La nit del divendres al Vida Festival va tornar a confirmar per què el festival de Vilanova i la Geltrú s’ha convertit en una rara avis dins del circuit de festivals catalans: una combinació gairebé impossible entre risc, elegància i comunió col·lectiva. Preen, Edna Pravo, Frente Cumbiero i Juan Wauters encetaven una vetllada prometedora a la Masia d’en Cabanyes.
Quan començava a caure el sol, però encara no la temperatura, Sidonie saltava a l’escenari de La Masia amb un look especialment estiuenc per debutar, gairebé sense saber-ho, jugant a casa. Amb sornegueria, remarcaven que han necessitat gairebé trenta anys de trajectòria i una desena d’àlbums per tocar al Vida. El trio barceloní, format el 1997, va desplegar la seva habitual litúrgia pop-rock amb un directe farcit de cançons del seu darrer disc i primer totalment en català: “Catalan Graffiti”. Els senzills ‘Et puc odiar molt més’, ‘Sé’ i ‘Cançons que maten’ van connectar amb el públic gairebé tant com els clàssics ‘Fascinados’, ‘Estáis aquí’ o ‘Carreteras infinitas’. Van obrir un vespre memorable amb moments únics com ‘El Peor Grupo del Mundo’, en una versió acústica a peu de pista amb tot el públic assegut, o ‘Un día de Mierda’, amb què Marc Ros va recórrer l’esplanada a les espatlles d’un membre de l’staff, amb la rèplica d’alguns seguidors fidels.
Amb els últims minuts de la posta de sol, la delicadesa i magnetisme de roserona va captivar el públic que omplia La Cabana. Un nou format amb banda per interpretar les cançons de l’EP “Caro diario”, dins d’un repertori pausat i delicat. Quan la nit ja s’havia instal·lat del tot, Lia Kali va prendre les regnes de l’escenari Vida per oferir un dels concerts més emocionals de la jornada. Amb una veu immensa i una presència magnètica, va convertir el seu set en una mena de catarsi col·lectiva.
Un dels concerts més multitudinaris i celebrats va ser el de La Ludwig Band que, després d’inaugurar el festival l’any passat, retornaven amb un disc que els ha catapultat al capdamunt de l’escena musical catalana. Quim Carandell recordava, amb un punt d’incredulitat i un punt d’orgull, com fa 5 anys tocaven a l’escenari El Bosc i ara s’havien convertit en una de les bandes més esperades de la nit. Amb la seva narrativa costumbrista, la banda va repassar un setlist atapeït de hits com ‘Manela, no vull currar per vostè’, ‘S’ha mort l’home més vell d’Espolla’, ‘Millor amb ell’ o ‘On t’has ficat aquesta nit’. El públic va corejar cançons noves i altres més antigues però, per sobre de totes, la viralitzada ‘Xavier el tècnic de so’, que va conquerir els assistents.
Després de l’exhibició dels londinencs shame, passada la mitjanit, el gran clímax: Guitarricadelafuente. Amb una posada en escena sòbria però intensa, va transformar l’escenari principal en un ritual gairebé sagrat. El cantant de Benicàssim va regalar un directe físic, entregat a un repertori en què les noves cançons van conviure amb els clàssics, un equilibri entre fragilitat i força que va marcar un dels grans moments de la nit. No hi van faltar ‘Barbieca!’, ‘Full time papi’, ‘Guantanamera’ o ‘Port Pelegrí’.
Paral·lelament, Remei de Ca la Fresca sacsejava La Cova amb la seva proposta feréstega, visceral i radicalment lliure. Ja a la recta final de la nit, era el torn de La Lom i Depresión sonora, la celebració hedonista de Nu Genea, Lewis OfMan i l’adrenalina garage de Mujeres. La sensació, al final de la nit, era clara: el Vida segueix sent aquell lloc on la música encara sembla que passi per primera vegada. Descobriments per a alguns, artistes consagrats per a altres… al cap i a la fi, un espai radicalment lliure, pensat i concebut perquè la música sigui al centre de l’experiència. Arribats a aquest punt, no descobrirem res que no s’hagi dit, així ho reconeixen els espectadors i artistes nacionals i internacionals que any rere any fan parada en aquest oasi enmig de la boscúria del Garraf.
