La banda sonora de The Greatest Showman continua sumant setmanes de lideratge a la llista britànica i ja acumula 20 de no consecutives, igualant les xifres d’Ed Sheeran amb Divide i aproximant-se a alguns discs dels Beatles o Elvis Presley.
Amb les vendes d’aquesta setmana, ja suma més de 911.000 còpies, només al Regne Unit, cosa que té molt de mèrit, tenint en compte les poques vendes que actualment hi ha al país.
El lideratge absolut pel que fa a setmanes el té la banda sonora de South Pacific, una producció del 1958, que va aconseguir fins a 115 setmanes al número 1.
Pel que fa a la resta de la llista, Youngblood de 5 Seconds of Summer debuta en tercer lloc, mentre que el disc sorpresa de Beyoncé i Jay-Z se situa cinquè. Al top 10 també destaquem l’entrada de Question Mark, el disc del raper XXXTentacion, assassinat fa pocs dies i que suma 74 posicions en 7 dies.
En l’apartat de senzills, el primer lloc és per Clean Bandit i Demi Lovato amb Solo, seguit per George Ezra amb Shotgun i Anne Marie amb 2002. Nicki Minaj i Ariana Grande debuten al lloc 20 amb Bed i Years & Years entren al top 10 amb If you’re over me.
Mogwai participen a la banda sonora de la pel·lícula de ciència-ficció KIN amb la cançó We’re not done, que se suma a l’anteriorment presentada Donuts i que sonarà en aquesta producció dirigida pels germans Jonathan i Josh Baker, i protagonitzada per James Franco i que s’estrenarà el 31 d’agost.
D’aquí a una setmana arribarà el nou disc del grup virtual Gorillaz, sota el títol de The Now Now, i del qual avui n’han avançat una nova peça, Hollywood, acompanyada d’un vídeo.
La cançó inclou la col·laboració del raper Snopp Dogg.
Amb més de 30 anys de carrera, Deacon Blue tornaran a Barcelona el 6 de març, per fer sonar tots els seus grans èxits i dins de la programació del Festival del Mil·lenni.
La banda es mostra il·lusionada de tocar al nostre país, on aquest any ha trencat un silenci de 25 anys sense fer-hi cap actuació.
Les entrades ja es poden adquirir a través de Proticketing a un preu de 30 euros.
La promotora Live Nation ha avançat que Tom Odell ha inclòs una vegada més la ciutat de Barcelona, on el cantant presentarà el seu nou disc el dia 19 de novembre i a la sala Barts.
Odell ha estrenat recentment la carta de presentació d’aquest nou disc,If You Wanna Love Somebody, que ja es pot veure i escoltar a Youtube.
Les entrades costen 25 euros i es podran comprar a partir del 6 de juliol a Ticketmaster i punts habituals. El dia abans hi haurà prevenda a LiveNation.es, mentre que el dia 4 hi haurà prevenda al web del cantant.
El bo es fa esperar. Bruno Mars va semblar l’autor d’aquesta frase durant una mitja hora
llarga en què les conseqüències en forma de xiulets se les va endur DJ Rashida.
Més de 53.000 assistents van esperar ansiosos de tornar a veure a l’artista de
Honolulu després d’un any des de la seva última visita a Barcelona.
Unes teles blanques van cobrir un escenari de dimensions enormes durant uns breus instants, per donar pas a la veu de Bruno Mars que va pronunciar, irònicament, “Heu
estat esperant tant, tant, tant temps…”. Els moments d’incertesa que
s’havien viscut van convertir-se en crits d’emoció i admiració amb les primeres
notes de “Finesse”. El show de “24k Magic” va agafar forma en una de les seqüències de cançons amb més quantitat de números ú que han trepitjat un escenari. Bruno Mars, acompanyat de la seva “boyband”, van fer durant poc més d’una hora un show bestial
amb una demostració irrefutable de veu, de pràctica instrumental, ball,
il·luminació i pirotècnia. Era la festa major dels “súper shows” nord-americans.
“Perm”, “Chunky”, “Versace on the floor” i tota la resta d’èxits van
sonar sense temps per seure a la cadira i, amb l’eufòria al nivell de
l’espectacle, fins que Bruno Mars va decidir fer de “Just the Way You Are”
la versió més emotiva possible. Amb la pell de gallina, es va arribar el
tradicional bis, que va posar en evidència una gran multitud que
va interpretar-ho com el final del concert; potser influenciats pels horaris
dels transports públics molt ajustats pel retard del concert. Després dels pocs
minuts de cortesia, la “bodyband” de Bruno Mars van tornar amb una
versió llarga del popular “Uptown Funk” per tancar un espectacle en
majúscules.
Tot i això, el show va deixar un gust agredolç per la brevetat del concert, que no va arribar a l’hora i mitja, potser per la poca interacció amb el públic a part d’excepcions
breus.
Tot i que tot no va anar de cara en la nit màgica que s’esperava, però Bruno Mars va deixar a l’Estadi Olímpic Lluis Companys amb la boca oberta per interpretar un d’aquells shows vistos en pocs llocs més que en ficcions.
Vam conversar amb la Paula Valls en el primer i segon programa de la sisena temporada i avui hem tornat a parlar amb ella, en una entrevista que no tenia guió i on tota la conversa ha anat sorgint sobre la marxa.
Evidentment que hem parlat del seu disc I Am, de la gira, però també de forquilles!
Després de més de cinc dècades de carrera musical, Ronnie va tornar a concertar una cita amb els anys 60 a la Sala Apol·lo del passat dilluns 18. La propietària de “Be my baby” va cantar de nou una sèrie d’immortals tornades emmagatzemades en la història del rock and roll, aquella que gran part de la joventut ha gosat substituir pel trap, i que les generacions més veteranes s’emocionen en recordar.
Ronnie Spector and The Ronnetes van ser tres noies nord-americanes que van aconseguir l’èxit en els anys 60. Batejada com “La Noia Dolenta del Rock and Roll”, amb 74 anys, Ronnie posseeix en la seva trajectòria nombrosos tresors musicals com a “Be My Baby” (Dirty Dancing) o “Baby I love you”. The Ronettes es van fer un lloc a principi dels 60 especialment a Nova York. Els seus temes principals a causa de la repercussió són els dos esmentats anteriorment. El 1967 es van separar després d’acabar el seu gira per Europa fins a arribar al 2007, on es van reunir en el Saló de la fama de Rock and Roll.
En relació al concert, veiem clarament un pas per la seva història. L’artista situada enmig de l’escenari comptava amb una pantalla darrere on es projectaven fotografies o vídeos d’aquesta juntament amb The Ronettes, The Beatles, o el seu pas per la indústria de la música des dels seus inicis. Imatges que defineixen la identitat de la música popular nord-americana va encongir els cors dels espectadors i seguidors presents a la sala. L’eufòria juvenil d’aquella època va fer aflorar la nostàlgia dels rockers vivents avui dia. No es pot dir que la sala estava completament plena ni que els assistents anessin joves apassionats per escoltar música, ja que hi ha llegendes que solament es queden en llegendes per culpa de la caiguda de la indústria musical, però Ronnie va obrir cicatrius aquesta nit que fins a la persona més ignorant podria saber; com la cançó dedicada a Amy Winehouse, Back to Black, o la cançó dedicada -entre llàgrimes- a la seva germana.
Entre cançó i cançó, prenia seient per eliminar part de la seva emoció i contextualitzava les cançons. Explicant quan es van crear i els artistes que participaven i/o la felicitaven. Regalar oralment les seves anècdotes com la primera vegada que The Ronnetes va aparèixer en un plató de televisió era la millor manera de conèixer i rememorar per a la majoria dels presents, la seva biografia. La història viva del rock and roll on el personatge principal era una noia de 20 anys, va caracteritzar aquesta nit. ja que cançons com a Don’t Worry Baby dels Beach Boys o Walking In The Rain posseeixen un valor històric malgrat no estar les tres membres de la banda, dues d’elles substituïdes per dues coristes caracteritzades en els 60, i els moviments d’aquesta època més que interioritzats.
El nostàlgic so de “Be My Baby”, la seva cançó més coneguda mundialment, va ser una de les últimes joies que va interpretar. La cançó, una de les principals entre el soundtrack de Dirty Dancing, va provocar una onada de sensacions entre el públic -tant espanyol com d’altres seguidors estrangers-. “I Ca Hear the Music” va tancar el concert de forma entranyable, l’artista va mostrar agraïment i afecte a totes les persones que van voler tocar-la o mostrar-li el seu amor. Es va acomiadar amb un enorme gràcies i una salutació per a totes aquelles ànimes vives -i no vives- del rock and roll.
Després de dos anys de gira, Txarango posaran punt final a la gira d’El Cor de la Terra, el dia 13 d’octubre i dins del festival Esperanzah! World, al costat d’altres artistes i amics com Buhos, El cor safari, Natxo Tarrés i The Wireless, Pupil·les, Koers o l’escenògraf Lluís Danes.
El concert de comiat es presenta sota el títol de Abaraka i es presenta en col·laboració amb el Clownia Festival.
La compra de les entrades per el festival i tots els beneficis aniran destinats per causes solidàries. Els abonaments estan disponibles al web del festival.
Després de 5 anys de silenci, Paul McCartney ha anunciat la publicació de Egypt Station, un nou disc que veurà la llum el 7 de setembre i del qual ja en podem escoltar dues cançons, una balada I Don’t Know i una més rockera, Come on to me.
El disc l’han produït Greg Kurstin i Ryan Tedder dels OneRepublic, que col·labora en una de les peces.
We The Kings han anunciat la publicació de Six, un nou treball que arribarà el 6 de juliol i que inclourà 11 peces, 3 de les quals ja estan disponibles a Spotify.
El grup oferirà una gira durant aquest estiu, però lluny del nostre país.
Tracklist:
1. On My Love
2. The Ocean and the Sun
3. Even If It Kills Me
4. Mama Knows Best
5. Ride
6. Alive
7. I Won’t Settle
8. Festival Music
9. Planes, Trains, and Cars
10. Immortal
11. What I Wouldn’t Give
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
