Tornen les guitarres. Tornen les bandes. Torna fins i tot el rock, més o menys. Hem deixat de banda l’escena catalana trompetera (tot i que el seu fantasma encara ens persegueixi en molts cartells) i mentre travessem l’auge d’una escena “urbana” més que consolidada posem la vista en el futur; el que ve ara són les guitarres. Ens movem abraçats pels gustos i criteris dels nostres companys en societat, però qui tria el que ens agrada i el que no? Qui ha decidit que el que ara està de moda són les guitarres? Feia temps que es rumorejava, però qui ha decidit que és el que toca ara?
Qualsevol moda es crea en contra resposta a una altra, sigui contrària o complementària. De la mateixa manera que el corrent musical que va aparèixer entre els anys noranta i la dècada dels 2010 als Països Catalans, encapçalat per noms com La Gossa Sorda, Auxili o Zoo, va articular l’última generació obertament antifeixista amb unes lletres políticament orientades, el testimoni s’ha anat passant. Repetim patrons, sempre adaptant-los en funció del moment en què vivim. Sense necessitat d’un exercici de reflexió o mobilització social, davant una Intel·ligència Artificial completament subordinada a les nostres ordres, ens neix la necessitat d’imposar el valor humà. I aquesta tendència és, sense cap tipus de dubte, interdisciplinar, i la música no se’n salva.
Potser afirmar que tornen les guitarres per lluitar contra la Intel·ligència Artificial generativa és proper al clickbait. Perquè el que interessa, de fet, no és la guitarra en si ni el seu so, per virtuós que sigui l’intèrpret, perquè sempre ens ve al cap l’intèrpret. Potser cada dia hi haurà més programes i recursos capaços de replicar aquest so i de crear cançons senceres que puguin sonar a les ràdios. Com a resposta a aquesta tendència es posa al centre un tipus de música que reivindiqui el valor humà, la imprevisibilitat i les actuacions en directe. La perfecció es deixa de buscar quan es pot aconseguir amb el prompt adequat. El que es busca ara és l’autoria, per molt farcida d’errors que pugui estar. El que busquem és la prova de que la màquina no s’està menjant l’art i que aquest continua sent una cosa nostra. Potser en un futur se celebrarà un estil de música més barroer, i per defecte més humà, més real. Tot allò que ens remeti a un procés artesanal, imperfecte i imprevisible. Les guitarres tornen per recordar-nos que l’art sempre surt de dins nostre, i el que el converteix en art no és reproduïble amb uns processos automatitzats, sinó el sentit que li donem nosaltres donant-li la seva forma final.
