Possiblement, aquesta crònica que començo serà de les més complicades que hauré escrit mai. Després de quatre dies seguits veient el grup de la meva vida, toca assumir que ja mai més els podré tornar a gaudir en directe. Tot i això, crec que tots els seguidors del grup tenen l’esperança, ni que sigui molt petita, que facin un retorn algun dia.
Per acomiadar-se del seu públic, Oques Grasses van muntar quatre concerts a l’Estadi Olímpic i el van omplir cada dia amb més de 55.000 persones. I ho van fer cantant en català.
Aquests dies he llegit alguns comentaris negatius sobre el grup, com ara que ja era hora que s’acabés, que estan sobrevalorats o que no valen res. Al final, tot són opinions i gustos, però ningú hauria de treure l’enorme mèrit que han aconseguit amb aquestes xifres espectaculars: 220.000 persones cantant en català. No ho podem normalitzar, perquè mai abans havia passat i ves a saber quan tornarà a passar.
Els quatre concerts han estat calcats i els que s’esperaven alguna col·laboració també han mostrat el seu enuig a les xarxes. Jo, personalment, no n’esperava cap i no les he trobat gens a faltar.
Entenc que decidir quines cançons havien de cantar i quines no també els devia costar, i saps que, facis el que facis, sempre hi haurà algú descontent. Veient el resultat final, jo, personalment, penso que han encertat interpretant les cançons que realment se sabia una immensa majoria de les persones que eren allà. Que els dos primers treballs van estar poc representats? Sí. Que m’hauria encantat escoltar de nou ‘Sexy’, ‘Finals blaus’, ‘Coet’, ‘La granja’, ‘Amiga de ningú’ o ‘Plora i riu’? Ja us puc assegurar que sí. Però també és veritat que bona part dels seguidors d’Oques Grasses van arribar amb «Fans del sol» i, al final, també són els qui han fet créixer encara més el gruix de públic que ja tenia la banda. Això no treu que jo hauria aprofitat una mica més el segon escenari per fer alguns temes en un format per a canalla, com ja van fer en una altra gira. Però bé, al final tothom diu la seva i aquest era el seu comiat, i l’han fet com els ha donat la santa gana.
L’inici del concert ja era de llagrimeta, recordant moments divertits i íntims del grup abans d’entrar per la porta de l’estadi i veure tota la multitud que havia vingut a veure’ls. Després d’anys en què tocaven per a 100 persones a tot estirar. Tots entrant per la porta, menys Josep Montero, que es trobava situat en un escenari quadrat que separava la pista A de la B. Allà, amb gespa als seus peus, ens provocava les primeres emocions amb la sensacional ‘Córrer pels camps‘. Després, feia un dels pocs parlaments en què es dirigia al públic per agrair-nos tots aquests anys i el fet que haguessin pogut tocar i acomiadar-se en un lloc així. Deia que tot té un principi i un final i que Oques va començar per amor i també acaba per amor. Ja se sap que l’amor no sempre acaba quan un vol, i aquesta relació amb Oques Grasses ha acabat abans del que molts volíem.
En aquesta gira final s’han acompanyat de força penya sobre l’escenari, des d’un cor de veus fins a un de ball i un de cordes, que han fet encara més grans algunes cançons i que sonaven espectacularment bé en aquest nou format. Llàstima que pleguin, perquè ja m’imaginava tota una gira així.
És fort el que us diré, però en molts moments dels concerts no tenia la sensació que fos un comiat. Em semblava un concert més, un altre dels molts que he vist. Segurament, el fet de no fer-lo especialment dramàtic i preferir celebrar la vida i els bons moments ha estat un factor clau perquè no semblés un final. Ja sabem que, per a molts, els finals són tristos i no gaire agradables.
El repertori inicial ha estat brutal, amb ‘Petar-ho’, ‘Sta Guai’, ‘Elefants’, ‘Cara de cul’, ‘Bancals’, ‘Cançó de l’aire’ i ‘Com està el patí’. Fins aquí, hauria pogut ser qualsevol dels concerts de la darrera gira. Després ha vingut el moment de mirar enrere i recuperar la fabulosa ‘Cavall estable‘ i de fer una mica el boig a sobre de l’escenari. De tornar al 2015, a l’època en què eren ells al 100% a sobre de l’escenari i en què feien una mica més d’improvisació, sense PowerPoints ni res de similar. Eren altres temps, també amb menys gent pendent de tot el que feien, menys creadors de contingut i menys gent a Twitter opinant de tot. Per tant, se sentien més lliures fent concerts i dient parides.
Amb ‘Cavall estable’ ha tornat aquell esperit dels inicis i, posteriorment, ha arribat un moment que no podré oblidar mai. He pogut pujar a l’escenari, juntament amb la Judit Borrell (coordinadora de Primera Fila), a ballar ‘John Brown’ amb la penya del públic (tot i que avui la major part eren familiars i amics del grup). Per mi ha estat un somni immens poder pujar a l’escenari i, sobretot, fer-ho amb ells al costat. Poder ballar i fer el que bonament es pugui sabent que tens 55.000 persones amb els seus mòbils gravant-te.
Sigui com sigui, ha estat un regal per a algú que ha vist créixer el grup al mateix ritme que creixia el mitjà i que ha pogut arribar a fer tantes entrevistes amb la banda. És un fet que moltes persones em recorden quan em troben per festivals, concerts o llocs randoms. Tothom que em coneix sap l’amor que sento pel grup i que sempre els defenso a mort, perquè hi ha tants bons moments per recordar amb ells i m’han fet tan feliç durant els darrers 14 anys que això no té preu.
Seguint amb temes mítics, no han faltat ‘Cul’ ni ‘Passos importants’, que ens ha deixat una imatge espectacular amb tot el públic onejant les seves peces de vestir. Fa anys, els mateixos components d’Oques també es despullaven en aquesta cançó, però no deuen tenir massa ganes de sortir a mil vídeos de TikTok o a X.
El disc «Fruit del deliri» ha estat representat sobretot a la part final de l’espectacle, amb ‘Bambi’, ‘Molta tralla’, ‘Ping Pong’, ‘Com el dia i la nit’ o ‘Cap amunt’. És curiós, o no, que ni a la gira «Coda» ni en aquests concerts de comiat hagin fet ‘Toca‘, la seva col·laboració amb Figa Flawas i un dels temes més escoltats del disc. Ells sabran les raons!
La festa no s’aturava i pràcticament no hi ha hagut descans. Ha tocat rebentar-ho tot amb ‘In the night’, el tema amb el qual molta gent va descobrir el grup i que encara continua funcionant espectacularment bé en directe. Quan sonen els primers compassos, la penya ja es torna boja. El so llatí de ‘Bye Bye’ ha arribat pràcticament tot seguit, i els balls i els cants no han parat en cap moment.
Una altra cosa en què m’he fixat en aquests quatre concerts és que en tots ells hi ha hagut crits d’independència, però no sempre han estat abans de ‘Serem ocells’, un tema que va ser tot un clam per als independentistes. En aquest últim concert, de fet, hem escoltat la gent cantar ‘El virolai’!
A totes les gires, Oques Grasses han dedicat uns instants a fer versions d’altres artistes. Era un clàssic des dels inicis de la banda, però en aquesta gira de comiat han volgut concentrar les dues hores de concert en les seves pròpies cançons. Per tant, ‘Torno a ser jo’ ha arribat sense cap mena de prèvia, només amb una petita picada d’ullet amb l’inici de ‘Osona porta un fuet per tothom’, que va ser molt celebrat al Cabró Rock de fa dos anys.
Amb ‘Torno a ser jo’ sabíem que la cosa estava arribant al seu final i que calia donar-ho tot per última vegada, ja que després tocaria plorar, i molt. Aquesta cançó té alguna cosa que la fa molt especial i, a sobre, en directe encara explota més. És un moment de deixar-se anar al màxim i celebrar la vida.
Arribat aquest punt, Josep Montero prenia per última vegada la paraula per agrair de nou tot el suport al llarg dels anys i, amb la veu pràcticament trencada i l’emoció a flor de pell, ens dedicava ‘La gent que estimo’, el seu gran himne, la seva delicada cançó, que s’ha tornat molt significativa per als seguidors del grup. A cadascú li recorda alguna vivència i és inevitable que els ulls se t’humitegin i et posis a plorar, com ha passat en aquestes nits a l’Estadi Olímpic.
Acabada la cançó, el grup baixava de l’escenari i s’obria un passadís per la zona de pista. La banda passava enmig del seu públic, que els agraïa tot el que han fet per ells durant aquests anys, mentre, de fons, el cor de veus entonava un trosset de ‘De Bonesh’ Si la vida és un incendi… Després, Oques Grasses arribava a l’escenari de gespa i, en una rotllana, es posaven a cantar ‘Sort de tu’. Un final emotiu, al mig de la gent que els ha vist créixer professionalment i que els ha vist dir adeu durant quatre nits plenes de nostàlgia, però amb aquell punt irònic i alegre del grup, que ha aconseguit ajuntar persones molt diverses i de totes les edats, un fet que no és gens fàcil d’assolir.
I ara què? Doncs ara toca assumir que això s’ha acabat, com en qualsevol situació de la vida. Res és per sempre, però almenys, en aquest cas, ens queden els records i, sobretot, les seves cançons, que ens seguiran fent companyia durant tota la nostra vida.
