El Cruïlla tanca aquesta edició amb grans noms catalans com Els Pets, La Ludwig Band o Rigoberta Bandini, i amb referents de la nova escena: Fades, Svetlana i LECOCQ. I també noms internacionals com Jon Batiste, The Hives, Two Door Cinema Club o Faithless. En conjunt, una barreja perfecta per tancar EL festival de Barcelona.
Catalans que mai fallen
“Els Pets encara s’aguanten els pets”, deia Lluís Gavaldà poc abans d’acabar el concert. El mític grup tarragoní ha estat el primer gran nom del dia. Tot i tenir l’esperit d’estrelles del rock, llençant-se per terra o baixant a cantar amb el públic, no es pot negar que el temps corre per a tothom —en pujar les escales, gairebé acaba de cap a terra— i l’energia semblava mig continguda. Però això no ha impedit que hagi sigut una actuació esplèndida, amb grans èxits que han ressonat com fa trenta anys. Desenes de barrets volant o diverses samarretes a l’aire amb ‘Jo vull ser rei’ n’han sigut la demostració.
Més tard, Rigoberta Bandini ha fet un repàs pels seus primers èxits i pels temes del seu últim àlbum. L’èxtasi del públic tant amb uns com els altres és la demostració que la catalana ha transcendit el boom d’’Ay mamá’. En un concert dels seus mai saps què et pots esperar, però sempre serà bo, fins i tot si sona ‘Mayonesa’.
Ara bé, si algú s’ha d’emportar el premi al públic més entregat són La Ludwig Band. Allà on van, saben que tindran fans fidels. Però el millor que tenen és que també són capaços de fer aixecar tota una grada per anar d’un costat a l’altre. Irònicament, han tingut algun problema de so que s’ha allargat diverses cançons. Res que el carisma i el sentit de l’humor de Quim Carandell no puguin solucionar. I tampoc han impedit que el ‘Xavier, el tècnic de so’ s’emportés una gran ovació.
Els emergents de casa
Com a representants de l’escena emergent catalana, han actuat a primera hora LECOCQ i Fades. Posar el grup queer del moment a primera hora de la tarda potser no ha estat la millor idea, tenint en compte el tipus de música que fan. Però sempre hi haurà algun seguidor fidel que serà a primera fila siguin quines siguin les circumstàncies. El catalano-francès, d’altra banda, ha estat una gran aposta per anar escalfant motors.
El que ha estat totalment encertat és programar Svetlana passades les dues. Com és possible que un show que podria arribar a ser tan ridícul sigui tan genuïnament divertit? Precisament perquè ho fan expressament i ho fan molt bé. Amb vestits de lluentons i tres coristes/ballarines —i l’aparició de Fades i Ouineta— n’han tingut més que prou per omplir la carpa, amb desenes i desenes de persones fent cua per entrar. Barcelona té moltes coses bones i moltes coses dolentes. Svetlana n’és una de les millors.
R&B, rock i electrònica amb noms internacionals
A mitja tarda, Jon Batiste ha regalat un espectacle impressionant de jazz, soul, R&B, gòspel i un llarg etcètera. Amb la seva virtuositat amb diversos instruments —també la de la seva banda que, només amb set components, ha aconseguit fer sonar una orquestra sencera— ha impregnat el Parc del Fòrum d’energia i positivisme. Un show imperdible i un artista que mereix tots els Grammy que ha rebut i més.
No podia passar un dia al Cruïlla sense una bona dosi de rock. En aquest cas, garage de la mà de The Hives. S’agraeix quan les estrelles fan més que simplement tocar el repertori i marxar cap a casa. La interacció del vocalista amb el públic ha estat d’allò més divertida. Amb un castellà més que correcte, però fent referència a Catalunya en tot moment, ha demostrat que és un teatrer de manual.
La nit ha continuat amb un throwback als 2010 amb l’electropop de Two Door Cinema Club. És d’aquelles bandes que toca bé i sona bé, i no els demanis massa cosa més. Després, hem arribat a l’electrònica pura amb Faithless. Amb un inici bastant psicodèlic, han posat la banda sonora d’una festa que a les dues de la matinada només feia que començar.
Un any més, el Cruïlla ha demostrat que és el festival de Barcelona per a la gent de Barcelona. O de Catalunya per a la gent de Catalunya, no siguem centralistes. Sigui com sigui, si escolteu ‘CARINYO’ de Svetlana sabreu de què parlo.
