Sap greu caure en tòpics, però sempre s’ha dit que Girona enamora. He estat dos dies a la ciutat i el concert d’aquesta passada nit a La Mirona podria justificar haver-se guanyat aquest títol. Però el més important del darrer directe de La Ludwig Band en què han incorporat temes del nou disc “Pel barri es comenta”, és que han aconseguit renovar-se sense perdre l’essència que els fa ser qui són: l’afany d’explicar-nos la vida.
Ara bé, abans de començar la crònica com a tal ha passat una cosa un cop dins la sala que trobo important comentar. Han posat una altra vegada ‘Superestrella’ per amenitzar l’espera. Fins i tot al concert de la Ludwig ha de sonar? No sé qui és el que tria les cançons de la playlist d’abans dels concerts d’artistes catalans, però aquesta de l’Aitana sembla que han volgut convertir-la en una habitual. Tampoc vull posar-hi la mà al foc, però espero que en Xavier el tècnic de so no hi hagi tingut gaire a veure.
Acabat aquest incís, centrem-nos en el que realment importa, el concert d’estrena de la Ludwig, o més ben dit en la bonica història que ens han narrat des de principi a fi. Som en una era de la banda d’allò més narrativa, mantenint la seva essència en cada cançó que els fa ser tan diferents de la resta de músics. Quan penses en ells et venen al cap mil lletres i històries acompanyades d’un rock que et fa vibrar amb cada tema, i és precisament el que ens hem trobat aquesta nit.
Començant amb ‘El teu amor’ el llistó quedava alt, i ja marcava la tendència del concert des de l’inici: l’enamorament. En Quim, cantant de la banda, és un home que ja ens va confessar fa unes setmanes a Primera Fila que estava enamorat. L’entendriment i clars signes d’enamorament que transmetia durant el concert eren palpables, cridant als quatre vents que ell també estima com tota la resta de mortals. Després d’un disc amb una gran presència de balades, entre el públic patíem per si sonarien bé en directe. La realitat ha demostrat que no calia preocupar-se perquè han estat d’allò més ben resoltes, sabent-les integrar perfectament en un concert potent i alegre però intel·ligentment equilibrat gràcies a aquestes cançons per baixar pulsacions.
L’entrega del públic ha sigut bestial del primer a l’últim segon. Tothom se sabia les lletres de les cançons tot i que alguns temes havien sortit feia escasses setmanes. Una prova de foc superada amb nota que va convertir la sala en una sola veu, on la distància entre l’escenari i la pista es va esvair en la primera tornada.
El concert ha fluït molt en tot moment. Sabíem des de començament de setmana que la Ludwig ja assajava a Salt el seu nou directe. La sensació era que tot aniria mesurat del primer a l’últim detall. Però durant els directes hi ha coses que inevitablement fallen. Aquí és on llueix la banda, sabent transformar un moment en què se’t trenca la corda d’una guitarra en una oportunitat perfecta per compartir amb el públic la satisfacció d’haver-te tret el carnet de conduir aquell mateix dia. Cal comentar més quan alguna cosa falla, no tenim per què amagar-nos, i ells ho saben més bé que ningú. Hem de riure més de la vida.
L’espontaneïtat i naturalitat amb què gestionen aquests instants són el que et fan sentir que La Ludwig Band també són humans. En uns temps en què la majoria són pistes gravades, poder tocar i cantar cent per cent en directe es valora i molt. De fet, és el que et fa sentir que ets en un concert de veritat, no en una sessió pregravada d’estudi. Això fa que la connexió i proximitat amb ells sigui màxima.
Òbviament, com a tot concert de la Ludwig, no podia faltar-hi una mica de dinàmiques d’esplai. Aquesta vegada servien per recuperar els clàssics, que no volien perdre’s aquesta festa d’estrena de disc. Al ritme de ‘L’home més vell d’Espolla’ tres persones del públic van acompanyar La Ludwig dalt de l’escenari, entonant cada estrofa com si s’hagués d’acabar el món. També van fer-ne aparició ’30 monedes’ i el clàssic ‘Manela, no vull currar per vostè’ que tota la sala va cantar a ple pulmó, perquè als catalans, menys a Pep Guardiola que es lleva ben d’hora, treballar ja sabem que no ens agrada gaire i menys en cap de setmana.
I què dir d’en Xavier, el tècnic de so, la gran estrella del nou disc de la qual no han pogut oblidar-se’n. Un cop fets els agraïments als tècnics, en Quim l’ha anat a buscar passant entre el públic d’una revolada mentre sonava el tema dedicat a ell. Acostant-li el micròfon, en Xavier ha recitat la seva estrofa entre els clams d’un públic que ja l’hi ha agafat una estima especial. De l’emoció i la intensitat amb què en Quim l’ha cantat al seu costat, quan ha volgut tornar a l’escenari per acabar el concert les seves cordes vocals quasi no responien. Tot i això, encara pogut guardar forces per tancar la nit amb una última cançó.
Al més pur estil Joan Dausà, ens han demanat treure les llanternes del mòbil per acompanyar els primers compassos ‘D’un concert de la Mushkaa’, la tria per posar el punt final al concert. A la sala s’ha creat un moment d’allò més màgic on tothom cantava a ple pulmó aquesta cançó que va en increscendo, ideal per posar la cirereta al pastís. Una forma d’allò més contundent per tancar la història d’aquesta nit en que la Ludwig ens recorda perquè ens commouen tant els seus directes.
Després d’un concert com aquest amb un final tan personal i tendre, l’única reacció que et surt de dins és aplaudir. La crida unànime de “no n’hi ha prou” que clamava el públic acabats els últims compassos reflecteix com de ben rodat ha estat el directe de la Ludwig. La capacitat de fer-te partícip i gaudidor excepcional d’un concert que tenen aquests sis és indescriptible. Un any més, aquest cop començant al Festival Strenes, la banda se supera, i renovant el seu catàleg aconsegueix continuar sent la Ludwig que tant agrada i tots coneixem. Pel barri continuaran comentant-se històries sobre els seus concerts, que són per no perdre-se’ls de cap de les maneres.
View this post on Instagram
