La hibernació de Manel va ser la pitjor notícia de l’any passat. Però l’aparició de Guillem Gisbert ha sigut la millor del 2024. L’espera s’ha fet llarga, però ha valgut la pena. El cantant del grup debuta amb el seu treball en solitari, “Balla la masurca!”, que ha superat amb èxit totes les expectatives.
El grup antic és un fantasma que sempre persegueix als músics que emprenen una carrera per separat, almenys al principi. El cas de Guillem Gisbert no és una excepció, i menys sabent el pes que tenia com a cantant i lletrista a Manel, i tenint en compte que el disc es publica sota el segell de Ceràmiques Guzmán. Quan va anunciar el seu nou projecte, era inevitable fer-se preguntes com “Què tindrà de diferent?”, “Podria sonar com un nou disc del grup?” o “Serà igual de bo?”. Oi tant si és igual de bo.
“Balla la masurca” s’ha d’escoltar amb calma, activament, un parell o tres de cops, per acabar d’entrar-hi. D’una cançó a l’altra, vas passant per històries fascinants explicades d’una manera que només ell sap. I t’has de concentrar molt per entendre-les, però si fas l’esforç d’entrar-hi, ja no ets capaç de sortir-ne. És llarg, amb cançons que superen els 5, 6 i fins i tot 7 minuts, però en cap cas es fa pesat. I és que tots els temes tenen una evolució que no et deixa indiferent. L’exemple més clar és ‘Les dues torres’, que va ser un dels primers senzills: comença amb la melancolia del piano i la veu, afegeix una percussió amb energia de musical i acaba agafant un to èpic digne de pel·lícula.
De fet, l’adjectiu que més podria definir aquest treball és “èpic”. En Guillem diu “ja soc aquí i ara escoltareu el que us haig de dir”. I això no només ho fa amb les lletres magnífiques i la seva veu imponent; la producció també hi juga un paper essencial. Tot i que hi han participat diferents productors que han deixat la seva marca personal —‘Les aventures del General Lluna’ no seria el mateix sense la participació d’alguns membres de La Ludwig Band que hi han posat l’essència rock— tot lliga perfectament perquè aquest àlbum sigui únic.
Al cap i a la fi, és impossible no fer comparacions entre aquest àlbum i els cinc anteriors de Manel. I fins i tot fa il·lusió trobar similituds. ‘Hauries hagut de venir’ podria estar perfectament dins de “Per la bona gent”. ‘Waltzing Matilda’ encaixa dins de “L’amant malalta”. ‘Estudiantina’ ens transporta als inicis d’”Els Millors Professors Europeus”. No sabem si Manel tornarà o no, però mentre en Guillem Gisbert continuï fent cançons podem estar tranquils perquè encara hi haurà música que ens emocioni.
