Vint anys regalant música, explicant la seva vida cantada i passa el temps, però la Beth Rodergas continua interpretant cada una de les lletres amb la mateixa senzillesa i posant molt d’amor a cada un dels moviments.
Ahir al Teatre Municipal de Girona vam celebrar la seva llarga carrera recordant cada un dels racons més íntims de la cantant.
L’escenografia és la suficient per entendre que podríem estar al traster de casa, amb la butaca, la làmpada i sobretot maletes; maletes amb records que ahir vam tornar a viure.
El concert va ser la conclusió de tots aquests anys, agafant els temes més populars, però també d’altres que havien marcat un abans i un després a la carrera de la Beth.
Va començar relatant els seus inicis i va remarcar no només el moment en què la seva carrera va fer un gir i va decidir començar a escriure també en català sinó el moment que va agafar les maletes i va marxar a Londres.
Acompanyada de la seva tripulació (com va dir ella) amb Joina Canyet a les tecles, Jordi Franco al baix i contrabaix, Pablo Garrido a la guitarra acústica, Xavi Molero a la bateria i Albert Solà a la guitarra elèctrica, la Beth ens explicava aquest viatge amb temes com “Rain on me” o “Home”. Aquí la seva vida anava massa ràpid, va necessitar marxar per trobar el lloc on sentís pau interior, necessitava trobar la seva identitat i seguir el seu propi camí perquè com diu la cançó “we are here to live our lives”.
Sense haver vist mai la Beth en directe i sols coneixent alguna de les seves cançons més populars, vaig sortir del Teatre tenint la sensació que la coneixia des de feia anys. I és que crec que l’ordre dels temes que cantava podrien estar vinculats a cada una de les seves vivències.
Ahir vam treure la pols a tots els records que la Beth tenia guardats al traster de casa, vam obrir les maletes i vam recordar el viscut.
