Després d’anunciar una parada indefinida amb el grup Nyandú, amb qui va guanyar el premi Sona9 el 2011, conversem amb el cantant Ferran Orriols sobre el seu projecte en solitari i “Plata”, el primer treball que publica. Ens rep al seu nou lloc de gravació, una espècie de garatge vell a la Torre d’Oristà, al Lluçanès, on té un reguitzell d’instruments diferents: guitarres, un sitar, una bateria, pianos, sintetitzadors, un parell de teclats de segona mà que va adquirir per Wallapop, l’antiga taula de so de la comissió de festes del poble… el local sembla un laboratori de sons. La majoria d’ells els ha utilitzat per compondre les cançons de “Plata”, un disc fet i gravat per ell mateix a casa, proper al pop-folk i amb una sonoritat molt íntima i propera.
Poc temps després de plegar amb Nyandú, vas començar a compartir algunes cançons per la plataforma “L’Aixeta”. Mesos després vas editar i distribuir una espècie de revista autoeditada on comparties lletres, reflexions, i temes relacionats amb les teves creacions. De mica en mica, podríem dir que vas anar creant una comunitat i les bases d’aquest projecte que ara has iniciat, oficialment. Què et porta a començar aquesta aventura en solitari?
No ho sé gaire. És una sensació que feia molt temps que tenia, potser inclús des que vaig començar a tocar fa vint i pico d’anys, que volia veure de què era capaç de fer i jugar una mica, amb la música jo sol. Suposo que al llarg de la meva vida he anat fent passos per aprendre i entendre com funciona, i després d’haver estat tocant amb gent diferent i haver tingut un projecte molt maco i guai com Nyandú, quan vam parar va ser com: “Ara és el moment”. Em sentia capaç, sobretot quant a confiança més que d’habilitat. També vaig veure que tenia diverses cançons que encara no havia compartit. L’Aixeta i L’Abellerol em van ajudar per guanyar confiança i veure que era capaç de fer coses sol que podien, poc o molt, interessar a la gent.
Com es gesta aquest disc i comences a pensar a materialitzar la idea?
Doncs penso que va venir tot d’un estat anímic momentani de sentir que necessitava demostrar-me que podia tirar sol amb moltes coses de la vida. Per qüestions més enllà de la música estava lligat a unes maneres de fer, a una educació, el que fos, que era com una espina clavada que no em deixava prendre la decisió del tot: com qui vol marxar de casa i no ho fa, com qui vol deixar la parella i no acaba de ser capaç, etc. Alguna cosa hi va haver que em vaig dir “és ara o mai” i ho vaig tirar endavant. A més, just va coincidir que ja tenia un bon grapat de cançons – potser nou – i em vaig trobar amb un seguit de gent que em va recolzar, que em va fer veure noves maneres de fer, que vaig entendre que no calia demanar res a ningú i podia anar fent la meva. Una d’aquestes persones va ser en Joan Borràs, teclista d’Oques, que em va mesclar el disc. Li va agradar el que feia, i em va ajudar molt. Ell va ser qui em va deixar un micròfon per gravar-me i em va dir “no tinguis por de fer-t’ho tu a casa”, perquè abans havíem fet algunes proves al seu estudi i no em van acabar de convèncer. Llavors va ser tenir el Martí, el meu fill; la baixa de paternitat, més temps a casa, i allà vaig començar. De fet, va ser un punt detonat (riu). Haig de dir, però, que amb això de publicar i tot plegat, hi dono moltes voltes, a vegades inclús haig d’agafar distància perquè fins que no he acabat alguna cançó no en desconnecto.
I cronològicament, quant temps passa fins que ho tens tot més o menys a punt?
Amb Nyandú fem l’últim concert al desembre del 2019 o al gener del 2020. En aquell moment ja anava gravant les meves coses. Sempre m’ha agradat aquest rollo d’una persona que s’ho fa tot. Quan t’ho fas tu, és com que tot sona més personal. Tenia algunes cançons però no em veia capaç de fer un disc ni res – de fet poques de les que tenia en aquell moment han acabat al disc. I a la tardor del 2021 m’hi poso a tope i a l’hivern del 2022 el vaig començar a gravar.
Sí, perquè de fet, un any enrere, comences a presentar algunes cançons…
Sí. Doncs el febrer del 2022, més o menys, ho acabo, ho envio al Borràs, ell el mescla, després el rep el Víctor García que és qui va fer el màster i es va quedar allà. Jo ho vaig enviar a la discogràfica osonenca Great Canyon Records, que és l’única que m’interessava. Em van dir que els hi va agradar, però que, per temes d’agenda, ens hauríem d’esperar una mica. Al final ha acabat sent un any (riu).
Així i tot, m’ha anat molt bé. Ara ho puc veure amb més perspectiva. Quan treus una cosa tens aquell nervi, aquella emoció, i fins que no passa un temps no te l’escoltes una mica més de fora. Ara el puc gaudir relaxadament, i penso que el puc rebre bastant semblant a com ho podria fer si no fos meu.
Què vols dir, que si hagués sigut molt més ràpid el procés en series molt més crític?
Si, no sé si per bé o per mal, però pensaria massa en tot el procés, en què hagués pogut canviar, o fins i tot en voler controlar la reacció de la gent, que es fixessin en aquell punt del disc que la vas liar tant, que tu sents que ho vas fer així, però no vol dir que sigui així, no? Això últim és un aspecte que he hagut d’aprendre i anar canviant. En canvi, ara, la sensació és que he fet una feina de la qual n’estic orgullós, que la vaig fer fa un any i mig, i no tinc la necessitat i aquella bogeria.
Has manifestat que és un disc en què volies trobar-te, buscar aquest punt de sinceritat en tu mateix, ser honest. Què significa “Plata”, que és el nom del disc, per tu?
Bé, Plata és aquesta casa d’aquí (assenyala una casa que hi ha a l’altra banda del carrer). Era casa els meus avis, ara és casa meva, i a casa els meus pares on havia viscut sempre també era Cal Plata. És el nom de la meva família, i per això li he posat Plata, perquè és casa. També m’agrada el rollo que plata no acaba de ser com l’or, però això ja és una reflexió que ve després.
I el disc en si, què et suposa per tu?
Per mi ha sigut posar-me davant del mirall i dir-me: ets això i no te n’has d’amagar. Perquè, es clar, avui en dia tu potser editar-ho tot, fer que la guitarra soni brutal, tot a tempo, canviar el so com si estiguessis tocant al mig d’un volcà… Pots fer de tot i més, i amb la intel·ligència artificial potser es podran fer discos fins i tot sense fer res. Bé, penso que al final, amb tot això, no acabes ni sent tu perquè fas quatre notes, te les afinen, les poses a to, i ho acaba fent tot una màquina. Crec que el sector tira molt cap aquí, que gairebé tothom cau en les mateixes trampes, i jo n’estava saturat de tot això i no m’hi sentia còmode. A més, a mi m’agrada escoltar un disc i que aquell so em transporti a on s’ha fet. Llavors em vaig tancar a casa, i el disc, plantejat així, gravat des de casa i sense gaires trampes – perquè alguna trampa si que he fet servir –va suposar dir-me: cantés així, toques aixà, anem a treure’n suc. Que no soc cap crack amb la guitarra? Doncs anem a fer que aquest rollo més senzill que tinc de tocar sigui més potent. Vas ser ben bé dir-me, llençaràs això i has de ser 100% tu. Al final, si ets tu, es tracta d’acceptar-te. I les lletres també són això. Moments que he viscut i que he anat recollint.
A més, per ser sincer i honest del tot, ha estat un disc DIY (Do it yourself). Com ha estat aquesta experiència?
Brutal. Només vull fer això ara mateix. És com quan et fas el sopar. Tot té més bon gust. Doncs com això, però més. T’omple molt, molt, molt.
De fet, al disc hi veiem moltes facetes noves teves: un munt d’instruments diferents, samplers, etc. “Plata” també ha sigut un experiment artístic i un aprenentatge per tu?
Sí, totalment. M’omple molt fer-ho així perquè m’ajuda a conèixer-me, tant quan escric com quan gravo. M’ajuda perquè intento ser espontani, deixar-me anar. Llavors si no hi ha més mans condicionant-ho puc ser més sincer amb mi mateix. I ho gaudeixo molt perquè et sents molt orgullós quan has fet una cosa tu sol i el resultat és bo. A més, quan coneixes més gent que ho fa en solitari, veus que és com una filosofia més relaxada, que pensa més en l’essència de la música, en tocar per estar i passar-s’ho bé. I musicalment també he après molt.
Has trobat xarxa de gent que també faci una mica el mateix?
He trobat algú, sí. En Pau Vallvé, per exemple. Em va sorprendre perquè és un noi molt bo, que ha fet coses molt ben fetes, amb repercussió, i d’estils molt diferents i fa molts anys que fa això i ha anat creixent, de mica en mica, molt dignament. Ell mateix també em va donar suport quan va veure que començava amb això. Em va dir unes paraules molt maques: “benvingut, ja veuràs que això és el millor, ànims, fot-li!”. Més personalment no conec a ningú. Hi ha altres artistes que admiro, però estan lluny d’aquí.
En un parell de cançons (‘Fines les mans’ i ‘Dies bons’) hi sona la Coral de la Torre. Com d’important ha sigut el poble i l’entorn que t’envolta per fer el disc, més enllà de casa que ja m’has dit que ha sigut cabdal? Em venen al cap cançons amb Nyandú com ‘Vostra’ o ‘Indret privilegiat’, molt dels inicis, que parlen molt dels veïns, del Lluçanès, etc.
Tot. Al final és el que soc. He nascut aquí, he crescut aquí, i soc d’aquí. Aquí estic bé, és el meu entorn. M’agrada que diguis això perquè noto que hi ha una espècie de moda de veure la ruralitat com molt folklòrica. Com que el poble sigui una mena de cultura amish. no ho sé. La gent aquí es droga, se la pela, mira Netflix, compra per Amazon… Clar que tenen horts, però fan coses que es fan a tot el món i totalment desvinculades de la terra on viuen. I sembla que la gent es pensi que al poble es ve a trobar la pau. Això amb Nyandú ja em preocupava, perquè no m’hagués agradat que la gent m’ubiqués – i a mi tampoc vull que m’hi ubiquin – a aquest concepte de: vaig a fer ruralitat, vaig a parlar de camps, dels esbarzers, dels porcs, i pensar que això ja és rural. I això t’ho pot explicar un tiu des de Barcelona. Et pot parlar d’una granja de porcs i no haver-la vist mai. Per mi la ruralitat és el que transmets, més que el que dius, la visió que tens. Encara que estigui parlant d’una sèrie ubicada a Londres, per mi, seria sent una cosa ubicada a la Torre perquè soc d’aquí. Qualsevol persona d’un poble pot parlar-te d’un gratacel i serà rural, perquè tindrà una visió rural.
Com va ser l’experiència de gravar la coral?
Molt guai, una passada. Ha sigut de lo ben parit. La meva mare i els meus tiets estan a la coral. Feia molts anys que volia gravar-los. Llavors bé, els hi vaig dir i vam trobar un dia, molt ràpid. Vaig anar a l’assaig, els hi vaig posar un micròfon, els hi vaig ensenyar les melodies, les vam cantar unes quantes vegades i quan van tenir el to, ho vam gravar i ja està. Em van dir que els hi ensenyés quan ho tingués, i pobra gent, ha passat més d’un any i tot just ho han pogut sentir ara (riu). Però és que jo que sé com els hi podia enviar, no tenia cap CD ni res, i un WeTransfer o pel mòbil…
A més, fa un parell d’anys o menys vas ser pare. Quina influència hi ha tingut la paternitat? ‘Fines les mans’ sona molt a dedicatòria.
Mola perquè està gravat a casa on hi havia el meu fill, la meva parella, la gata… Es respira perquè ell estava allà, hi ha algun tall de guitarra que al final se sent alguna cosa, o si no se sent, ell era allà perquè estava a l’habitació del costat. Hi ha un moment que sí que s’escolta, al final de ‘Fines les mans’ que estem cantant amb la Clàudia, la meva parella, i el Martí estava allà mamant, i se sent com ho fa i com gemega. Algunes lletres les he fet tenint-lo molt present, com ‘Fines les mans’, precisament. O la de “Retrovisor”, que em va sortir quan tornàvem de l’hospital amb ell acabat de néixer, i jo vaig mira pel retrovisor i “pam!” em va venir la frase. Ha impregnat moltes cançons i això és maco. I vitalment també m’ha canviat. Sobretot a saber posar el foco a les coses justes, a viure senzill i a tenir molt clar que el que faig és per estar bé jo i transmetre-ho a ell i que estigui bé. I la relació amb la música també s’ha tornat totalment de benefici mutu, de buscar la tranquil·litat, com qui se’n va a caminar una estona.
I la resta dels de casa?
Em va ajudar a saber que estaven allà, que hi confiaven i que entenien per on estava passant. De cop s’acaba Nyandú, jo vaig deixar la feina que tenia de mestre, i necessitava que em fessin costat. Ara amb el disc publicat veig que estan contents i hi gaudeixen, i això és important. S’ha d’intentar no dependre molt d’això, però hi estàs lligat i al final, necessites que els de casa teva t’entenguin i et donin suport.
On et podrem veure?
El 19 de maig a l’Espai ETC de Vic, que és la presentació del disc amb banda. La majoria dels concerts els faré sol, però. Llavors hi ha alguna cosa més llunyana, cap al setembre o així. De moment poca cosa, jo confio que ja anirà sortint.
Fa un any, amb Nyandú encara vau treure una cançó juntament amb la Joana Serrat titulada “Call me on my phone”. Hem d’esperar-ne més activitat o haurem d’esperar una dècada com Antònia Font?
No ho sé, la veritat (riu). D’entrada és una cosa que prefereixo respondre-ho els tres alhora, perquè som un grup i no m’agrada quan els cantants van parlant a sus anchas. Tot i això, hi ha previsió de res ara mateix. Quan tenim ganes de fer un tema ens ho diem, ens trobem i el fem. Vull dir que tant podria ser demà, com d’aquí a deu anys.
