Tothom que coneix una mica el perfil de Primera Fila sap que som molt fans d’Oques Grasses, de fet és un dels grups que més vegades hem entrevistat al llarg dels últims 10 anys i les nostres entrevistes són un dels motius pels quals som més coneguts entre el nostre públic.
Partint d’aquesta base ja podem anar a relatar el que he viscut aquesta nit al Palau Firal de Girona. I és que tot i que sigui un gran fan del grup, tenia certa por de com seria aquest nou directe, sobretot després de veure el canvi radical a nivell sonor de “Fruit del deliri” amb la desaparició d’alguns instruments que eren habituals en anteriors discs del grup.
Aquesta por ha desaparegut ben ràpid a Girona. Però abans d’anar a sac a comentar el concert, no puc deixar de fer esment del directe que ha ofert Mama Dousha abans de l’actuació dels osonencs. Val a dir que a Mama Dousha, o al Bruno, el conec des de fa més de 10 anys, quan juntament amb en Rod (el productor de moda) formaven part de la formació Dione, que feien un rock alternatiu que llavors era molt de moda. Per això no ha estat cap sorpresa veure les seves taules a sobre l’escenari i veure com se l’ha menjat per complet durant l’estona on ha estat el protagonista de la nit. Molta gent el coneix com el noi del ‘Rikiti’, però com ha quedat demostrat no serà conegut per un sol èxit, ja que té un bon grapat de cançons que valen la pena i que seran recordades. I atenció a una de les noves, ‘Que chévere’, perquè crec que farà molt de mal…
A les 10 i pocs minuts ha començat la festa d’Oques. I ho ha fet amb una posada en escena dels grans concerts internacionals, es notava que s’hi havien deixat pasta.
Després d’una intro espectacular ha començat la festa amb ‘Molta tralla‘, una de les cançons més electròniques del nou disc, que ens ha marcat el camí en la que seria una nit plena d’emocions i bon rotllo. ‘Elefants‘ va ser la següent protagonista i ens va deixar clar que en directe el grup continuaria oferint tot el seu talent, tocant un instrument o un altre, ja que quan hi ha taules al darrera i qualitat musical es nota i no fan falta ballarins ni grans projeccions al darrere, ni focs artificials. N’hi ha prou amb la seva música i amb el seu talent musical.
Moment extenuant amb ‘Petar-ho’, la festa seguiria amb ‘Gossejar‘, amb un càmera a sobre l’escenari que ens remetia a les gires d’artistes com Rosalía, que en tot moment tenen algú que les grava. En aquesta cançó a més aparició d’una de les cantants d‘Al·lèrgiques al pol·len, que ha estat l’única de les col·laboracions del concert.
Hem anat fins a “Fans del sol” per recordar-nos del bon rotllet de ‘Sta guai‘, una d’aquelles cançons que sempre et provoca un somriure de felicitat, recordant aquell disc i aquelles gires.
Un altre dels moments de pell de gallina han arribat amb ‘Com el dia i la nit‘, i això que la veu de Julieta ha entrat gravada, ja que no ha vingut fins a Girona. Tot i així ha sonat perfecte, i era impossible no emocionar-se quan en Josep Montero cantava ‘de la il·lusió vivim…’.
Posteriorment hem pogut gaudir d’un dels moments on el cantant del grup ha parlat més, ja sabeu que ell diu quatre tonteries i prefereix donar protagonisme a la música, però aquella estona prèvia a ‘Com està el pati’, ha servit per parlar amb nosaltres i per baixar de l’escenari i fer cantar el tema a la gent de la primera fila, amb desigual sort.
No es pot dir que el concert tingués punts dèbils i de baixon, una cosa que passa en gairebé tots els shows, que hi ha alguns moments que penses, aquestes cançons si no sonessin no passaria res. No, amb Oques no ha passat. I és que recuperar ‘Bancals’, i cridar a la merda tooot, a la merda tooot, sempre ve de gust. I què dir de ‘Cul’? Hi va haver alguns concerts d’una gira anterior que no la tocaven i la que es va liar! Per sort ja mai més ha deixat de sonar en directe. Un tema imprescindible del seu primer disc. Una altra simpàtica cançó és ‘De bonesh‘, que ha donat pas a un altre moment de pell de gallina amb ‘Serem ocells‘, un moment per reflexionar i deixar-se endur per la lletra i tot el sentiment que en ella s’hi transmet.
L’emoció ha continuat amb la preciosa ‘PingPong‘, per donar pas al que de moment és el tema menys escoltat del disc ‘Cap amunt’. Algunes persones no l’acaben de gaudir, però s’ha de dir que en directe i amb el grup cantant-la a cappella a mi m’ha agradat molt. El moment ‘Toca’ també ha estat simpàtic, amb una de les lletres més peculiars del disc, i en directe sense els Figa Flawas que tenen una agenda molt plena i no han pogut venir fins a Girona. Ho han resolt de meravella en Josep Valldeneu i en Miquel Rojo, que han demostrat, un cop més, el seu enorme talent sobre l’escenari.
La nit ha seguit amb la gent traient-se la roba i és que les primeres notes de ‘Passos importants‘ ja sonava i els fans de tota la vida ja sabien que tocava fer voleiar la samarreta, el jersei o el que fes falta. Un tema, com ‘Cul’, que forma part del seu primer disc i que des de llavors els ha anat acompanyant sempre. I que així segueixi.
Després de l’aparició de la balena amb ‘John Brown‘ i de fer cantar i interactuar amb el públic, ha tocat un dels moments que a en Josep Montero li costen més. El moment del rap amb ‘Jubilar-me’. En alguns instants se’l va veure passar-ho malament, però ja a mesura que el tema anava seguint ho duia més bé. Tot just porten dos concerts, per tant segur que al final ho acaba dominant i és que sap que el tema no pot fallar als concerts, ja que és una de les preferides del públic.
Però per preferides les dues que han vingut després. Els records d’èpoques passades a ‘Córrer pels camps’, va donar pas a ‘Sort de tu‘, que jo personalment he gaudit moltíssim al costat de la persona que sempre penso quan l’escolto. A vegades trobes aquella persona que t’alegra els dies i la vida i quan pots compartir un concert amb ella i escoltar la “vostra” cançó els astres s’alineen i la felicitat és completa.
La recta final del concert ha estat totalment festiva, primer amb ‘Bambi’, un tema que us he de confessar que el primer cop que la vaig escoltar vaig pensar, però què collons han fet? Però ja el segon cop ja era una de les meves preferides. I en directe és l’hòstia en patinet. ‘In the night’, aquell gran èxit de “Fans del sol”, un dels temes que van catapultar a Oques Grasses a la fama ha sonat evidentment, abans de ‘Bye Bye‘ una altra de les seves festives cançons. La festa ha quedat rematada amb ‘Torno a ser jo’, que ha servit per allargar la festa infinita, una nit que ningú volia que acabés, però que notaves que estava arribant al seu final.
Encara quedava LA CANÇÓ. En majúscules. Sí. I és que tot i que el grup té entre el seu repertori moltíssimes bones cançons, aquesta en concret és molt especial. No només perquè sigui la que té més reproduccions, també per la categoria d’himne que ha agafat, per com se l’estima la gent, per com d’especial és per tothom, perquè quan sona el públic l’escolta o la canta, perquè tots ens fa pensar en la gent que estimem i perquè tots hauríem d’agrair a Oques Grasses els regals musicals que ens estan fent des de fa més de 10 anys.
Perquè el panorama català està cada cop més ple d’artistes amb talent, de bandes amb grans directes, amb produccions cada vegada més acurades, però Oques Grasses mai fallen, sempre tornen quan més se’ls troba a faltar i perquè quan pugen a sobre l’escenari són capaços de deixar-nos sense paraules, de fer-nos quedar afònics, de tant cantar, de tant vibrar i sobretot de fer-nos sentir tan feliços de tenir-los a les nostres vides.
View this post on Instagram
