Una llepolia és una altra manera de dir llaminadura, i ja se sap què els hi passa als més menuts (i als no tan menuts) quan ingereixen grans dosis de sucre: que s’exalten, s’exciten i després no hi ha qui els calmi.
Aquest seria un bon resum per definir el què els hi passa a la immensa majoria de persones que va a un concert de Zoo, que des del primer segon que sona la primera nota les cadires que hi ha ubicades al recinte de torn es queden allà per fer bonic. La gent no pot quedar-se a la cadira. ÉS IMPOSSIBLE (bé segur que hi ha excepcions, s’ha de dir que no em vaig passar el concert observant tot el públic, només els del meu voltant). La música de Zoo no és un tipus de música per estar a una cadira i escoltar les cançons movent una mica els braços o les cames. NO. La música dels Zoo s’ha de ballar. Però què passa si estem en una pandèmia i hem de mantenir unes distàncies de seguretat i hi ha unes normes a seguir? Doncs que els de seguretat i l’organització van de cul i fins i tot els músics es veuen obligats a demanar calma als assistents. Els mateixos assistents que han tastat les llepolies del grup i que per tant ho tindran molt difícil per mantenir-se tranquils a les cadires de torn. Però ho van fer (almenys una estona).
De fet les cadires van servir per als primers 30 minuts, els que va trigar el grup a començar el concert i és que la cua per accedir a la zona del recinte era enorme (recordem que hi havia sold out i que algunes persones van venir a última hora) i van preferir esperar que bona part de la gent ocupés les seves cadires. Aquelles cadires que minuts més tard estarien abandonades i sense que ningú els hi fes el més mínim cas. Però així és un concert de Zoo. I si els programes saps que serà un èxit rotund, però que té els seus riscs.
Arribat a aquest punt no puc sinó mostrar el meu màxim respecte a la gent de l’Ítaca, que segueixen apostant per música en directe, en uns moments molt complicats pel sector de la cultura. I es demostra la bona organització i l’esforç i la feina que hi ha el darrere en concerts tan complicats de “controlar” com el d’aquest divendres.
I quin gran concert que vam viure a Corçà, cadires al marge. Les noves cançons van sonar com un tro i juntament amb els temes imprescindibles del grup van fer que la gent no tingués ganes d’abandonar el recinte. En volien més, volien més llepolies, volien més festa. I és que fa massa temps que estem asseguts a una cadira.
