Es pot considerar que el segon dia del Cruïlla ha estat la vertadera inauguració, amb molta més gent que ahir, i un esperit de festival com Déu mana. En part, ha sigut gràcies al cartell format per grans grups de rock internacionals —Pixies i Suede— i també de casa —Mishima o Sidonie—. Però si algú s’ha d’emportar un gran reconeixement avui no és cap vella glòria, sinó dues noies joves que van publicar el seu primer àlbum fa menys d’un any: les Alosa.
Apostar pel talent català sempre és un encert
Qui ho diria que una proposta totalment folklòrica i amb cançons tradicionals catalanes tindria èxit avui dia. Però les Alosa han aconseguit omplir tota la carpa, i amb cua per entrar. I no només això, sinó que absolutament tothom cantava i ballava al ritme de ‘Flors i violes’ o ‘El cant dels ocells’. I cap al final del concert, han aparegut uns capgrossos, que ja eren l’últim símbol de catalanor que faltava per completar una actuació senzilla, però que, com les coses ben fetes, no necessitava massa ornament. A aquestes ‘nenes de ciutat’, realment els espera un futur brillant.
Tornant als clàssics, Mishima ha aplegat un públic fidel que corejava tots els seus temes. David Carabén transmetia la tranquil·litat de qui ha viscut més anys dalt l’escenari que a baix. El seu indie rock, amb molts tocs de folk i aquesta cançó d’autor tan característica de dècades enrere, ha sigut una gran manera de començar la tarda. Però durant tot el dia s’ha pogut gaudir de propostes del país, sempre amb el rock en totes les seves formes: Ypnosi, sempre esbojarrats i irreverents, han estat uns. I un altre, Mazoni, que ha tancat el festival mentre també ho feien els Pixies a l’escenari principal. Tot i no ser cap de cartell, ha triomfat en el format petit amb un públic entregadíssim.
El rock dels 90 com a protagonista
Els veritables protagonistes d’avui han estat els grups de rock dels 90: Garbage i Suede i Pixies. Els primers han sigut Garbage, mentre queia el sol. Han fet un repàs per la seva discografia i inclús han versionat ‘Lovesong’ de The Cure, a qui vam poder veure el mes passat al Primavera Sound. Ha sigut una actuació que no s’ha sortit del guió en cap moment, a excepció d’una ocasió en què a la vocalista, Shirley Manson, li ha caigut alguna llàgrima perquè s’ha emocionat mentre feia un discurs motivador sobre tirar endavant malgrat les adversitats… Tot això que sempre diuen els cantants i que fan que tothom cridi.
Just després Suede ha ofert un concert explosiu de principi a fi. El líder del grup, Brett Anderson, ha estat entregadíssim des que ha sortit a l’escenari, baixant a l’altura del públic en diverses ocasions i fins i tot saltant la tanca que el separava dels seus fans per cantar envoltat d’ells. L’espai que ahir no es va acabar d’omplir, avui s’ha quedat petit.
I quan s’ha acabat, tothom ha corregut cap a l’altre escenari, on els Pixies han posat punt final a aquesta festa del rock. Tot i que la guitarra acústica ha sigut la protagonista dels primers temes, de seguida ha aflorat l’essència punk de la banda. A diferència dels seus predecessors, la interacció amb el públic ha estat pràcticament nul·la, però això no ha impedit que temes com ‘Here Comes Your Man’, ‘Crackity Jones’ o ‘Debaser’ encenguessin la pista.
Amb tot, aquest segon dia de Cruïlla ha sigut rodó. Sap greu que s’hagin d’agrair aquestes coses, però que un festival que es pot permetre portar grans noms internacionals aposti també per artistes catalans, siguin consagrats o emergents, i que funcioni tan bé, és digne d’admirar.
