Al llarg de la història musical de Catalunya hem tingut diversos grups o artistes que han creat grans legions de fans i bogeries col·lectives. Pocs, però, han aconseguit crear un imperi com el que han muntat Manel, amb seguidors dins i fora de les fronteres catalanes.
Ara bé, es pot debatre si el seu èxit és merescut, si la seva originalitat és realment genuïna o si bé és simplement l’aureola d'”alternatius” de la que s’han anat rodejant al llarg dels anys. Una cosa està clara, Manel són creatius, molt.
En aquest factor gairebé tothom hi està d’acord. Ara bé, saben conduir aquesta creativitat a bon port? Amigues i amics, això és un altre tema.
Avui estem aquí per a parlar sobre el concert que la banda va oferir al públic empordanès al Festival Sons del Món el passat dissabte. I com a primera idea: pels seguidors acèrrims de Manel, va ser un concertàs; per a algú més aliè al “manelisme“, un concert justet en molts moments.
Clar està, no podem oblidar que aquesta es tracta de la gira de presentació de l’últim disc ‘Per la bona gent’ (podeu llegir la crítica que en vam fer). Així doncs, per a algú que estigui pensant acudir a alguna cita amb el grup aquest estiu, no oblideu que escoltareu unes quantes cançons del nou disc, moltes. Potser masses.
Aquest punt és una arma de doble fil, ja que no és tant culpa del directe en si, sinó del material primari. Si no tens bones sensacions de ‘Per la bona gent’, t’ha decebut o t’ha semblat un disc justet, passareu algun mal moment durant el concert.
Així doncs, però, ara cal preguntar-se, què passa amb els grans clàssics? Doncs aquí també tenim una resposta agredolça. Si bé van tocar ‘Ai, Dolors’ o ‘La cançó del soldadet’ de manera impecable i fidel a l’original, altres com ‘Benvolgut’ o ‘Captatio Benevolentiae‘ han patit un procés cap al techno que, malauradament, penso que no els hi ha sentat gens bé.
No obstant, les dues hores que Manel va oferir a dalt de l’escenari no van viure ni una sola pausa. Amb un Guillem Gisbert enèrgic i enxufat durant tot el bolo, el grup va repassar els seus discs sense parar a agafar aire ni un sol moment. Remarcar també els dos bisos, sí, dos, que van fer. Com he mencionat abans, per a algú seguidor de Manel, la passada nit de dissabte a la Ciutadella de Roses va ser tot un somni.
La posada en escena també s’ha de remarcar i admirar. Amb una estètica minimalista però efectiva, Manel porten una cortina de llums que canvia constantment de tonalitats per a recrear les “portades” que ‘Per la bona gent’ va posar de moda. El joc de llums i ombres que creen a dalt de l’escenari és realment interessant, tot i que donava la sensació de funcionar millor en espais més tancats.
En definitiva, Manel van oferir un concert amb punts forts i punts fluixos. L’energia que desprenien i l’esforç que han realitzat es combinaven a la perfecció amb el talent que els hi corre per les venes. Tot i això, les noves cançons decauen en directe, potser a excepció de ‘Boy Band‘, i les antigues no sonen com haurien de sonar.
