Després de gairebé una dècada de carrera, The 1975 s’han convertit per mèrits propis en una de les bandes més interessants del panorama del pop rock alternatiu del moment. Gràcies als seus constants canvis d’estètica i girs musicals, el grup ha aconseguit crear una llarga legió de fans a tot el món i presentar-se com un punt de referència per a molts artistes que tot just ara estan començant a treure el cap.
El treball de Matt Healy i la resta de membres de la banda ha estat reconegut en premis, sold outs i èxits discogràfics. Ara bé, al final del dia el que realment importa és la música, no? Així doncs, The 1975 ens presenta el seu disc més llarg fins al moment. Un disc que ha generat una gran expectació del públic per diversos retards de la data de llançament i molts senzills que han anat publicant a poc a poc.
“Notes On A Conditional Form“ és, com ja he mencionat, un disc llarg i complex, amb alts, molt alts, i baixos, molt baixos. Aquesta és, malauradament, la sensació que deixa l’àlbum a la primera escoltada.
Una primera escoltada que ja permet entreveure un dubte que a moltes persones, entre les que m’incloc, ha generat. Entre els 22 temes que conté “NOACF” n’hi ha uns quants que, parlant clar, sobren.
Això no treu, però, que “NOACF” inclogui grans, grans peces. El disc compta amb algunes de les millors cançons que la banda ha publicat fins al moment. La majoria, però, coincideixen amb els senzills que ja havíem pogut escoltar prèviament.
La cançó que obre pròpiament el disc, ‘People‘ és un tema cru, amb un missatge clar, que recorda als millors temps de bandes com Queens of the Stone Age. Un tema guitarrero que perfora els timpans de la manera més agradable possible i amb una tornada tremendament enganxosa.
Per altra banda, i amb un canvi d’estil radical, temes com ‘The Birthday Party‘ o ‘Jesus Christ 2005 God Bless America‘ aporten la senzillesa i la calma que necessita el disc per combatre la potència del tema anteriorment mencionat. Aquestes dues cançons presenten a un Matty Healy que gairebé xiuxiueja al micro i provoca un efecte més que interessant.
I cançons com ‘If You Are Too Shy (Let Me Know)‘ tenen aquella energia funky disco que The 1975 saben crear tant i tan bé. A diferència d’altres cançons més genèriques de l’àlbum, aquesta és realment “catchy” i, amb força seguretat, es convertirà en un dels nous himnes de la banda.
Per últim, com a gran destacat del treball, hem de parlar de la meva debilitat: ‘You & Me Together Song‘. És impossible no escoltar aquest tema i no recordar les sensacions que emetia el pop-punk de principis del 2000, un efecte nostàlgic més que eficient. Aquesta és, sens dubte, una de les millors cançons que la banda ha gestat fins avui dia.
Entre la setlist del disc, però, s’hi poden comptar quatre cançons purament instrumentals, atmosfèriques. Es pot entendre la funció d’aquests tipus de temes dins un disc, The 1975 ho porten fent amb tots els seus anteriors discs amb el tradicional primer tema ‘The 1975′, i crec que és un bon moviment. En aquest cas, però, Healy i la resta s’haurien d’haver limitat a encabir-hi l’obertura i prou.
Per altra banda, hi ha una sèrie de cançons que realment aporten poc al conjunt del treball. Temes com ‘Yeah I Know‘, ‘Playing On My Mind‘, ‘Bagsy Not In Yet‘ o, fins i tot, el tema que tanca l’àlbum ‘Guys‘ evoquen l’estil de la banda al 100% però no acaben de generar “allò” que els germans grans del disc generen.
Menció especial a la no massa subtil referència al conegut tema de Radiohead ‘Exit (Music for a film)’ amb ‘The End (Music For Cars)‘, una cançó clarament inferior a la peça de la banda de Thom Yorke.
Aquests tipus de cançons poden provocar efectes contradictoris. Per una banda, com ja he dit, són temes que sonen exactament com un s’espera que soni una cançó de The 1975, així que per a un seguidor acèrrim de la banda és una bona notícia. Però per a algú més exigent provocarà una sensació d’avorriment i de repetició innecessària.
Evidentment, jo no sóc ningú per a limitar la capacitat creativa de la banda, que ha quedat demostrat ser molt abundant. Però “NOACF” penso que és un clar exemple de sobresaturació musical, un d’aquells casos en què hauria valgut més la pena fer una selecció més estricta i anar desenvolupant al llarg del temps els temes descartats fins a poder extreure’n una cançó suculenta en un futur.
No obstant això, “NOACF” és un disc de The 1975, amb totes les lletres i tots els números, i amb totes qualitats i defectes que això comporta. Un fet que no es pot negar és que la banda de Healy es troba en un dels seus millors moments, a nivell creatiu i també interpretatiu (breu espai publicitari perquè correu a veure algun dels seus directes més recents). Però això no impedeix que a “NOACF” li sobren 20 minuts de música.
EL MILLOR:
- La treballada sonoritat de la banda, present al 100% en aquest disc
- Els canvis de gènere i d’estil musical entre algunes cançons
- El missatge reivindicatiu d’algunes cançons i les profundes introspeccions d’altres
- ‘People’, ‘The Birthday Party’ i ‘Me & You Together Song’
EL PITJOR
- Les peces instrumentals del disc
- Diverses cançons que es queden a mig gas entre els grans himnes del disc i provoquen una sensació d’estar inacabades
- El disseny de la portada, em sap greu
