Els artistes són pitjor que els presidiaris. Entren a casa teva amb les seves cançons i t’ho remouen tot. També per dintre. Fins i tot n’hi ha que amb les seves lletres i melodies et roben alguna llàgrima o t’obliguen a somriure. Ens poden punxar on ens fa mal o segrestar-nos i, durant aquells minuts, portar-nos a un altre lloc. És per això que avui començo a fer entrevistes per PNDR sota el paraigua “L’expedient”. Intentaré que, en aquestes entrevistes, trobeu tot allò que voleu saber sobre el/la cantant o grup en qüestió. La informació més important i que ens serveix, a tots plegats, per entendre qui són.
El primer expedient és el de la Núria Graham. Interrogar-la no ha estat difícil. És senzilla, humil i natural. Ningú diria que és una de les cantants catalanes més joves i amb més projecció de futur del panorama musical actual. Sé que porta dos dies dedicats exclusivament a concebre entrevistes i, abans d’arribar, imagino que em rebrà amb força mala cara i voldrà acabar com abans millor. M’equivoco. Arribo a la Plaça de les Glòries i veig una noia amb una guitarra penjada a l’esquena esperant. Riallera i propera, decidim fer l’entrevista en un banc tot comentant si tenim o no fred, tenint en compte que tots dos som de poble. I comencem l’entrevista. Només començar li pregunto què detesta i em deixa anar: “les entrevistes”. “És broma”, em diu mig segon després rient. Després de passar-se tot el dia responent preguntes, no perd el sentit de l’humor i es mostra bromista.
Una estona després, acabem. Intercanviem opinions i impressions sobre temes adolescents i de la pubertat i ens acomiadem. M’oblido de dir-li que ja l’havia vist abans. Ella va anar a un programa de Cadena SER com a convidada al Toresky i jo corria per allà. Recordo que ens vam creuar fora de l’estudi, vaig pensar que podria dir-li que m’agradava molt la seva música però no ho vaig acabar fent per timidesa. I agafant la teva última frase de l’entrevista, Núria, ara no vull deixar de dir que estic feliç d’haver engegat “L’expedient” amb tu. I que encara estic més feliç de veure com a casa nostra, a Catalunya, tenim artistes amb els peus a la terra però volant tan amunt.
- Nom: Núria Graham
- Edat i lloc de naixement: 19 anys. Vic.
- On i amb qui viu: A Vic amb la seva parella.
- Li encanta: la gent que és important a la seva vida, compartir la música, fer unes birres parlant de la vida i llegir.
- Detesta: Moltes coses.
- Cançó preferida en català, castellà i anglès: “Amb tot” d’El petit de Cal Eril, “Universos paralelos” de Jorge Drexler i “Black dog” de Led Zeppelin
- Un llibre i una pel·lícula: “Historias de cronopios y famas” de Julio Cortázar i Pulp Fiction.
Comencem pel principi. Tot comença amb una cover. Penjes a Youtube ‘Animal – Milke Snow’ i… què passa?
Vaig començar a fer covers i un any després vaig fer el meu primer concert. A partir d’aquí no he parat. D’això ja fa tres anys i realment no sé com ha anat tot plegat. No en tinc ni idea. Quan ho vaig penjar, els meus amics em deien que estava molt bé, però de sobte gent que no em coneixia em deia: “ei, tu ets la Núria! Ho fas molt bé!” i tot va començar.
T’he escoltat en moltes entrevistes i sempre dius que St Vincent és el teu principal referent. Per què?
Ho va ser molt quan vaig començar a fer cançons i a tocar la guitarra. No m’hi veia reflectida però l’admirava molt pel poder que té ella sobre l’escenari, no només per com toca i com canta.
I mica en mica et vas fent coneguda. Passes de l’anonimat a que molta gent et conegui (fotos, etc). En una escala està més a prop d’agradar-te o de desagradar-te?
És millor no pensar-hi gaire. Hi ha moments que ho agraeixo molt perquè fa il·lusió, és molt guai. A vegades estàs de festa i sents “tu ets la Núria!” i penses: ‘merda, ara no, ara no vull parlar de la meva música’. És com tot: té coses bones i coses dolentes. Un dia, per exemple, era a l’avió anant a Irlanda i em van reconèixer. Em va fer gràcia.
La meva mare em va dir que deixés d’estudiar per dedicar-me temps a mi mateixa i a la música.
Com van reaccionar els teus pares quan els vas dir que et volies dedicar al món de la música?
Van ser genials en aquest sentit. Al principi es preocupaven perquè deien que era molt jove per anar a tocar als festivals, però han anat veient que tot està completament controlat. De fet, l’any passat vaig començar a estudiar Musicologia a l’Autònoma i ho vaig deixar perquè no em va agradar. Jo em volia i vull dedicar-me a la música i, de fet, la meva mare em deia: “deixa d’estudiar i dedica’t temps per a tu mateixa i per a fer música”. Li he fet cas i és el què estic fent.
Compons sempre en anglès i en català només tens dues cançons. Per què?
Fa tres anys que no faig res en català, però això no vol dir que ho descarti perquè m’agrada molt la música en català. Simplement, per l’estil, em surt en anglès. Però vés a saber. L’anglès és idioma maco per la música, igual que el català i que tots. Però la música que he escoltat era tota en aquesta llengua i em surt natural. A més, encara que casa parlem en català, tinc família a Irlanda i el tinc a dintre.
El 2013 surt la teva primera maqueta, ‘First Tracks’, i ara has tret ‘Bird Eyes’. Explica’m què suposa per tu cada un d’ells i què és el que destacaries d’ells.
El 2013 va ser un any molt especial per mi. Mai m’havia pensat que trauria una maqueta i va ser molt especial. A més a més, em vaig fer un fart de tocar. Era tot nou i estava flipant. Anar a fer un bolo era com una masterclass màxima. I ‘Bird Eyes’ també ha estat molt especial perquè és el primer disc de llarga durada.
Defineix-los amb una paraula.
Espontani. No sóc una persona molt organitzada i faig les coses com em surten en aquell moment. El LP que sortirà el febrer també és bastant espontani. Potser és una paraula que em defineix.
Com deies, tot ha passat en tres anys: molts concerts, moltes entrevistes… Com ho estàs vivint? Perquè suposo que no t’ho imaginaves quan penjaves les teves covers a Youtube…
No m’ho imaginava gens, però ho visc molta normalitat. Com que no he tingut una altra vida, sinó que amb setze anys vaig començar, és la meva manera de viure la vida. I no sento que sigui una cosa estranya. A vegades em diuen “no creus que hauries d’estar fent el què fa tothom?” i penso que tinc molts amics que no fan el què representa que s’ha de fer i està bé. Estic molt contenta de com està anant. Tampoc vol dir que m’hi hagi de dedicar per sempre. Ara faig això, i després ja es veurà.
No em poso mai nerviosa abans d’un concert
 |
| Foto: Alba Najera |
Com són els instants abans d’un concert? Nervis? Whatsapp?
No em poso mai nerviosa. Algun dia me n’he ficat però en general mai tinc nervis. Abans d’un concert no sóc una persona que necessiti anar a una sala ni res de tot això. Un dia que estava nerviosa, per exemple, va ser pel Primavera Sound. Hi ha dies de tot, però en general, si em sento còmode, no passo nervis dalt de l’escenari.
Què t’agradaria que la música provoqués en les persones?
Les cançons són una cosa molt sincera que trec de dintre. A mi m’agrada quan escolto alguna cosa i el món canvia de colors i em fa perdre el nord. Suposo que intento fer el mateix amb les meves cançons.
Què és el que menys t’agrada de la teva feina? I el què més?
Ara és un moment molt difícil pels músics. Ser músic no és ser el Rei del Mambo. És dur econòmicament i tens una rutina molt estranya. Jo, per exemple, hi ha dies que no faig res i dies que tinc molta feina o molts bolos seguits… però això també m’agrada. M’agrada l’estrès. La música el què té és la incertesa. Imagino que és el dolent del món de la música, tot i que també té la seva part de gràcia que sigui incert.
El què més m’agrada és tocar, gravar, tocar i compondre.
Aquesta feina també implica tractar amb els mitjans de comunicació, i no t’ha de perquè agradar. A un cantant li encanta cantar, no fer entrevistes. És un dany col·lateral?
És part de la feina i m’agrada prou. Pot ser dur si has de fer moltes entrevistes seguides, però forma part de la feina i sé que he de sortir a defensar el meu projecte.
Has fet moltes entrevistes i algunes potser han sigut força surrealistes. Fins i tot he vist que et demanaven pel lavabo i per com utilitzaves el paper de vàter. Això com es gestiona?
Amb aquestes coses no he tingut gaire problema perquè sóc una persona molt espontània al moment de parlar i em surt el què em surt en aquell moment i no em preocupo gaire. Sort que no em preocupo gaire!
Ets molt activa a les xarxes socials i els missatges no són corporatius/enllaunats. És com un espai molt teu.
Intento treballar-m’ho. M’agrada que sigui així, ser propera. És crucial fer servir les xarxes socials perquè ara és la mare dels ous.
Si sóc músic a la gent li ha d’importar una merda la meva opinió política
A Twitter toques temes polítics també. Et fa por?
No. Segueixo molt la política però no acostumo a mullar-me públicament. Si em pregunten en una entrevista, contesto sense cap problema i de tant en tant faig algun retuit, però sí no ho faig més no és pas per por. Si sóc músic a la gent li ha d’importar una merda la meva opinió política.
A Twitter tothom pot comentar-ho tot. Quin és el comentari cap a tu que t’ha fet més feliç i quin el que t’ha enfadat més?
Tots els missatges positius em fan feliç. Sobre els comentaris dolents, puc dir que un dia vaig tocar a Madrid fent de telonera i un tio va escriure a Twitter: “Núria Graham toston terrible” i ho vaig retuitejar perquè em va fer riure. La veritat és que no rebo gaires crítiques dolentes, però tampoc me’n preocupo massa. Tinc clar que no li pots agradar a tothom.
Aquest any faré una parada i no sé quan tardaré a tornar
Quin objectiu tens marcat per aquest 2016?
Al febrer presento el nou LP i després faré uns quants concerts però llavors tinc moltes ganes de parar, de descansar, escriure el nou disc i dedicar-me a ell exclusivament. No sé quan tardaré, la meva vida és molt imprevista, només tinc ganes de pensar-me bé les coses i viure la vida… que ja és el que estic fent.
T’has buscat mai a Google?
L’altre dia una amiga em va dir que sortia a la Wikipedia i em va fer molt riure. Però no, no, no em busco gaire.
I et mires les teves pròpies entrevistes?
Depèn de quina entrevista. Si sé que no ha estat una entrevista divertida, no. Però si m’he fet unes ‘rises’ després l’escolto per enriure’m una mica de mi mateixa i de les tonteries que puc arribar a dir. Però m’agrada. De fet, m’agrada molt la feina del periodisme.
Quin és la teva cançó preferida del teu últim disc?
“You fall asleep so easly” perquè és la que encara més puc escoltar-me. Quan estàs gravant, produint i masteritzant un disc, l’has escoltat tantes i tantes vegades que n’acabes farta.
Què és la música per tu?
Era un super-hobby que s’ha convertit en la meva vida perquè és la meva feina, el meu hobby, els meus amics, tot el meu entorn. Sóc molt feliç.
Abraham Orriols
- Publicitat -
