Sí. Greta Van Fleet s’assemblen a Led Zeppelin. Sí. El cantant té una veu molt semblant a la de Robert Plant i el guitarrista fa servir riffs molt semblant als de Jimmy Page. Però, sabeu què? Que tot això m’és igual.

El concert que la jove banda estatunidenca va oferir al Sant Jordi Club va valdre’s per si sol, fonamentat en el treball, l’esforç i l’enorme talent que desprenen els 4 membres de Greta Van Fleet.

El concert va estar precedit, però, per una telonera d’altíssim nivell també: la cantant afroamericana Yola. Una d’aquelles veus greus i potents que se’t queden al cap gairebé setmanes després d’haver-les escoltat. Va oferir una prèvia d’uns 40 minuts que van posar al públic a to amb els seus ritmes de soul i blues; amb una veu, com ja he dit, totalment espatarrant. Us recomano molt escoltar-la si us agraden artistes com Aretha Franklin o Amy Winehouse.

- Publicitat -

Un cop acabat el concert de Yola, a uns escassos deu minuts abans del concert de Greta, tothom tenia ja al cap les melodies i els riffs de ‘Highway Tune‘. No obstant això, vam haver d’esperar mitja hora, (sí, sí) uns eterns 30 minuts, per veure sortir als quatre nois.

Si bé el públic xiulava i es mostrava enfadat mentres allò no començava, en sortir els membres de la banda tothom ho va oblidar al segon i es va centrar en perquè estàvem allà: el rock’n’roll baby.

Greta Van Fleet tenen uns quatre grans “temones” que són de les millors cançons de rock que s’han fet en els últims cinc anys. Malauradament, la resta de la seva discografia no arriba a aquest nivell. I això es va notar força durant el concert.

Van tenir una entrada molt potent amb la meravellosa ‘Highway Tune‘ (de veritat, escolteu aquesta cançó), tot seguida d‘‘Edge of Darkness‘, amb el seu solo de guitarra de més de 5 minuts. El trio inicial va acabar amb la “fan-favourite” ‘Black Smoke Rising‘. Com ja he dit, aquesta traca inicial va ser espectacular, però a partir d’allà tot va anar una mica en davallada.

El tram mitjà del concert, com els hi passa a una enorme quantitat de bandes, sempre és el que fa més pesat i llarg. El concert de Greta Van Fleet no va ser-ne una excepció. Si bé els llarguíssims solos de guitarra durant les dues primeres cançons eren hipnotitzants, a la cinquena cançó ja començava a deixar de fer tanta gràcia.

Entra això amb el pack per ser una banda de rock clàssica? Doncs sí. Per tant, no és una cosa que tingui molt en compte negativament. Això sí, hi havia moments que semblava que els solos no s’acabaven mai.

Després de barrejar cançons acústiques i a piano, molt lloable tot, va arribar el moment del clímax final (com en la majoria de concerts). Abans de fer l’encore, però, van tocar la genial ‘When the Curtain Falls’, que ens va deixar a tots amb ganes de més.

 

La pausa va ser llarga, ho haig de reconèixer, però va valdre la pena. Van tornar a l’escenari acompanyats de Yola per versionar una cançó dels mítics The Band. Josh, frontman i cantant de la banda, va afirmar que “en ser aquest l’últim concert del seu tour europeu, volien fer alguna cosa especial”. Sempre està bé quan veus il·lusió en la banda i un tracte més especial que la resta.

Per acabar van fer servir el seu (etern) as sota la màniga: ‘Safari Song‘. Personalment, la meva cançó preferida.

Greta Van Fleet sonen semblant a les grans bandes del rock dels 60 i els 70? Doncs sí, i no ho veig com a una cosa dolenta. A part, crec que tenen el talent innat i el potencial per convertir-se en referents en si mateixos i no haver-los de comparar constantment amb altres grups.

El concert d’ahir va ser com viatge en el temps. Crec que la majoria del públic durant algun moment va creure que estava en un concert de Led Zeppelin, i això no es pot pagar amb tot l’or del món. En fi, m’alegra moltíssim veure com encara hi ha bandes que mantenen l’esperit del rock viu i que no deixaran que mori mai. Com bé deia Alex Turner: “El rock’n’roll no morirà mai. I no podeu fer-hi res al respecte”.

NOTA: 8/10

Articles relacionatsMés de l'autor