Olivia Rodrigo ja no pensa en cap ‘teenage dream’. Tots i totes estàvem encuriosits per saber què estava preparant en aquell àlbum de nom tan llarg que havia anunciat. Però “You seem pretty sad for a girl so in love” ha estat més que el seu tercer disc. Ha resultat en la demostració que ja només queda un bonic record d’aquella adolescent dolça i inexperta que va compondre ‘drivers liscence’ des de la seva habitació després del tràgic final del seu primer romanç adolescent.
L’estatunidenca ens explica la seva primera relació amorosa adulta com a ella li agrada: en format musical. És important entendre que no només l’etiqueto de madura per la seva edat, sinó pels mateixos problemes que la preocupen i la manera en què ens els canta. Però abans de tractar aquests inconvenients, ens posa en situació amb ‘drop dead’. I no pot començar de millor manera, perquè aquesta intensitat amb què pensa en algú que acaba de conèixer l’hem tinguda tots en algun moment. A qui no li ha agradat tant una persona que un sol petó seu ens hagués fet caure estesos a terra?
La clàssica eufòria dels inicis de la qual parlem arriba al seu punt àlgid a ‘stupid song’ i ‘honeybee’, una expressió que utilitza també més endavant i que connecta la història de la part lluminosa amb la fosca. Trobem dues maneres molt diferents d’expressar el mateix: un amor que s’escapa de tota unitat de mesura i que ni tan sols les cançons d’amor amb què ens agrada acompanyar aquests moments són capaces d’explicar la intensitat que sentim.
Ara bé, l’àlbum arriba a la seva màxima esplendor amb ‘maggots for brains’ i ‘u + me = <3’ (qui em coneix sap de la meva debilitat per les cançons amb fórmules matemàtiques en el nom). Aquí entrem en el punt obsessiu que pot conduir a aquesta història d’amor a un final tràgic. Només cal escoltar com, en alguns moments, Rodrigo arriba a comparar-se amb un zombi que deambula arreu, fent referència a que no pensa en res més que amb ell. Però el millor d’aquests temes és l’energia que els aporta la melodia d’estil pop-rock que predomina i que et contagia d’energia i et fa venir ganes de cridar als quatre vents com d’enamorat estàs tot i que puguis no estar-ho.
He d’admetre que aquest estil musical del qual parlo i que abunda al llarg de tots els temes refuta la idea d’una Olivia Rodrigo més madura. Malgrat que sigui un so característic en ella, en aquest darrer projecte fa un pas més enllà i aconsegueix establir una distinció entre els tretze tracks que el componen. L’exemple més evident d’aquest fenomen és ‘my way’ que, tot i no ser dels meus preferits, és sense cap mena de dubte la peça amb més personalitat.
L’amor, presumptament idíl·lic, també té un costat fosc al qual s’arriba quan els dos colors barrejats comencen a entremesclar-se extremadament fins a esdevenir en un to massa obscur. Aquesta és la metàfora de ‘purple’, el tema que acomiada la part de “girl so in love” per donar pas a “you seem pretty sad”.
Aquesta forma d’explicar el desamor i com la dependència cap a algú et pot arribar a trencar tots els esquemes és la part que em sembla més brillant de tot el disc i el tret principal que reflecteix aquesta nova Olivia. A ‘the cure’ passa igual, però millor. La cantant explica a cop de guitarra que l’enamorament no és la cura a la malaltia, és a dir, no és la solució màgica perquè els problemes desapareguin. Arribats a aquest punt hi ha una cosa en què estic d’acord amb ella i una en què no. Diu que no es tracta d’un àlbum conceptual, però es fa pràcticament innegable pensar que totes les cançons arriben a parar al punt que tracta ‘the cure’. Ara bé, sí que coincideixo i l’entenc quan diu que es tracta del seu tema preferit de tot el projecte, i amb raó.
La dosi de balada dramàtica que tots necessitem es troba en ‘begged’ i ‘less’. Dues cançons que brillen pel contrast del minimalisme de la melodia, a base de piano, i la força d’una veu ja reconeguda que recita versos francament colpidors: “si estimar-me volia dir deixar-me anar i desitjar-me el millor, aleshores hauria desitjat que m’estimessis menys”.
I com si d’un puzle es tractés, Rodrigo encaixa una nova peça amb la col·laboració de Robert Smith a ‘what’s wrong with me’. Una unió que cohesiona i eleva un tema que, a la vegada, serveix d’homenatge a l’estil que ha inspirat la composició d’aquest àlbum. La millor representació per això era la del cantant de The Cure, que casualment s’anomena igual que el single de què ja hem parlat.
I quan ja processem la tristesa arriba la ràbia de les ‘expectations’ que, si no han estat presents ara, continuarem exigint a la següent persona que arribi a la nostra vida. Però, després que cremi tot, només queda el vestigi d’allò que no ha acabat sent, com l’olor que deixa una cigarreta. Aquesta és la decepció que descriu l’artista a ‘cigarrete smoke’ i que, després d’escoltar la tornada final, et deixa un alleujament estrany al cos. La intensa delicadesa amb què arrodoneix l’àlbum fa que sigui un tema que, des que el vaig escoltar per primer cop, el visualitzi perfectament en un episodi de “Heartstopper”.
Em passa una cosa estranya amb Olivia Rodrigo, sovint quan escolto música nova seva per primer cop no m’agrada i, a base d’escoltes, m’acaba encantant. Bé, doncs en aquest cas m’he saltat la primera part i he anat directe al gaudi de cada una de les cançons. És un projecte que està cuidat, molt treballat i farcit de detalls que connecten relats entre cançons. La transició a un romanç i reflexió adulta és notable. Malgrat que alguna temàtica pugui sonar repetitiva, mai ens havíem trobat amb una Olivia que canti a l’amor alegre, sense renunciar a la realitat d’un final no desitjat.
