Segurament algun cop us ha passat que en el vostre feed us ha aparegut l’avançament d’una cançó. Un vídeo de quinze o trenta segons d’un tema que t’enganxa, una frase que se’t queda al cap o una tornada que sembla perfecta per acompanyar un vídeo o una foto. L’escoltes una vegada, una altra i, com que t’acaba agradant, decideixes anar a buscar-la sencera.
I aquí arriba el moment crític, perquè poden passar dues coses: que t’encanti i l’acabis guardant a la teva llista de reproducció, o que l’escoltis sencera i et trobis pensant que aquell fragment que t’havia cridat l’atenció era, en realitat, l’únic que t’interessava d’una peça de dos minuts i mig.
Potser soc jo, però aquesta situació m’ha passat més d’una vegada. I em fa preguntar-me si estem començant a consumir la música com a talls de viralitat en lloc d’entendre-la com un tot. Potser el problema no és que un tema tingui un tros especialment bo —al cap i a la fi, sempre hi ha hagut tornades que se’ns queden al cap—, sinó que ara aquesta part és, moltes vegades, el primer i gairebé l’únic contacte que tenim amb tota l’obra.
Les xarxes han canviat la manera de descobrir cançons. Abans les podíem descobrir en un concert o festival, en un disc o a través de la ràdio. Ara, també, moltes vegades primer ens arriba un fragment a través d’un vídeo curt.I aquí és on ve, per mi, el problema. Descobrir música d’aquesta manera pot fer que ens perdem part de la història de la cançó. Només som capaços de recordar aquella part que hem vist una vegada i una altra a TikTok i, en un feed on constantment apareixen nous vídeos, és fàcil passar al següent sense aturar-nos a buscar la melodia sencera.
Però hi ha una segona qüestió que em genera encara més dubtes. Si com a societat hem començat a consumir una part de la música d’aquesta manera, pot ser que els mateixos artistes també hagin començat a crear pensant en aquests pocs segons?
Si mirem enrere, tenim ‘Bohemian Rhapsody’ de Queen, que dura gairebé sis minuts; ‘Captatio Benevolentiae’ de Manel, que supera els quatre minuts, o ‘Bon dia’ d’Els Pets, que s’acosta als cinc. Són cançons que duren el que necessiten, el que la peça demana per tal d’explicar allò que volen transmetre. Però la durada també ha estat condicionada pels mitjans. A la ràdio, les composicions extenses encaixen pitjor en la programació i, per això, al llarg dels anys s’han creat radio edits: versions més curtes d’una mateixa cançó, amb intros, finals o altres parts retallades.
Però, i ara què? Com més curta, millor per tal de ser premiada per l’algoritme?
Potser una cançó ha de tenir una introducció de menys durada per arribar abans al fragment que pot enganxar l’oient. O aquella part instrumental que abans arribava al final ara ha d’aparèixer abans. O fins i tot ja no importa tant com evoluciona una peça, sinó quant triguem a arribar al moment que pot funcionar en un vídeo de quinze segons.
No es tracta de dir que un tema curt sigui pitjor. La qüestió és si estem fent que la música s’adapti a les noves formes de consum o si estem començant a crear-la pensant en elles.
Entenc que TikTok i Instagram s’hagin convertit en un nous canals per promocionar els llançaments musicals. I això no és el que critico. De fet, quin problema hi ha en descobrir una cançó d’aquesta manera? El perill apareix quan aquests quinze segons deixen de ser una porta d’entrada i passen a convertir-se en la destinació final. Quan ja no ens desperten la curiositat per escoltar la peça, sinó que són l’únic que en coneixem.
Una cosa és utilitzar l’algoritme com una eina per fer arribar la teva música a més gent; una altra és crear-la pensant en allò que el sistema de recomanació premiarà. Les xarxes et poden ajudar a trobar el teu públic, però la qüestió és que no acabin condicionant què i com crees per aconseguir arribar-hi.
I, tot i que és fàcil assenyalar les plataformes, també hi tenim part de responsabilitat nosaltres, com a oients. Som nosaltres qui decidim si ens quedem amb aquest petit fragment que ens ha aparegut al feed o si anem una mica més enllà. Si aquella composició ens ha despertat alguna cosa, podem buscar-la, escoltar-la sencera i descobrir tot el que encara ens pot oferir.
Perquè la música no són només quinze segons. Són les vivències que hi ha darrere, una lletra, una melodia, una història, una manera de construir una cançó i, sobretot, les ganes d’escoltar-la sencera i de fer-la nostra.
