El pròxim 14 d’octubre (amb estrena oficial el dia 20) arriba a la cartellera Supersàpiens, una versió expandida i de gran format de l’obra Sàpiens, escrita per Roc Esquius i estrenada el 2018. La direcció torna a ser de Sergi Belbel i el repartiment està encapçalat per Enric Cambray, present també a la versió original, i Marta Torné, que torna als escenaris després del seu debut teatral el 2010.
L’espectacle es podrà veure en un nou espai escènic immersiu de 2.000 m² creat especialment per a l’ocasió al barri del Poblenou, amb capacitat per a 400 espectadors. Les entrades ja es poden adquirir a www.supersapiens.cat, amb un preu de 22 € per a les funcions prèvies i a partir de 33 € després de l’estrena.
Entre comèdia, ciència-ficció i crítica social
Supersàpiens convida el públic a endinsar-se en un futur distòpic on tot sembla estar sota control. Al centre de la trama, un conseller de Salut veu trontollar les seves conviccions arran d’una trobada inesperada. L’obra combina la continuïtat del personatge d’Enric Cambray amb la nova mirada interpretativa i carismàtica de Marta Torné.
Un muntatge per transformar el teatre en experiència
L’escenografia, creada per Sergi Belbel i Josep Iglesias, i el disseny lumínic i sonor de Playmodes, aposten per una instal·lació artística que fusiona arts digitals i immersivitat sonora, allunyant-se del teatre convencional. L’objectiu és oferir una experiència de 360 graus, amb sorpreses interactives abans, durant i després de la funció.
Supersàpiens és l’evolució natural de l’èxit de Sàpiens, que va exhaurir entrades a la Sala Flyhard el 2018 i va recórrer Catalunya en gira. Ara, amb el pas al gran format i una producció signada per Forty Entertainment, l’obra aspira a consolidar Barcelona com a capital de les grans produccions immersives, seguint el camí de referents internacionals com Sleep no more o Starlight Express.
El grup Ypnosi presenta “L’atracador del poble”, un senzill descarat, fresc i addictiu que serveix com a carta de presentació del seu pròxim àlbum, Em sap greu riure, que arribarà a l’octubre. Aquest nou treball suposa un canvi de rumb respecte al seu anterior disc Amigos para siempre (2024), compost íntegrament en castellà, ja que en aquesta ocasió totes les cançons s’han escrit en català.
Amb riffs de guitarra potents que homenatgen els Rolling Stones i una lletra marcada per la ironia pròpia de Quimi Portet, el tema explica un relat indomesticable que transita entre allò quotidià i allò surrealista, amb un final inesperat i un humor àcid que ja s’ha convertit en senya d’identitat del grup.
“L’atracador del poble” és només el primer tast d’un disc amb què Ypnosi vol recuperar la música de guitarres per a la seva generació i contribuir a la inevitable nova onada del Rock Català. Un objectiu que es reflecteix tant en la melodia i les lletres com en el procés de gravació i producció, i que deixa clar que la banda ha tornat amb més força que mai.
Després de l’èxit de Només viure i d’una gira intensa que els ha consolidat com una de les formacions més estimades del pop català actual, Ginestà tornen amb nova música. El duet format per Júlia i Pau Serrasolsas acaba de publicar “T’estimo tant”, una cançó íntima i pausada que compta amb la col·laboració de la cantant i trompetista Alba Armengou.
Amb un relat que s’inicia en un viatge en tren per retrobar una persona estimada, el tema parla de l’amor que persisteix malgrat la distància. Lluny de la melangia, esdevé un himne a la tendresa i a l’esperança, amb la repetició del mantra “T’estimo tant, tant, tant…” com a columna vertebral emocional.
Les veus de Júlia Serrasolsas i Alba Armengou donen forma a una interpretació delicada i propera, mentre que la producció de Cesc Valverde (xicu) aposta per la senzillesa i una sonoritat orgànica d’inspiració mediterrània.
El llançament arriba acompanyat d’un videoclip en pla seqüència, dirigit per Joel Pérez i Martí Sierra, que recorre el barri gòtic de Barcelona des de l’Estació de França fins al Mercat del Born. La peça, protagonitzada per Serrasolsas i Armengou, es complementa amb la coreografia espontània d’una vintena d’extres, aportant un component coral i festiu al relat amorós.
Amb una clara aposta per la interdisciplinarietat artística, Carla Poch enceta la seva trajectòria en solitari amb Amor Cortés, un primer EP que arribarà a finals d’octubre i que busca fusionar música, dansa, literatura, cinema i pintura. La cantautora catalana concep aquest treball com una obra integral on el so i les melodies conviuen amb la força de la imatge i el concepte, creant un univers narratiu propi.
Després d’haver compartit els senzills “Vete de mi” i “Amanecer”, Poch presenta ara “Cos a cos”, el tercer i últim avançament abans de la publicació de l’EP. Es tracta d’una cançó especialment significativa, ja que és la primera que l’artista escriu en català. Inspirada en versos d’Octavio Paz, la peça explora el concepte d’inconsciència, convertint-lo en l’eix central de la seva temàtica.
Cada cançó d’Amor Cortés es configura com un capítol d’una mateixa història, que només quedarà completament revelada quan els quatre temes del disc estiguin disponibles. Fins aleshores, Poch convida el públic a gaudir d’aquest tercer lliurament i a redescobrir els dos anteriors, fins i tot si això implica començar pel final d’un relat que promet emocionar i sorprendre.
GRISO ha publicat aquest dimecres ‘No demano més’, un nou single molt especial, ja que és el seu primer treball fet en català. Amb aquesta cançó, l’artista vol reivindicar les seves arrels mediterrànies.
La lletra parla d’aquesta necessitat de retrobar-se amb un lloc especial per cadascú que calma, cura i connecta amb l’essencial. Després de la bona acollida que va tenir el seu primer àlbum en solitari, ‘Lunático‘, el músic ens porta aquest tema intimista, però universal.
La producció va a càrrec de Maximiliano Calvo, que aporta elegància mantenint un so orgànic basat en una instrumentació inspirada en el folk mediterrani.
El llançament de ‘No demano més‘ coincideix amb l’inici de la seva nova gira, que començarà el 3 d’octubre a Madrid, on repassarà cançons de ‘Lunático‘ i presentarà aquest nou tema, així com d’altres que anirà publicant. Aquesta gira farà parada en ciutats com: València, Màlaga, Barcelona, Pamplona, Bilbao, Granda, Sevilla, entre altres.
La Ludwig Band ha estrenat Ha plogut des de llavors, una cançó que desplega un relat íntim i melangiós sobre el pas del temps i els records d’un amor ja llunyà. La lletra, carregada d’imatges poètiques, evoca la sensació de mirar enrere amb enyor i d’acceptar que, malgrat els esforços i les promeses, la vida ha pres un altre rumb.
El tema recorre espais compartits —nits a la platja, somnis transalpins, passejades per carrers estimats— que ara només són fragments de memòria. La metàfora de la pluja, present al llarg de la cançó, simbolitza el temps que ha esborrat camins i sentiments, però que també ha obert la porta a noves experiències i refugis emocionals.
Amb aquest llançament, el grup reafirma la seva capacitat per convertir la quotidianitat i les emocions universals en un relat musical proper, sensible i profund.
Una cançó que de ben segur sonarà en directe al concert que el grup farà el 30 d’octubre a la sala Razzmatazz.
Després de cinc anys traçant un pop lluminós amb sensibilitat indie, Carlota Flâneur torna amb What my body wants (Hidden Track Records, 2025), un nou àlbum que suposa un pas endavant en la seva trajectòria. El disc recull l’esperit colorista i surrealista que ja es deixava veure al seu EP debut Brains (2020) i al senzill Relate —compost amb Marta Knight i produït per Núria Graham—, consolidant-la com una de les veus més singulars de l’escena.
Produït per Emili Bosch (b1n0), l’àlbum aposta per textures sofisticades i un so pop més expansiu que mai. Els primers avançaments ja en mostraven la direcció: Watery eyes va destacar per la seva delicadesa pop i aire ballable; Acting wisely va reafirmar la faceta més experimental de l’artista; i Trust, publicat el 2 de setembre, va acabar de fixar el to alegre i determinat que travessa tot el disc.
Amb What my body wants, Carlota Flâneur s’entrega al joc i a l’espontaneïtat, deixant de banda per un moment la raó per abraçar la seva part més vivencial i lúcida. El resultat és un treball vitalista que reflecteix tant les seves llums com les seves ombres.
Aquest mateix tardor, l’artista iniciarà una gira que la portarà a diverses ciutats de Catalunya i a Madrid per presentar el nou disc en directe.
Després de més d’una dècada fent ballar escenaris d’arreu del món, La Sra. Tomasa posa punt i a part a la seva trajectòria. La banda barcelonina, reconeguda pel seu so mestís i avantguardista, ha recorregut 16 països amb més de 500 concerts, actuant en festivals internacionals de primer nivell com Sziget (Hongria), Eurosonic (Països Baixos), Lincoln Center i Summerfest (EUA), Salsa al Parque (Colòmbia), la Fira Internacional de Guadalajara (Mèxic) o el Festival d’Été de Québec (Canadà).
El seu últim disc, 1040, és el reflex d’aquesta experiència i creativitat acumulada al llarg dels anys. Ara, els membres del grup —Pablito, Pau, Alberto, Santi, Jordi i Marc— han decidit tancar aquesta etapa amb gratitud i alegria: “No és un final trist, sinó una celebració de tot el que hem viscut junts. Som i serem una família per sempre.”
L’adéu de La Sra. Tomasa arribarà amb dues cites que prometen ser històriques: el 4 de desembre de 2026 a la Sala But de Madrid i el 12 de desembre de 2026 a la Sala Razzmatazz de Barcelona. Les entrades es posaran a la venda el dilluns 22 de setembre.
Amb aquest comiat, el grup es despedeix deixant una empremta inesborrable com una de les bandes més innovadores i estimades de l’escena catalana i internacional, capaç de connectar amb públics diversos i inspirar noves generacions.
Del 10 d’octubre de 2025 a l’1 de març de 2026, Barcelona tornarà a vibrar amb el seu festival de jazz per excel·lència. La 57a edició del Festival de Jazz de Barcelona arriba amb un cartell que uneix llegendes internacionals, talents emergents i projectes especials que reivindiquen la riquesa i diversitat del gènere. Seran 48 concerts repartits en 10 escenaris emblemàtics de la ciutat —com el Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceu, L’Auditori o la sala Jamboree— i 14 classes magistrals al Conservatori Liceu.
El festival s’inaugurarà el 10 d’octubre al Palau amb The Moment of Truth, un homenatge a Ella Fitzgerald a càrrec de la Barcelona Jazz Orquestra amb la veu convidada de Tricia Boutté. L’actuació, que recupera l’esperit del concert que Fitzgerald i Duke Ellington van oferir al mateix escenari el 1966, s’afegeix a la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental en col·laboració amb la fundació SOM VIA.
Andrea Motis tindrà un paper destacat celebrant els seus 30 anys amb dos projectes nous: un tribut a Amy Winehouse amb els Barcelona Gospel Messengers i el Andrea Motis Guitar Trio. La sèrie flamenca De Cajón! tornarà amb un cartell de luxe que inclou Miguel Poveda, Israel Fernández, Tomatito, José Mercé, Soleá Morente, Dorantes, Las Migas i molts més. Dins d’aquesta programació, destaquen dos concerts exclusius: Miguel Poveda al Liceu, amb convidats especials com la Cobla Principal del Llobregat i la celebració dels 20 anys del seu disc Desglaç; i Tomatito, amb un homenatge a Camarón, Paco de Lucía i la ciutat de Barcelona.
El festival també farà brillar els talents locals, amb actuacions d’Andrea Motis, Lina_ i Marco Mezquida, Omar Sosa amb la Liceu Big Band i la Sant Andreu Jazz Band, que oferirà un repertori dedicat a Duke Ellington.
A més, les classes magistrals al Conservatori Liceu reuniran figures com Sullivan Fortner, Marta Sánchez, Kris Davis, Brandee Younger, John Medeski o Soleá Morente, consolidant el vessant pedagògic del festival.
Aquest setembre, El Molino torna a il·luminar les nits del Paral·lel amb una programació que combina tradició i innovació musical. El 18 de setembre, Ignasi Terraza i Antonio Serrano donaran el tret de sortida amb un concert de jazz d’alt nivell, seguits de Yazz Ahmed el dia 21 amb la seva fusió d’avantguarda i tradició. El pianista cubà Roberto Fonseca clourà el mes el 28 amb un recital ja exhaurit.
L’octubre portarà nous colors musicals amb The Delines i el seu country-soul cinematogràfic (dia 4), la veu delicada d’Alondra Bentley (dia 5) i la reinterpretació del cançoner mexicà de Gonzalo del Val Quinteto & Valentina Marentes (dia 11). El Cruïlla Tardor també farà parada a El Molino, amb Alba Carmona i Jesús Guerrero (dia 24) i el directe explosiu de Patax (dia 31).
El novembre, El Molino celebrarà el primer aniversari de la seva nova etapa amb un cartell de luxe. Russian Red (7 i 8 de novembre) i Santiago Auserón (dia 22) ja han penjat el cartell de “sold out”. La reconeguda cantant de jazz Stacey Kent (dia 16), el sempre inquiet Micah P. Hinson (dia 28), Adrian Younge amb orquestra (dia 9), Reuben James (dia 20), Butler, Blake & Grant (dia 29) i Amaia Miranda (dia 30) completaran un mes que promet ser inoblidable.
Les entrades per a tots els espectacles estan disponibles a www.elmolinobarcelona.com.
Després de mesos d’escoltar ‘Sapphire’ i ‘Azizam’ a totes les ràdios possibles durant mesos, ha arribat el moment de conèixer el nou projecte d’Ed Sheeran “Play”. Aquest títol marca l’inici d’una nova era temàtica; si fa anys els seus discos es titulaven com símbols matemàtics, ara tindran com a nom funcions del control de reproducció com Pause, Fastforward, Rewind o Stop.
Segons paraules de l’artista, “Play” va ser creat com a resposta directa al període més fosc de la seva vida. Per aquest motiu, l’objectiu del disc és transmetre el seu dolor, però alhora intentar aportar l’alegria i el color que ha trobat a faltar durant aquest període. El resultat és un àlbum que parla d’amor, problemes amb la parella, dolor i esperança.
Intenció
Aquesta intencionalitat ja es nota a la primera cançó ‘Opening’ en què a través d’una barreja entre rap i pop, l’artista ens mostra una panoràmica sincera sobre els seus pensaments durant els últims anys. Més concretament, parla de la seva trajectòria dins la indústria, la depressió i el dol. Tot i que la lletra és trista, el missatge final és esperançador: és important posar una línia entre tu i les coses que t’han fet mal.
Tribut cultural
I de la foscor l’àlbum passa a l’alegria amb ‘Sapphire’ i ‘Azizam’. Aquests dos senzills segueixen una fórmula que les ha convertit en les més escoltades del conjunt: tornades enganxoses, ritmes moguts i lletres senzilles. Però també hi ha un element extra: la integració de sons d’altres cultures. Pel que fa a ‘Sapphire’ va ser enregistrada a l’Índia i per aquest motiu a banda d’integrar ritmes locals, inclou un vers en panjabi. D’altra banda, ‘Azizam’ utilitza ritmes perses i el títol significa “amor meu” en persa. En definitiva, les dues són cartes d’amor cap a la persona estimada i també cap a les cultures dels llocs on s’han enregistrat.
Retorn als inicis
A continuació, ‘Old Phone’ ens transporta a l’Ed dels inicis; aquell que es caracteritzava per fer cançons que amb res més que la seva guitarra i la seva veu aconseguien emocionar-nos. Al tema el cantant parla de totes aquelles situacions que tot i haver-se quedat al passat, ens han marcat de per vida: famílies trencades, la mort d’amics propers i ruptures de parella o d’amistat. He de confessar que des de “Divide” cap lletra d’Ed Sheeran m’havia remogut res i aquesta ho ha aconseguit.
La delícia de l’amor
Seguidament, el cantant passa a parlar-nos de tres sensacions universals relacionades amb l’amor. A ‘Symmetry’, expressa el desig de passar una nit amb la persona a qui estima. A més, torna a homenatjar els sons hindús, aquest cop a través de l’ús de percussió. A continuació, ‘Camera’ és una cançó a veu i guitarra que parla dels records inoblidables que es viuen durant una relació sana. I pel que fa a ‘In other words’ es tracta d’una balada a piano que parla de voler conèixer tots els detalls de la persona estimada.
Un Ed fins ara desconegut
I del sucre, el cantant passa a la ràbia. Ho he de confessar, en cap cas m’esperava que l’Ed Sheeran publiqués una cançó en què mostrava el seu menyspreu cap a algú. De fet, es podria considerar la primera diss track d’Ed Sheeran. Amb ‘A little more’ el cantant anglès carrega contra una persona que li ha fet mal i ho fa amb frases tan punyents “One day we’ll all be dead but between now and then i never want to see you again”.
La cara amarga de l’enamorament
El disc continua amb cançons que aprofundeixen en els aspectes negatius de les relacions amoroses. A ‘Slowly’ parla de l’increïble dolor que li provoca separar-se de la seva parella i si llegeixes entre línies entens que parla de dependència emocional. A ‘Don’t look down’, en canvi, parla de la dificultat de superar una mala etapa de la relació.
Esperança
Després d’aquest tram de foscor, Ed Sheeran aborda la recta final de l’àlbum amb esperança. A ‘The Vow’ a través d’una melodia similar a la de ‘Thinking out loud’, representa el vot d’un casament entre dues persones que tot i els anys i les dificultats, sempre han apostat per estar junts. La versió estàndard de l’àlbum es tanca amb ‘For always’ i ‘Heaven’ dos temes en què desitja amb totes les seves forces que aquest amor que ha explicat durant tot l’àlbum sigui per sempre.
“Play” (Extended Edition)
A la part deluxe del disc, integrada per cinc cançons més, continua aprofundit en les dificultats que pot tenir una relació a ‘Problems’ i ‘War Game’. També ens ofereix una cançó increïblement íntima: ‘Regrets’. Es podria dir que aquest tema és una carta musicalitzada de disculpa per tots els errors que ha comès amb la seva dona, la seva mare i les seves filles. Finalment, l’edició conclou amb ‘Freedom’, on expressa que per ell que la llibertat és saber que hi ha algú amb qui pots comptar sempre i la col·laboració de ‘Sapphire’ amb Arijit Singh.
Valoració
Si hi ha una cosa que no es pot negar d’aquest àlbum és que ofereix a l’oient cançons per a tots els estats d’ànim. No obstant això, té tant debilitats com fortaleses. Pel que fa als aspectes positius, Sheeran sap tornar a l’emotivitat que a tants ens va captivar durant els seus inicis i gràcies a això aconsegueix una cosa que pocs artistes assoleixen: cançons tan íntimes que en escoltar-les l’oient se sent proper a ell. Un altre aspecte a destacar, és que el cantant s’atreveix a experimentar amb diversos estils.
Tot i això, l’àlbum perd potència atès que de la meitat cap endavant resulta llarg i repetitiu. A parer meu, el fet que algunes cançons presentin una sonoritat i temàtica molt similars entre elles, fa que l’àlbum pugui arribar a resultar avorrit. Si bé és cert que la reiteració pot ser un bon concepte emfàtic, abusar-ne pot arribar a resultar una mica tediós.
En definitiva, amb aquest àlbum Ed Sheeran demostra que a vegades el millor és tornar als inicis i que per molt positiu que sigui prémer “play” a una nova etapa, a vegades també cal saber quan prémer el “pause”.
Ho he hagut de mirar un parell de cops, però des del concert del 2012 al Pavelló de Badalona, que Jason Mraz no passava per Catalunya. Els últims anys se’ls ha passat pels Estats Units i zones pròximes i els seus seguidors havíem de viatjar per poder-lo escoltar i viure en directe.
Suposem que aquest ha estat un dels motius pels quals el concert va exhaurir totes les localitats del Palau de la Música en molt poc temps, l’ànsia per tornar-lo a veure a Catalunya feia temps que corrien entre el seu públic.
Un públic que no ha parat d’interactuar amb l’artista durant el concert, en alguns casos potser massa i tot, s’han escoltat alguns xiulets quan un dels assistents no parava de fer preguntes que interrompien el ritme del recital.
Desconec si passa a totes les ciutats del món, però en un recinte com el Palau de la Música, on tothom estava en silenci, exceptuant la típica tos que li entra a la gent quan hi ha silenci absolut, doncs haver d’escoltar el típic notes fa una mica de mandra.
Tot i això, el concert ha estat una autèntica meravella. Jason Mraz es troba en plena forma i ha sabut defensar les seves cançons amb molt humor i proximitat. Ha arrencat rialles del públic, però també ha regalat instants per gaudir de les seves peces en tota la seva esplendor. Quin plaer veure músics que toquen en directe i ho fan amb l’art que el caracteritza.
Més enllà de l’esperada ‘I’m yours’, que ha estat la darrera que ha interpretat, el concert ha servit per repassar alguns temes més característics i per conèixer de primera mà les històries que s’hi amaguen. No han faltat ‘Lucky’, ‘I Won’t give up’, ‘Have It All’ o ‘Love someone’.
Una posada en escena totalment acústica, on l’artista s’ha despullat emocionalment i on ha demostrat el talent que té, vivint cadascun dels temes com si fos el primer dia que els interpretava.
Esperem que hagi pres nota de com se’l trobava a faltar i que no hàgim de tornar a esperar tretze anys per poder gaudir de la seva música en directe.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
