Ja fa temps que el nom de Socunbohemio va ressonant per l’escena musical catalana, i no falten raons per justificar-ho. La senzillesa de les seves cançons, en el millor sentit de la paraula, fa que, ja en les primeres notes, se sentin com una abraçada. A la vegada, les lletres són autèntics poemes que et transporten al lloc exacte on l’Artur —nom real del cantant— vol.
Ara ha publicat el seu primer disc de llarga durada, “Contes de les quatre estacions”. Té tretze cançons i sis d’elles ja les havíem pogut escoltar abans. Les primeres són, precisament, les de les quatre estacions: ‘Conte de primavera’, ‘Conte d’estiu’, ‘Conte de tardor’ i ‘Conte d’hivern’. Poca cosa a dir d’elles, a part que des del primer dia que les vaig escoltar formen part de la banda sonora de la meva vida.
Un nou estil
I el que ha fet Socunbohemio —que era una feina molt difícil— és transformar aquests quatre temes en un disc sencer, mantenint la mateixa essència i creant, valgui’s la ironia, un conte rodó. La cançó que obre l’àlbum, ‘Conte de les 4 estacions’, és literalment la representació sonora de la portada del disc. Si, mentre l’escoltes, mires la foto, veus que té tot el sentit del món. A més, és perfecte per fer d’entrada a l’univers màgic que és aquest àlbum.
Les cançons noves, que hem descobert en publicar-se l’àlbum sencer, són molt més experimentals del que m’imaginava. Els singles, com “Ses paraules s’emporta el vent” o “El conte que mai s’acaba” sí que tenien sons que s’allunyen de la música que feia al principi. Per exemple, l’EP “Les coses que no et diré mai” era molt més acústic, per dir-ho d’alguna manera. En canvi, els temes nous van molt més enllà de tenir una mica de sintetitzadors. Al principi sorprenen una mica i, personalment, haig d’acabar d’acostumar-m’hi, però aquesta evolució cap a nous sons és molt interessant.
Un àlbum ple de melancolia
Aquest no és un àlbum per posar-te de superbon humor i tenir ganes de ballar, les coses com són. L’emoció que predomina quan l’escoltes, per a mi, és la melancolia. I no ho dic pas com una cosa negativa. A vegades, quan vas amb autobús o simplement estàs estirat al llit sense fer res, et ve de gust escoltar alguna cosa que et porti als llocs més remots de la teva ànima. Diria que és fàcil sentir-se identificat amb moltes d’aquestes cançons, encara que sigui modificant-ne el sentit i portant-les al teu terreny.
Aquest és un àlbum dels que s’han d’escoltar sencer i per ordre. A vegades hi ha àlbums dels quals en pots treure cançons per separat i escoltar-les aleatòriament entre desenes d’altres artistes. Però no és el cas de “Contes de les quatre estacions”. Si escolto ‘Somni d’una nit d’estiu’ o ‘Les tardes sense tu’ en un context que no sigui aquest disc, sé que no les gaudiré. En canvi, posar-me el disc de principi a fi quan sé que estic en l’estat d’ànim idoni per fer-ho, és la millor decisió que puc prendre.
En definitiva, crec que la millor paraula per descriure Socunbohemio és ‘sensibilitat’. A més, té una gran qualitat, que és la capacitat d’explicar les situacions més quotidianes d’una manera preciosa que t’arriba al cor. I no tots els artistes poden fer-ho, això.
