Lau Gibert torna amb força aquest estiu amb el llançament de ‘Em poses’, una nova cançó que promet convertir-se en tot un himne estiuenc. Amb la col·laboració de Kiddi —una de les veus emergents més potents de l’escena urbana en català—, el tema es mou entre el pop urbà i l’electrònica, amb una sonoritat fresca i una intensitat que captura l’essència de les nits d’estiu.
‘Em poses’ retrata l’atracció magnètica entre dues persones, embolcallada per un ambient de desig, festa i sensualitat palpable. El tema destaca per una producció contemporània que manté fidelitat a l’estil inconfusible de Gibert, reafirmant el seu compromís amb una proposta sonora moderna que mira cap a nous horitzons dins del pop català.
Després del seu pas per la primera temporada del programa Eufòria (3Cat), Lau Gibert s’ha consolidat com una de les veus amb més projecció de la nova fornada musical catalana. Vocalista, ballarina i compositora, Gibert ofereix un directe enèrgic i coreografiat que connecta amb el públic jove des de l’autenticitat i la innovació artística.
Amb ‘Em poses’, Lau Gibert no només fa un pas endavant en la seva trajectòria, sinó que confirma el seu carisma i el seu lloc entre els noms a tenir molt en compte del panorama musical actual. Una cançó que encén l’estiu i reforça una mirada pròpia dins del pop fet en català.
El grup emergent Juny del 99 publica ‘Pensant en tu’, el segon avançament del primer disc, que sortirà després de l’estiu. ‘Pensant en tu’ és un aixopluc enmig d’un món que sembla que estigui a punt d’arribar al seu límit. S’investiga la melancolia que comporta la solitud d’un món que cada cop és més individual i és a través de la rendició cap aquells amors que ja no hi són i sempre formaran part de nosaltres, on es troba un sentit de pertinença amable.
Aquest segon senzill funciona com una reinterpretació de la pèrdua i se l’emporta cap a la benedicció arribant a la certesa que la fórmula més valenta de l’amor és decidir continuar estimant a algú encara que ja no estigui amb nosaltres. Però la rendició i la benedicció no arriben soles sinó a partir de l’aprenentatge de saber deixar anar.
Aquest record d’algú que ens ha vist créixer serveix com a àncora i certesa en un mar de dubtes, sobretot el de les generacions joves que avui en dia hem de somiar en la viabilitat del futur encara que se’ns presenti trencat.
Una mirada vulnerable cap a les nostres vides passades i cap al record d’on venim i què volem. Produïda per Marc Gelabert i masteritzada per Jan Valls, ‘Pensant en tu’ segueix un ritme constant perquè la vida no s’atura, on els sintetitzadors i les guitarres elèctriques carreguen d’energia el viatge que es proposa i la lletra cuidada al mil·límetre alleugera el pes que comporta, a vegades, parar un moment.
Saber mirar enrere per poder continuar cap endavant.
‘Angeleta’ és el nou llançament de l’Uri Santafé & Lamliki. La col·laboració amb la Marina Sen és el primer avançament del seu nou EP, ‘BRUIXES 1’. ‘Angeleta’ és una cançó a cau d’orella, que et fa ballar enganxadet. Un reggaeton suau, sexy i carregat de contrastos. Amb la veu de la Marina, s’aporta una veu dolça i melòdica, que dona un toc celestial a una cançó que ve plena de ganes.
Aquest senzill és el primer avançament de ‘BRUIXES1’, el seu pròxim EP. Aquest es presentarà en els pròxims mesos i que promet explorar les dualitats que defineixen el seu univers sonor.
Aquest tema està produït per Lamliki. La cançó amaga una lletra directa i atrevida, que parla d’un enamorament intens, una connexió química fora d’aquest món. Tal com s’anomena al títol, la persona que s’estima es presenta com una mena d’àngel, amb la qual el desig i la tensió són ben reals. ”Em treus les ganes d’altres, si em mires com es miren els àngels. No sé si és Setmana Santa, però porto set dies tocant un miracle”
D’altra banda, el contrast i la fricció entre el que sona i el que es diu fa que la peça enganxi de debó. No és només una cançó bonica, sinó una proposta sensual i intel·ligent, que connecta el físic com l’ànima. A més, la melodia tranquil·la i calmada els permet mostrar lletres més explícites, sense perdre l’esència de la cançó: ”Que li miri la cara, que així li agrada més. Que es beu l’aigua sagrada com un angelet”.
Després de l’estrena de ‘Never give up’ i ‘Doblarme‘, l’Uri Santafé continua ampliant el seu llenguatge musical cap a nous territoris emocionals. Després de ser conegut per la seva intimitat i fragilitat, ha sabut fer el salt del hip hop clàssic a paisatges sonors més híbrids i experimentals, sense perdre autenticitat. A més, al costat de Lamliki, aporta una sensibilitat electrònica que esquiva els clixés i busca emoció en cada detall.
Avui us portem una entrevista amb la cantautora afro-catalana Brisa Nunjo. La cantant ha vingut a parlar amb nosaltres sobre el seu primer disc “Tinta Negra”. Un àlbum que segons ella “es la meva carta de presentació al públic”. Amb l’esperit i les ganes de poder arribar a molta més gent i poder experimentar amb nous gèneres musicals, Brisa Nunjo arriba amb un treball minuciós tant en l’àmbit musical, visual i artístic.
Per altra banda, l’any 2021 va debutar amb el senzill Stupid Love, el va seguir Take me home, BeautifulMinds i Can’tyousee. Tres temes que han marcat molt la seva trajectòria i el seu lloc dins el mercat musical.
L’artista emergent disposa de tot un equip de músics a dalt de l’escenari on experimenten amb el Jazz, el blues, R&B i la música afro. Pròximament, la podrem sentir en directe el propvinent 12 de Juliol a la festa Major de Premià de Mar.
El grup empordanès Clima presenta «Així com som», un nou single de sonoritat pop-rock que simbolitza un punt d’inflexió vital i creatiu en la trajectòria del grup. Amb una producció acurada a càrrec de Joan Borràs (Oques Grasses), la peça combina maduresa emocional amb una energia genuïna que connecta directament amb l’essència del projecte.
«Així com som» neix d’una pausa necessària, una mirada enrere per entendre el camí recorregut i reivindicar-lo. La cançó és alhora una declaració de principis i una reflexió col·lectiva, que mira amb nostàlgia els orígens, interpel·la el present i obre la porta a un futur ple de consciència i determinació.
Amb una tornada ambiciosa i una part final carregada de veus i emoció, Clima consolida el seu so cap a una direcció més orgànica i madura. L’aposta per una narrativa personal i directa, des de l’acceptació de la pròpia identitat, impregna tota la cançó, que s’acompanya d’un projecte visual centrat en el local d’assaig: el veritable refugi creatiu i emocional del grup.
Amb aquest nou llançament, Clima s’alinea amb les tendències actuals del pop i l’indie català, però sempre a través del filtre propi d’un grup que escriu la seva història des del cor i des de l’experiència compartida.
Els Foo Fighters commemoren el 30è aniversari del seu àlbum debut de 1995 amb el llançament de «Today’s Song», el primer avançament del que serà el pròxim capítol musical de la banda. Aquesta nova peça, que ja es pot escoltar a totes les plataformes digitals, representa el retorn del grup després del seu aclamat disc But Here We Are del 2023.
«Today’s Song» s’erigeix com un himne inconfusible dins l’estil dels Foo Fighters: melodia enganxosa, crescendos emocionants i una energia que transmet optimisme i resiliència. Les lletres aprofundeixen en la superació personal i la persistència davant les incerteses de la vida i el pas del temps, consolidant el segell emocional i poderós que ha definit la banda al llarg de tres dècades.
En una emotiva carta oberta als fans, Dave Grohl ha volgut reflexionar sobre el camí recorregut i els moments viscuts:
“Al llarg dels anys, hem viscut moments d’alegria desbordant i moments d’angoixa devastadora. Hem trencat ossos i cors, però hem seguit endavant junts, sempre l’un per l’altre. Perquè a la vida, no ho pots fer sol.”
Grohl ha volgut tenir paraules de gratitud per William Goldsmith, Franz Stahl i Josh Freese, destacant el seu paper fonamental en la història del grup:
“Sense l’energia il·limitada d’en William, la saviesa experimentada d’en Franz i la màgia atronadora d’en Josh, aquesta història estaria incompleta. Gràcies, cavallers.”
També ha volgut recordar amb profund sentiment el desaparegut Taylor Hawkins:
“El teu nom es pronuncia cada dia, a vegades amb llàgrimes, a vegades amb un somriure, però ets present en tot el que fem, allà on anem. La immensitat de la teva ànima només és comparable amb l’enyorança infinita que sentim per tu. Tots et trobem a faltar més del que les paraules poden expressar.”
Amb «Today’s Song», els Foo Fighters no només obren una nova etapa musical, sinó que reafirmen la seva essència: una banda que ha crescut, sofert i celebrat amb la seva comunitat de seguidors, i que continua caminant amb força i autenticitat, 30 anys després.
Barcelona s’ha convertit, des de fa temps, en un dels epicentres culturals més potents del segle XXI. La Ciutat Comtal, en constant evolució al llarg dels segles, ha sabut reinventar-se i consolidar-se com una metròpoli aclamada per la seva expressió artística i cultural en gran quantitat d’àmbits. De la mateixa manera, la capital ha esdevingut bressol i testimoni del sorgiment dels nous sons i gèneres musicals que han florit al llarg de l’última dècada amb una escena urbana que innova i sona arreu dels barris de la mà de les noves generacions. Una clara mostra d’aquesta efervescència és el nou disc de la Slad Mobb, un col·lectiu nascut a Sants, que deixa empremta a les flors de ciment de la capital amb “La Clau de la Ciutat”.
L’àlbum arriba dos anys després de l’ “Slad: Slime Diaries”, el seu primer i aleshores únic treball de llarga durada. Aprofitant la rebuda de quatre grans singles al llarg de 2023 i 2024 el col·lectiu, format per 33myselff, Zadi Plug, Xarlyto, Litro, i els productors 60k Cvndy i 60k Solitaire, havia de treure alguna cosa més sòlida per continuar fent-se un camí i construir-se un nom. Així ho han fet amb “La Clau de la Ciutat”, un àlbum curt, de 7 cançons que, a hores d’ara, ja es pot dir que ha assentat unes bases i escrit una identitat per als artistes barcelonins.
De la mateixa manera que al seu últim treball llarg (tot i que amb un gran salt de qualitat), la sonoritat de “La Clau de la Ciutat” reflecteix una gran devoció pel trap i hip-hop americà que anys enrere deixava petjada a generacions senceres des dels blocs d’Atlanta. A l’àlbum podem trobar-nos amb 808’s pesats, hi-hats marcats, melodies minimalistes i synths atmosfèrics, tot deixant molt espai a les veus melòdiques i tornades ben trobades. Apropant-se així, des d’un estil i identitat pròpia, als sons marcats per grans com Young Thug i la YSL, Lil Baby o Gunna a la segona meitat de la dècada dels 10’s. Tot i que amb certa experimentació que explora altres sonoritats del gènere amb atmosferes i fusions pròpies dels productors amb marca 60k, els quals els podem trobar a produccions arreu del panorama.
Al llarg de les 7 cançons trobem un ampli desplegament de temes i tòpics. Des del previsible hedonisme propi en el trap amb els diners, la festa i la vida al barri o tòpics com la lleialtat i l’ambició (des d’un punt de vista complementari), a subtils pinzellades d’amor combinades amb una gran devoció per la moda i un sentiment profund que vertebra el fil conductor de l’àlbum: un fort, i orgullós, sentiment de pertinença, tant al col·lectiu com a la ciutat de Barcelona. I és que a través tant de les lletres com de la música, el treball emana les sigles BCN en tots els sentits. Tant si ets de la ciutat com si no, no et cansaràs de trobar referències i metàfores a aquesta: des de Gaudí i la Sagrada Família a l’herència de la P.A.W.N., la Masia o, la temible i enyorada a parts iguals, MSN.
Una Barcelona jove i des de dins
Aprofundint en l’aspecte anterior, quant a la temàtica i estètica de l’àlbum, el col·lectiu en el seu conjunt ha fet un treball a destacar. “La Clau de la Ciutat” exemplifica un arrelament profund a la ciutat en forma de clar manifest cultural i social sobre la vida a Barcelona i el seu simbolisme. Però no de qualsevol Barcelona. Parlen de la Comtal, sí, però no la de postal pels turistes, sinó d’aquella ciutat de barri de la qual les noves generacions en són filles legítimes i que malauradament, al marge de la norma, sovint han de reivindicar l’espai urbà com a seu. El relat d’una ciutat que, des d’una mirada generacional, reflecteix i impacta culturalment i vitalment la vida del col·lectiu: una ciutat que es mou, que respira diversitat i parla el llenguatge dels joves, que és capaç de barrejar tradició i futur, i sobretot, vitalitat i identitat pròpia.
Quatre veus i un mosaic de Gaudí
Deixant de banda aquest aspecte, “La Clau de la Ciutat” és un treball concebut, a simple vista, per sis artistes, sense comptar les col·laboracions externes. Un nombre elevat i, en casos, arriscat, sobretot si tenim en compte la possibilitat que diferents veus i estils dins d’un mateix grup acabin desentonant o generant temes difosos i caòtics. Tanmateix, justament com si es tractés d’un mosaic de Gaudí, cada veu i cada cadència encaixa a la perfecció. Lluny de xocar entre si a causa de ser notablement diferents, s’entrellacen i es complementen amb una fluïdesa gairebé natural. Així, Zadi Plug aconsegueix fer-se omnipresent amb tornades i versos enganxoses que es repeteixen al cap durant dies, mentre que Litro i Xarlyto prenen el relleu i fan el mateix efecte amb tornades, versos o segones tornades igual d’enganxoses. En aquest joc, sobresurten també els versos de 33myselff, un dels artistes en solitari més innovadors que m’he trobat últimament i que ha omplert el meu SoundCloud aquests últims mesos amb els seus singles autoproduïts. Les intervencions d’aquest, amb una cadència i flows que ressegueixen les cançons com si dibuixés per un paper sense aixecar la punta del llapis i jugant amb les paraules com si estigués al Gran Dictat, donen un color únic a cada cançó. I és que les funcions entre ells s’intercanvien constantment i es complementen sense cap objecció possible; les 4 veus es van distribuint pel camp sense cap posició exacta.
En aquest sentit, la fórmula, aparentment senzilla però lluny de la simplicitat, es basa en tornades contundents i versos melòdics que, tot i seguir estructures clares, gràcies a aquest mosaic de veus es mantenen diferenciats. Un fet que evita quasi en tot el treball, el risc que m’he trobat amb aquest tipus de trap menys experimental i la seva poca durada: caure en la monotonia. I cal dir que, tot i l’omnipresència d’instrumentals poc profundes amb 808’s marcats i hi-hats, per segons qui potser repetitives, crec que el disc ha sabut esquivar la repetició buida. És cert que hi ha moments on l’estructura pot semblar massa coneguda o poc arriscada i potser he trobat a faltar algun desmarcatge com amb el single ‘Tira-ho’, que es va quedar fora de l’àlbum. Tot i que entenc que la voluntat del col·lectiu amb “La Clau de la Ciutat” no hagi estat experimentar al límit, sinó més aviat presentar una obra que consolidi i doni forma a la seva identitat sonora i cultural. I en això, el disc compleix de sobres.
La Ciutat Comtal té una clau propia
Finalment, vull remarcar com, en un moment en què l’essència de Barcelona, tant musicalment i culturalment com en tots els altres aspectes, es veu sovint difuminada per la venda de la ciutat als interessos dels més grans, “La Clau de la Ciutat” és una reivindicació des de dins. És el so de qui la viu, no com a espectador ni com a turista, sinó com a fill legítim d’una ciutat que l’ha vist créixer i que, massa sovint, l’oblida. És per això que, en aquest sentit, és d’agrair trobar treballs autòctons que no només mostren, sinó que engrandeixen la ciutat des de dins, enorgullint-se des dels marges. Al cap i a la fi, una declaració d’intencions que obre camí i consolida un espai musical propi per a la Slad Mobb, un col·lectiu que des de branques com la música, moda i festes amb iniciatives com Onsky o Sudor, enriqueix la ciutat amb la seva contracultura artística en diversos àmbits. I és que com van afirmar al concert de la Sala Sauvage fa uns mesos, ja no fa falta anar-se’n a Madrid per triomfar. Barcelona no es queda quieta i està bategant amb una generació nova d’artistes i contracultura que parla amb veu pròpia i no demana permís.
Recordo el dia que vaig escoltar “Melodrama” (2017) per primera vegada. Els sintetitzadors em van ajudar a connectar amb allò que em cantava una noia de 19 anys. Era diferent, hi havia un concepte, una intencionalitat. No era pla, i semblava que em cantés a mi. Per això, quan Lorde anunciava el primer senzill d’aquest nou àlbum ‘What Was That’ a través d’un TikTok ressuscitaven tots els seus fans després de la ja típica espera de quatre anys entre àlbums. El primer fragment que vam poder escoltar sonava a sintetitzadors i a cantar sobre tenir 17 anys. Sonava a Melodrama.
Tot i les clares referències a “Melodrama” (2017) i també a “Pure Heroine” (2013), “Virgin” és un àlbum amb un concepte propi i que funciona a la perfecció per si mateix. Aquest quart àlbum parteix de la idea d’un “renaixement” de la cantant, un projecte sobre l’honestedat, vulnerabilitat i l’autodescobriment en el procés de trobar la seva pròpia veu després d’haver estat silenciada.
L’àlbum comença amb ‘Hammer’, descrit per l’artista com “una oda a la vida urbana i al desig sexual”, on trobem a una Lorde desenfadada, explorant la seva sexualitat i creant la seva rutina en la que lentament es converteix en la seva ciutat: Nova York. En aquest primer contacte amb la cantant aprofita per deixar-nos entreveure la seva versió més personal que veurà la llum al llarg de l’àlbum. Perquè la portada era el primer indicador del que trobaríem a dins de “Virgin”. Una radiografia que ens mostra tot el que hi ha dins de l’artista, tot el que sent i tot el que amaga. Lorde es torna completament transparent i coneixem a l’artista, deixant enrere narratives i cantant des de la seva primera persona.
‘What was that’ manté el ritme. El primer senzill ens connecta a Melodrama per la temàtica i també per la direcció sonora. Lliscant sobre els sintetitzadors Lorde canta a una relació tant acabada com tòxica. Torna als disset anys. Com suggereix el titol, a ‘Shapeshifter’ hi ha un canvi constant en els ritmes. Entre el minimalisme i el caos, la cantant ens parla d’un distanciament emocional respecte les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de vincle emocional. L’artista canvia, constantment, per no repetir patrons del passat. Es mostra segura de que sense una implicació personal, aquesta vegada no sortirà ferida “Give’em nothing personal, no I’m not affected”.
Tot i que les bases es mantinguin sòlides i juguin amb efectes per donar textura a les cançons, a ‘Man Of The Year’ s’obre una veta de cançons més íntimes, que realment ens parlen de la Lorde. És el moment d’analitzar la radiografia de la portada i veure que s’amaga dins la Lorde. A ‘Man Of The Year’ ens trobem amb la lluita d’un mateix per la identitat de gènere, una cançó sobre l’exploració i la dissolució d’un mateix per convertir-se en una nova versió, “someone more like myself”.
L’àlbum també ens parla de família, una temàtica por explorada fins ara en la discografia de la cantant. A ‘Favourite Daughter’ veiem a una Lorde que busca aprovació, que es sacrifica per acostar-se el màxim a la perfecció. Amb una producció sintètica i ferma estableix un contrapunt a la fragilitat de la lletra. La producció que podria fer que s’allunyés del missatge, però únicament li dona més profunditat.
Amb una base minimalista, deixant importància a la lletra, a ‘Current Affairs’ veiem una versió espantada de la Lorde, que demana ajuda a la seva mare i tant a ‘Clearblue’ com a ‘GRWM’ que podria establir ‘Get Ready With me’ però també ‘Grown Woman’, es referencia el trauma generacional.
‘Broken Glass’ i ‘If She Could See Me Now’ funcionen com a cançons oposades, però alhora complementàries. Un abans i un després. Passem d’estar desorientats en un bucle a ‘Broken Glass’, batallant les conseqüències d’un Trastorn Alimentari, la dismòrfia corporal i la Lorde incapaç de mirar-se al mirall. El vol trencar, i això ens porta a ‘If She Could See Me’ on elogia el dolor, que l’ha portat a ser la dona que és. Amb una base molt marcada ens canta des d’una posició de superació.
Amb ‘David’ s’acaba tot. És un espai d’autoreflexió, d’autocrítica. És el cim de la vulnerabilitat. La balada de l’àlbum, que estableix una sortida emocional. S’acaba tot, i és aleshores que Lorde ho interioritza i deixa sortir totes les emocions encapsulades, en forma de cançó. Canta a un amor passat, un amor que la consumia i que la captivava confessant que li ho hauria donat tot. Una relació on ella es sentia infravalorada, segons diu, fent al·lusió al seu primer àlbum “Pure heroine mistaken for featherweight”. A ‘Man Of The Year’ es qüestionava si algú la podria estimar, però en aquesta última cançó és ella qui no sap si serà capaç d’estimar una altra vegada. Aquest final d’àlbum ens deixa a una Lorde exhausta, però que confia en no perdre l’alliberació que sent a través de la música.
Com explica a ‘Shapeshifter’, Lorde canvia constantment. Les diferents versions d’ella mateixa s’ajunten com en un trencaclosques i formen “Virgin”, un àlbum que tot i estar format per diferents peces té una gran cohesió. Un àlbum que ens deixa veure des d’una noia moguda per la vida a la ciutat fins a una persona que demana ajuda, que està exhausta. Un àlbum que diu tot allò que s’havia de dir, i res més. Un àlbum que torna a situar a la Lorde al mapa, tot i que per molts no hagi marxat mai.
L’actriu de musicals i intèrpret Georgina Llauradó s’estrena com a cantautora a través de la cançó ‘Gol‘ i el nom artístic Miss Froy. El senzill dona nom i mostra un primer avançament del seu primer EP en solitari.
‘Gol‘ parla d’aquelles lluites que ens ha tocat combatre i d’aquelles etiquetes i motlles que hem hagut de trencar per ser qui volem ser. Ho fa a través d’una lletra que juga amb la ironia, l’optimisme i les imatges oníriques, més concretament, la cantant utilitza el concepte d’una festa d’aniversari per expressar com vol ser percebuda. Pel que fa al videoclip, representa d’una manera literal i fidel la lletra de la cançó.
El nou EP de Miss Froy es va masteritzar als estudis MBG àudio amb Gerard Marsal a la producció, que ha treballat amb artistes com Niño de Elche, Enric Palomar y Chicuelo o Joan Claver, entre d’altres. Pel que fa a les cançons que el conformaran, el treball musical es caracteritzarà per ser honest i autobiogràfic amb lletres crues, delicades, lúcides i aspres en alguns passatges. En aquest també s’hi podrà notar la influència d’artistes com Fiona Apple, Tom Waits, Eels, El Niño Gusano o Beyoncé.
Georgina Llauradó Camps és originària de Reus i compta amb una llarga trajectòria com a actriu, cantant i creadora. Ha participat en coneguts musicals com Mamma Mia i ha fet de vocalista de l’Orquestra La Padrina i ara, s’endinsa en una nova aventura: deixar de ser intèrpret de la música d’altres, per cantar cançons sobre la seva vida.
El Festival Paupaterres torna aquest estiu amb força per celebrar la seva 27a edició, consolidant-se com un dels esdeveniments musicals de referència a les Terres de Ponent. Del 9 al 12 de juliol, Tàrrega viurà quatre dies plens de música, bon ambient i cultura popular.
Aquest 2025, el festival presenta un cartell d’alt nivell amb grans noms de l’escena musical catalana com Els Pets, Doctor Prats, Búhos, Ginestà, Guillem Gisbert o Flashy Ice Cream. També hi seran presents propostes familiars com El Pot Petit, així com artistes amb trajectòries consolidades com Tomeu Penya i Amparanoia. Altres noms destacats del cartell inclouen Adrià Salas (La Pegatina), Lo Puto Cat, DJ Cala.Mitat i Remei de Ca la Fresca, entre molts altres.
En total, hi actuaran 22 formacions, 21 de les quals són catalanes i 8 provinents de la mateixa terra de Ponent, demostrant el compromís del festival amb el talent local i el panorama musical del país.
A més de la música, el Paupaterres oferirà una experiència completa amb foodtrucks, zona de teles amb Akroponent, espais per a petits i grans, i un ambient festiu i acollidor que any rere any atrau milers de persones.
Amb gairebé tres dècades d’història, el Paupaterres continua creixent i consolidant-se com un festival imprescindible per als amants de la música i la cultura popular. Aquest juliol, Tàrrega tornarà a vibrar.
Aitana acabarà el mes liderant la Primera Llista gràcies al seu senzill ‘6 de febrero’ una de les peces de “Cuarto azul”.
Entren a la llista
Ed Sheeran – Sapphire
Sexenni & Yung Rajola – Avall lo paper
Surten de la llista
Benson Boone – Sorry I’m here for someone else (12 setmanes)
Lorde – What whas that (7 setmanes)
Aspirants
Calvin Harris feat. Clemenine Douglas – Blessings (6 setmanes)
Mama Dousha – Vitamina de l’amor (2 setmanes)
Damiano David – Zombie lady (2 setmanes)
The Tyets – Tàndem (novetat)
A Primera Fila et portem un any més la nostra selecció de cançons que pensem poden sonar intensament els propers tres mesos! Arriba l’estiu i també la festa, la diversió amb els amics i cal una banda sonora per tot plegat.
Us presentem algunes d’elles i al final us deixem amb una llista de Spotify amb moltes més produccions i que anirem afegint a mesura que es vagin estrenant.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
