FADES no busquen agradar, busquen ser “ICONIQUE”

FADES publicava a finals d’octubre el seu primer disc d’estudi, «ICONIQUE», un àlbum de dotze cançons que aborda la vivència de l’artista i reflexiona sobre la iconicitat a través de referents que van des de Donna Summer, Black Eyed Peas, Dragonette fins a Figa Flawas. Tot plegat, per construir una simbologia pròpia del que representa ser icònic dins la cultura pop.

Amb el primer tema, que porta el mateix nom que el disc, el grup catalanobalear ja deixa entreveure una sonoritat molt diferent de la que havíem escoltat a «METALLIX». Es percep un salt important en la producció, amb una construcció molt més rica i elaborada que evidencia una maduresa musical.

Qui ha escoltat FADES sap que el so electrònic és un dels elements que les caracteritzen. Tanmateix, en aquesta ocasió, l’Àngel, el Ferran i el Vicenç no s’han volgut limitar a ell, sinó que han apostat per incorporar instruments. El que hi adquireix més protagonisme és el saxo, que acompanya les tres veus al llarg del treball.

Però no és l’únic que hi trobem. També hi apareixen flautes, trompetes i instruments de corda, però no només els sumen sinó que també decideixen saturar-los i distorsionar-los. Una elecció que porta moltes de les cançons cap a l’imaginari de la música disco dels anys vuitanta i noranta, com passa a ‘Criminal del disco’; també recuperen referències dels 2000 a ‘Treu-te el Bikini’, o fins i tot miren cap als anys seixanta amb ‘The New Ronnettes’.

Però un cop escoltat tot el disc, el que m’he arribat a plantejar és: m’agrada?

‘Fadafunk’ sobta des del primer moment. La cançó comença amb el so d’un infant plorant i altres elements que recuperen aquella primera dècada del segle XXI, abans de donar pas a un moment de rap. Al llarg del tema trobem constants canvis de ritme i energia: passa de moments més intensos a d’altres de més relaxats, per recuperar el rap, que acaba donant-li força. Però més enllà de la seva construcció musical, la peça amaga un discurs ple de crítiques que juga amb la idea de què cal tenir per ser una autèntica fada. Perquè no tothom pot ser-ho. Una barreja d’elements que, lluny de descol·locar, acaba atrapant.

Una sensació que també trobem a ‘M’agrada, I like it, j’adore’. Des de la primera escolta, la base ja et convida a quedar-t’hi. És una cançó molt de FADES, però que també incorpora la mirada dosmilera que travessa el nou treball. Potser és un brainrot musical, un conjunt de sons i melodies repetitives que semblen no tenir gaire sentit, però que, tal com anuncia el mateix títol, acabes adorant.

Però no totes les referències icòniques del pop que recuperen tenen el mateix efecte. Potser ‘Criminal del disco’ és la que menys m’acaba d’encaixar. Tot i que conceptualment entra dins l’imaginari, trobo a faltar aquella faceta més gamberra i transgressora que irromp en molts dels temes del grup. En aquest tema sembla quedar en un segon pla, provocant que quedi en comparació a la resta de peces, més plana i previsible, malgrat que la seva composició sigui molt rica.

I la iconicitat també té un punt de fragilitat. Una de les col·laboracions d'»ICONIQUE» és ‘Vols ballar amb mi per sempre?’, amb Júlia Colom. El tema parteix de l’enyorança, un sentiment que els toca de prop, especialment als dos membres del grup procedents de les Balears, que s’han traslladat a Catalunya per continuar impulsant el projecte musical. La combinació de veus està molt ben trobada: la fragilitat de Júlia Colom conviu amb l’essència del grup queer en una compisció on és impossible no notar la presència del saxo, que li aporta molta força.

Una altra de les col·laboracions del disc és ‘Marxa del Pop’, amb Svetlana i Ouineta, amb qui FADES repeteixen després de ‘CASUAL REMIX’. En aquesta ocasió, musicalment han apostat per una mena de marxa militar on totes avancen juntes. Una proposta que funciona com una declaració d’intencions: en aquesta indústria no tot ha de ser competició, la unió i la possibilitat de sumar esforços també són maneres de créixer. És, a més, una peça on la identitat de cadascun dels projectes queda ben marcada. Tot i això, és inevitable comparar-la amb la seva primera cançó que tenia una màgia especial. Amb una lletra que girava al voltant de les relacions casuals i les festes nocturnes. Una unió que va acabar convertint-se en una de les més icòniques. El nou tema juga en una altra lliga i, tot i que és bo, personalment no m’ha despertat la mateixa fascinació que el primer.

Però un featur​ing que sí que destaca en aquest àlbum és ‘Sant Joan’, amb Triquell. Aquí ens traslladem directament al pop del 2010, amb referents com David Guetta o Flo Rida. Una explosió sonora que combina crítica social i defensa de la llengua amb una bona dosi d’humor i ironia. Una cançó que, sobre el paper, potser no esperàvem, però que ha acabat encaixant tan bé que ara per cada revetlla segur que sonarà.

Però l’Àngel, el Ferran i el Vicenç també tenen un alter ego: els F-BOYZ, que interpreten ‘Treu-te el bikini’. Sota aquesta identitat es transformen en una banda masculina que porta la paròdia fins a l’extrem. Un recurs que va més enllà de la provocació i que serveix per qüestionar tant l’auge dels discursos conservadors com aquells que encara redueixen els projectes queer a una simple moda.

El disc culmina amb ‘Ja no vull el teu amor’, una peça en què es converteixen en unes autèntiques núvies a la fuga. Una imatge que, sumada al discurs de la cançó sobre els finals, obre inevitablement una pregunta: estem davant d’un comiat? FADES juguen amb aquesta possibilitat i deixen la porta oberta a les interpretacions. Esperem que, de moment, només sigui una altra de les seves provocacions.

Després d’escoltar aquest disc, queda clara l’evolució artística que ha experimentat el trio. Es presenta un so molt més treballat, madur i elaborat, on es percep la dedicació que hi ha al darrere i la voluntat de construir una proposta amb un eix conceptual i una narració que connecta totes les peces. És un treball arriscat, com també ho és la seva manera d’entendre la música, que potser necessita més d’una escolta per acabar de situar-la. Perquè, tot i parlar de la vivència de l’artista a través de referències de la cultura pop, aquest no és un àlbum de pop qualsevol. I és que l’Àngel, el Ferran i el Vicenç tampoc són un trio qualsevol.

Però, més enllà que el resultat agradi més o menys, hi ha una cosa que cal reconèixer: han fet el disc que han volgut. No sembla que hagin buscat una fórmula per convèncer tothom, sinó que han apostat per continuar experimentant, jugant i explorant nous camins. I potser aquí hi ha una de les grans virtuts d’ «ICONIQUE»: sorprèn, té una identitat molt marcada i no deixa indiferent. Això és FADES. Encara que, en aquesta ocasió, no m’hagin acabat de conquerir.