canvi, queda tot difuminat.
També val la pena recordar que el 2021 va publicar “An Evening With Silk Sonic” (Aftermath Entertainment i Atlantic Records) amb Anderson .Paak sota el nom artístic conjunt de Silk Sonic. Aquella també va ser una proposta molt interessant, i el projecte hauria pogut tenir molt futur. Molt probablement, un segon àlbum de Silk Sonic hauria sigut molt més profitós que aquest quart àlbum de Bruno Mars.
En definitiva, “The Romantic” es pot escoltar, oi tant que sí. Però els fans de l’artista que hi havien (havíem) dipositat totes les esperances en el seu gran retorn, ens hem trobat amb un disc d’allò més descafeïnat.
By Storm, la nova etapa artística sorgida de l’univers d’Injury Reserve, actuarà a Barcelona el pròxim 18 d’abril a la Sala Laut per presentar el seu àlbum debut “My Ghosts Go Ghost”. El projecte representa una reinvenció sonora del reconegut grup d’hip-hop alternatiu, ara convertit en un duet format per RiTchie i Parker Corey després de la mort, el 2020, del seu company Stepa J. Groggs.
Amb aquesta nova identitat, el duo ha optat per explorar nous camins creatius sense perdre l’esperit experimental que va definir Injury Reserve. “My Ghosts Go Ghost” recull aquesta evolució artística a través de nou cançons que combinen rap avantguardista, textures electròniques i una aproximació emocional marcada pel dol i la transformació.
Des del 2023, RiTchie i Parker Corey han anat construint el projecte By Storm amb diversos senzills que han servit d’avançament del disc. L’últim, ‘And I Dance’, publicat aquest gener, ha rebut una gran acollida per part de la crítica especialitzada i ha consolidat el duet com una de les propostes més inquietes dins l’escena alternativa actual.
El concert a la Sala Laut serà la primera oportunitat per veure en directe aquesta nova etapa, en un directe que promet traslladar al públic l’atmosfera intensa i introspectiva del seu debut discogràfic. Entrades a la venda a Primavera Sound.
Cremar de més una torrada, posar sal en lloc de sucre o estudiar un examen equivocat. Tots hem sigut sapastres alguna vegada, i En Rick no se n’ha pogut estar de cridar-ho als quatre vents. Amb el seu nou projecte ‘Sapastre’, l’artista barceloní vol transformar les frustracions quotidianes de qualsevol en un disc pop d’allò més ballable i festiu. “Estem en un moment en què tothom és teòricament perfecte i no és així. Cal explicar quan et surten les coses malament”.
L’humor i la sàtira són omnipresents durant tot l’àlbum, que ha vist la llum després de dos intensos anys treballant-hi. Un projecte original, amb referències nostàlgiques i molt proper que no deixarà a ningú indiferent, ja que “la qüestió és passar-ho bé escoltant-lo”.
Avui parlem amb Ramon Mirabet sobre el seu sisè disc “Ramon Mirabet All Stars Jazz Project – Songs I Heard”, un projecte centrat exclusivament en el jazz, marcat per la figura del seu pare, trombonista i gran apassionat del gènere.
Per donar forma al projecte, Mirabet s’ha ajuntat amb els músics Perico Sambeat, Albert Sanz, Masa Kamaguchi i Jordi Rossy, amb qui ha construït un àlbum que viatja fins a la infància del cantant, a les cançons i vinils que escoltava a casa des de petit.
Ramon Mirabet presentarà aquest àlbum en directe en paral·lel a la gira Tour V. De moment, la primera data confirmada és el 28 de novembre al Palau de la Música Catalana, dins el marc del Festival de Jazz de Barcelona, on actuarà amb els músics del projecte i amb la participació del contrabaixista estatunidenc Doug Weiss.
Després de consolidar-se amb el seu primer EP, “1840 km”, POL enceta una nova etapa artística amb ‘x si un dia tornes’, el primer avançament del que serà el seu àlbum debut, “els records no marxen mai”. El senzill explora un dels moments emocionals més complexos després d’una ruptura: quedar atrapat entre l’acceptació del final i la persistència d’una última esperança.
La cançó gira al voltant del concepte de l’espera, entesa no com un gest romàntic sinó com un estat mental contradictori i desgastant. POL posa veu a la dificultat de deixar anar, a les portes que no s’arriben a tancar i a les relacions que continuen presents a través dels records digitals i els vincles intermitents, una experiència generacional marcada per la incertesa emocional.
Musicalment, ‘x si un dia tornes’ construeix el seu relat a partir del contrast i l’evolució sonora. El tema arrenca amb una producció continguda i íntima, gairebé fràgil, que dona protagonisme absolut a la veu i al pes de la lletra, com si fos un monòleg intern. Amb l’arribada de la primera tornada, la peça creix cap a un registre més expansiu i maximalista, amb capes vocals i harmonies que amplifiquen la tensió emocional. A partir d’aquest punt, la cançó manté una intensitat constant que reforça la idea central del tema: res torna exactament al lloc d’origen, però tampoc arriba un alliberament definitiu.
La interpretació vocal acompanya aquesta progressió, passant d’una contenció inicial a una entrega més directa i exposada, mantenint sempre una sensació de proximitat amb l’oient. La producció es converteix així en una eina narrativa que amplia el discurs emocional de la cançó.
Aquest nou senzill representa una evolució natural respecte a “1840 km”, on el relat se centrava en el desplaçament, la ciutat i el creixement personal. Ara, POL dirigeix la mirada cap endins amb un discurs més nu, pausat i vulnerable. ‘x si un dia tornes’ ja està disponible a totes les plataformes digitals i serveix com a carta de presentació de “els records no marxen mai”, un disc que aprofundirà en la ruptura, la memòria i la pèrdua de control emocional, consolidant l’artista com una de les veus més sensibles del pop català actual.
En Tildo Muxart feia una bona colla d’anys que no treia música, però ha trencat el silenci amb el disc que sempre ha volgut fer i sentint les cançons com ell desitja. “Confessions of a dangerous mind” és una realitat i en ella podem trobar representats els set pecats capitals.
Explica que va quedar força desencantat de les discogràfiques, que ell es va enamorar de les seves influències de gent com els Beatles o Johnny Cash, on es feia una aposta per aquells artistes mentre que ara tot és molt més màrqueting.
El nou treball l’ha anat combinant amb la seva feina, que poc té a veure amb la música, però la seva passió per tirar endavant aquest nou projecte ha estat ben gran i el resultat és impecable.
Esperem que ben aviat puguem tornar a gaudir d’un directe seu, ja que encara recordo el bolo que va fer al Molino va una bona colla d’anys i on em vaig enamorar de la seva veu i del seu talent.
Xarim Aresté és un dels grans músics que tenim a casa nostra, que pel meu entendre es mereixerien molt més reconeixement del que ja té. Acaba de publicar un disc excepcional anomenat “Punt de creu”, on la nostàlgia hi és molt present però sense caure en els tòpics. Sap com commoure’ns sense caure en la cursileria.
En Xarim ens ha explicat que en alguns moments de la creació s’ha trencat i que es pensava que no seria capaç d’acabar-lo. Però ho ha fet i el resultat és impecable.
La presentació del disc serà el 27 de març a l’Apolo, tot i que pocs dies abans farà una preestrena al Teatre de Bescanó.
Aquest divendres ha arribat “Pel barri es comenta” l’esperat nou disc de La Ludwig Band, que durant els últims mesos ens han anat estrenant algunes de les cançons del treball, totes elles amb un dels membres del grup (i també d’en Xavier, el tècnic) com a protagonista.
Ara ha arribat el disc, un treball on el romanticisme hi és molt present, qui sap si el fet que en Quim Carandell ens expliqués que està bastant enamorat hi ha tingut alguna cosa a veure.
La Nora Rosell n’ha escrit una ressenya que no t’hauries de perdre, com tampoc la nostra conversa distesa enmig d’un barri on comentem tot el que se’ns passa pel cap.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
