Uri presenta el seu nou senzill ‘Entre la plana i el mar’, una proposta pop sobre el pas del temps, l’estiu, compartir i créixer. Amb aquesta nova música l’artista es prepara per fer el salt definitiu i situar-se com un dels artistes més prometedors de l’escena actual emergent.
‘Entre la plana i el mar’, una peça que convida a la calma i la introspecció a través d’un paisatge sonor ple de sensibilitat. Amb una producció suau i una interpretació que respira naturalitat, la cançó evoca la connexió entre la terra i la identitat personal. Uri descriu en la seva lletra el pas del temps, el record i la necessitat de retrobar-se amb l’essència del que som, tot situant l’oient ‘entre la plana i el mar’, un paisatge esdevé metàfora vital.
El Festival Mússol ja s’ha convertit en una cita anual per celebrar la música, les emocions i la solidaritat. Artistes molt diversos dins el panorama català es reuneixen a la Sala Paral·lel 62 amb el mateix objectiu solidari que ha definit el festival des dels seus inicis: donar suport a l’AFANOC (Associació de Nens amb Càncer de Catalunya) i al seu projecte La Casa dels Xuklis, una llar d’acollida per a famílies que han de desplaçar-se mentre els infants reben tractament oncològic. No només els artistes col·laboren desinteressadament amb la causa, sinó que cada entrada també és una aportació directa.
DJ Trapella és l’encarregada d’animar la sala. Rep el públic amb un DJ Set conegut arreu de Catalunya i d’aquesta manera escalfa motors fins que tots els assistents fan cap i deixa pas a la resta d’actuacions de la nit.
Galgo Lento és el primer a sortir. Amb el seu directe tan característic alhora que captivador aconsegueix fer ballar als assistents i preparar-los per la següent actuació de la nit. La Suu, com ja ha demostrat anteriorment en festivals com el Petits Camaleons, sap com atraure el públic i aconsegueix que tothom canti amb ella ‘Tant de bo’ o ‘Eres un temazo’.
Entre actuacions també veiem als presentadors; Laura Grau i Ferran Vilajosana, que no només aporten una major proximitat entre les dues bandes de l’escenari sinó que també informen sobre el motiu pel qual tothom es troba a la Sala Paral·lel 62, i també mencionen altres maneres de col·laborar amb la causa.
Alfred Garcia amb la seva guitarra apropa el públic una mica més i parla sobre el component emocional que encara el vincula més amb la causa. Seguit d’el Petit de Cal Eril amb la seva combinació de so acústic i electrònic, que anima a la gent “a ballar tímidament” per acabar amb l’explosió d’energia que caracteritza a Mama Dousha i al seu ‘Rikiti’.
Aquesta energia contagia el darrer bloc de la nit, on passen per l’escenari Alosa i embogeix el públic amb la seva versió del ‘Aseregé’. Després d’una introducció amb la banda i coristes Ouineta apareix amb el seu ‘Bikini Kill’ i tanquen la festa Ginestà per tancar la festa amb ‘Només viure’
El Festival Mússol no s’acaba, però, sense deixar un espai al creador del festival Arnau Grabolosa per agrair a tots els assistents, els artistes i totes les persones implicades la seva col·laboració per fer el festival possible.
L’equip de Primera Fila només podem dir el mateix; gràcies a tots els implicats i especialment a la organització per fer-ho possible. Esperem tornar al Festival Mússol l’any vinent! Molt aviat us podrem oferir un reportatge que vam realitzar durant aquesta edició.
La Gossa Sorda torna. Després de deu anys de silenci, la mítica banda de Pego ha confirmat que pujarà de nou als escenaris amb tres concerts previstos per al 25 d’abril, el 2 i el 23 de maig de 2026. De moment no han revelat les ciutats on actuaran, però la notícia ha sacsejat el panorama musical valencià.
En un missatge publicat aquest matí, el grup ha estat clar: “Ara que la cosa s’embruta hem pres una decisió: tornem al mateix front, al vostre costat, com una més per defensar casa nostra en aquesta partida d’escacs en la qual ens hi juguem la vida”. Amb aquestes paraules, els onze membres de la formació —liderada per Josep Nadal, conegut com el Pep de la Tona— han confirmat que la seva tornada vol ser també un crit de resistència i d’esperança.
Tot i que encara no han anunciat si hi haurà nova música, sí que han assegurat que seran fidels a l’estil que els va fer referents i que volen inspirar noves generacions a fer música en valencià. “Contra el silenci van quedar les cançons, ara tornem contra el desànim, la derrota i la injustícia”, han afegit.
L’anunci arriba després d’un vídeo enigmàtic publicat fa uns dies sota el títol “Comença la partida”. Sense música, però amb àudios de notícies sobre conflictes com el de Gaza o la veu del president valencià Carlos Mazón, s’hi mostraven peces d’escacs fins que apareixia el cavall amb forma de gos —símbol inequívoc de La Gossa Sorda.
La Gossa Sorda, que va néixer l’any 1997 i es va acomiadar el 2016 amb la gira L’última volta, va ser un dels grups més influents de la música combativa al País Valencià. Al llarg de la seva trajectòria van publicar cinc discos d’estudi i un directe, deixant per al record cançons com Camals mullats, Esbarzers, Quina calitja o Aire.
Ara, deu anys després, el crit col·lectiu de La Gossa Sorda torna a ressonar més viu que mai.
No es pot parlar d’un fenomen sense esmentar el nom de Skye Newman, una de les artistes emergents més prometedores del panorama musical del Regne Unit. A través de les seves xarxes socials, ha anunciat que el pròxim 24 d’octubre llançarà el seu primer projecte discogràfic, “SE9 Part 1”.
Fent honor al codi postal de la seva llar d’infància, al sud-est de Londres, “SE9 Part 1” és una obra que emmarca la poesia, la cruesa i el coratge que han marcat el camí de Skye. L’EP reuneix tres dels seus singles més exitosos: ‘Hairdresser’, ‘Family Matters’ i ‘Out Out’, juntament amb altres temes inèdits com ‘Fuck U and Ur Friends’, ‘My Addiction’ i ‘Smoke Rings’.
Influenciada per artistes com Amy Winehouse, Adele, Bob Marley i Eminem, el seu estil barreja el lirisme del rap amb la profunditat emocional del soul. Skye Newman ha fet història aquest any, convertint-se en l’única artista femenina britànica en més d’una dècada que ha debutat amb dos senzills al Top 20 del Regne Unit amb ‘Family Matters’ i ‘Hairdresser’.
‘Em torno boig’ ja té videoclip. Es tracta d’una peça íntegrament en animació 2D feta a mà, visualment exuberant. Està construïda amb setmanes de treball intens i una dificultat tècnica poc habitual avui dia. Apostar per un procés artesanal d’aquestes dimensions és en un moment en què les eines digitals i la intel·ligència artificial dominen la creació audiovisual és gairebé un risc.
La cançó és un ball psicodèlic, una invocació a la bogeria i al món interior. Una celebració lúcida del fet que el món ens dona motius més que suficients per perdre el seny. El vídeo s’inscriu plenament dins del discurs creatiu del músic, expandint-lo i donant-li una nova vida visual.
L’animació ens condueix a un carnaval de casinos i aquelarres, on el protagonista, l’Arlequí, viatja sense rumb ni destí. A partir de la llibertat absoluta per crear, s’hi entrellacen referències a Goya, “Alícia al país de les meravelles” o “Ghost in the Shell”, donant lloc a una teranyina visual que representa la nostra pròpia visió del deliri.
El videoclip ha estat creat i animat per Dardo Sedante, amb direcció de color de Mucho Nene.
‘Vulgar Drummer’ és la nova cançó de Makuka. Un tema que parteix d’una experiència personal del cantant: el bullying. D’aquesta manera, s’apodera de la ràbia i el patiment que li fa sentir aquest record i el converteix en una peça farcida de ritme i actitud, on parla de les persones tòxiques. És a dir, aquelles que “ni fan ni deixen fer”, les que busquen protagonisme. I explica com plantar cara a les crítiques sense fonament.
Nicolás Vega, més conegut com a Makuka, és un jove músic que està aconseguint trobar un lloc dins l’escena musical. Ha actuat a Londres, ha passat pel BAM (Barcelona Acció Musical) a Plaça Catalunyai també va arribar a les semifinals del concurs Sona 9 d’Enderrock.
A partir d’un so pop fresc i amb molta energia, aconseguint una melodia força contagiosa. Makuka proposa mirar la vida amb lleugeresa, amb un “per aquí m’entra, per aquí em surt”. La cançó busca reiterar un missatge optimista, segons el qual la vida segueix i el tren no s’atura.
Com diu el mateix Makuka: “Quan no pots dir alguna cosa… canta-la.”
‘Skari l’Escarabat‘ és la nova cançó d’Els Atrapasomnis amb la qual pretenen fer ballar tota la família. Es tracta d’un tema ple d’energia i bon humor per a gaudir grans i petits.
Amb aquesta nova estrena, el grup acosta l’esperit de l’ska dels anys 50 directament a les nostres festes actuals. Tot a partir d’un so fresc, divertit i contagiós que convida a deixar-se endur pel ritme i a celebrar la música amb alegria.
Skari és un personatge amb barret, tirants i pantalons de quadres. Però és també l’escarabat més elegant i simpàtic, capaç d’encendre qualsevol pista de ball amb els seus passos d’skank. La combinació que el converteix en una icona de la diversió i la celebració, un recordatori que la música és per viure-la amb el cos i el cor.
Amb aquesta novetat, Els Atrapasomnis consoliden el seu paper com a una de les propostes més festives i familiars del panorama musical català, amb cançons que enganxen, emocionen i creen records inesborrables.
El pròxim dissabte 8 de novembre, la icona queer Samantha Hudson tornarà a Barcelona amb el seu nou espectacle Música para muñecas, a la sala Razzmatazz 1. A la festa s’hi sumen com a teloners FADES, la banda queer catalana del moment, que obriran la nit amb el seu directe enèrgic, provocador i carregat d’electrònica i actitud.
El concert promet una vetllada d’alt voltatge on dos dels projectes més trencadors de l’escena musical dissident compartiran escenari per celebrar la llibertat, la música i la irreverència. Les entrades ja estan disponibles a salarazzmatazz.com
Amb el seu nou espectacle “Música para muñecas”, Samantha Hudson proposa una explosió de música electrònica, performance i discurs afilat. El seu darrer treball, publicat el 23 de maig de 2025 per Subterfuge Records, és una proposta irreverent i trencadora amb influències de la música club, hard-tech, acid i bakala. Tot plegat passat pel filtre d’una dissident del gènere que balla a la perifèria del sistema.
‘Esta ciudad’, ‘Disforia’, ‘Redención’ o ‘Una cosa muy rara’ són només algunes de les peces que componen un disc ple de ritmes endiablats i lletres incisives, on es parla de precarietat, identitat, existencialisme i resistència queer.
FADES seran els encarregats d’obrir la nit. Format per Ferran, Vicenç i Àngel, un trio de filòlegs catalans que s’han consolidat com la queer band catalana de referència. Potser els coneixes pel seu primer disc, “METALLIX“, per ‘Mon Cheri Go Home‘, per la col·laboració amb Samantha Hudson, o per ‘Catalonian Girls’, la versió mediterrània de Californian Gurls de Katy Perry.
Després de dos treballs, molts singles i col·laboracions sonades, acaben de treure “METALLIX: Afterparty.” Una versió deluxe del seu nou treball amb remixes d’alguns dels seus temes més icònics amb col·laboracions com Samantha Hudson, SVSTO i Papa topo, a més d’altres temes inèdits.
‘Delta’ és el nou senzill de Terrae i Judit Nedderman, però també és un poema de gran bellesa dedicat a l’incomparable paisatge ebrenc, avui amenaçat per un greu procés de regressió escrit pel poeta Lluís de Montsià. Amb aquest segon avançament del disc “Nostre Gra”, Terrae ens regala una nova joia: la musicalització d’aquest text amb la col·laboració de la cantant maresmenca Judit Neddermann, s’uneix amb sensibilitat a la de l’ebrenc Andreu Peral. Dues veus nascudes a les ribes del Mediterrani que, quan es troben, ens transporten i ens commouen profundament.
Terrae és una amalgama de sons, ritmes i cants que respiren amor per un riu, per uns paisatges i per una terra: les Terres de l’Ebre. El duet format per Andreu Peral i Genís Bagés s’agermana per retre homenatge al lloc que els ha vist créixer i inspirar-se.
El novembre del 2024, de la mà de Cases de la Música, publiquen el seu primer EP. Des d’aleshores han ofert prop de 40 concerts, presentant el seu directe en escenaris de prestigi com el festival (à)phònica, el festival Les Perles de l’Accents, el festival Llegendes, la Fim Vilaseca o el festival Eufònic.
Dijous 9 d’octubre presenten el seu nou directe a la Fira Meditarrània de Manresa, una co-producció de la Fira Mediterrània i La Marfà.
Saüc publiquen ‘Després del silenci’, el segon senzill del seu pròxim àlbum “Catarsi”, disponible el dia 16 d’octubre. El tema aborda la violència de gènere amb una càrrega emocional intensa i compta amb la col·laboració de Kris Vega (Cobra Spell, Serapis Project), que posa veu i força a aquest crit contra el silenci.
Catarsi inclourà vuit temes plens d’energia, sentiment i evolució sonora, i ‘Després del silenci’ n’és un dels moments més punyents. El grup està actualment en plena campanya de Verkami per finançar el disc.
El Desconnecta, la mostra de música jove organitzada pels Lluïsos de Gràcia, L’Ampli i Òmnium Gràcia, arriba enguany a la seva desena edició. El festival tindrà lloc el 18 d’octubre a la plaça del Nord, amb un cartell de set bandes emergents escollides d’entre més de 50 propostes: Runout, Elo, Koré, Boske, Jara Mago, Nur i Claró.
La presentació del programa es va celebrar al terrat dels Lluïsos, on es van reunir les bandes seleccionades per commemorar els deu anys de trajectòria. L’acte va comptar amb un pòdcast en directe de Déus i Simis, que va entrevistar Arnau Grabu i Marta Mei, i amb l’actuació del grup Potser Dimarts, participants de l’edició anterior.
Una dècada donant veu a la música jove
Impulsat des del 2016, el Desconnecta aposta per tres eixos principals: donar suport a bandes emergents de joves, visibilitzar les dones en la música amb perspectiva de gènere i promoure la música en català. Amb motiu dels deu anys, l’organització ha ampliat i renovat els col·laboradors, cosa que ha permès reforçar les mencions i premis de cada categoria.
Les noves mencions i premis
Enna Jove (bandes amb membres menors de 25 anys): actuació a la Festa Major de Gràcia, val de 200 € a botigues d’instruments del barri i entrades per l’Embassa’t.
S sonora (bandes formades per dones, fins a 30 anys): un dia d’enregistrament en estudi professional i entrades pel Festiuet.
Ç trencada (millor lletra en català): actuació en un acte d’Òmnium Cultural i entrades pel Festival Maig.
R forta (nova menció al millor directe i presència escènica): actuació al Garrivern i 10 hores gratuïtes de buc d’assaig a 2estones.
Menció del públic (grup més votat): una entrada al Festival Cruïlla per a cada membre.
Un jurat de luxe
El jurat del 2025 estarà format per Martí Mora (Sr.Chen), músic, raper i productor; Mariona Batalla, locutora i cantant; Sofia Coll, cantant de R&B i pop; Alex Pérez, compositor i productor; i Araceli Renom, professional del sector cultural vinculada al Festival Embassa’t.
Amb aquest cartell i l’ampliació de premis, el Desconnecta es consolida com un escenari clau per a la música emergent i celebra els seus 10 anys reforçant el compromís amb la cultura i els joves creadors.
Taylor Swift ha tornat, i amb “The life of a Showgirl” no els ha fet cap regal a totes les ‘Mirrorball’, totes les ‘This is me trying’ i molt menys a totes les ‘The Prophecy’. Aquest àlbum l’ha escrit mentre Swift viatjava per Europa en el seu The Eras Tour, el que ens va fer pensar que ens mostraria com es sentia Taylor durant una època molt concreta de la seva vida: esperàvem sentir-la cantar sobre els seus dubtes, el cansament, l’angoixa de pujar a un escenari cada dia durant tres hores, i potser aquestes expectatives han estat el que ha fet caure l’àlbum. Esperàvem trobar un lirisme molt cuidat pel qual s’ha definit Swift en els seus darrers projectes i ens hem trobat amb “I can make deals with the devil because my dick’s bigger”.
Venim d’uns projectes molt introspectius i personals per Swift, i “The Life of a Showgirl” ens obre una finestra a l’època pop de la cantant. El canvi de registre no implica que l’àlbum hagi de ser pitjor que els seus darrers projectes, ja que Swift ha demostrat en àlbums com “1989”, com amb una bona lletra que acompanyi a la base sap com fer un àlbum pop brillant.
Taylor Swift està enamorada. No només això, Taylor Swift està promesa, i l’àlbum destil·la amor. Ja des de la primera cançó ‘Fate of Ophelia’ l’artista agraeix l’aparició del seu promés, Travis Kelce, ja que l’ha salvat d’acabar com Ofèlia, coneguda perquè un desengany amorós desencadenés una espiral d’inestabilitat sentimental i fragilitat. De fet, la portada original de l’àlbum així com alguns fragments del videoclip referencien clarament l’obra d’art de John Everett Millais que correspon al mateix nom.
I seguint amb les referències, la segona cançó de l’àlbum, és una comparativa entre la cantant i ‘Elizabeth Taylor’. No és la primera vegada que Swift s’hi compara, ja a ‘Ready for it’, del seu àlbum “Reputation” (2017) la sentíem cantar “He can be my jailer, Burton to this Taylor”. Sempre ha estat una referència a l’hora de tractar com la fama i la vida pública ha estat un impediment per a les dues a l’hora de desenvolupar relacions sentimentals com ho podria fer una persona anònima, perquè “Under bright lights they withered away”. La fama s’encarrega de dinamitar les seves relacions i tot i intentar-ho mantenir en secret, les seves relacions sempre han tingut un ressò mediàtic. Fins que troba el seu ‘Opalite’, una metàfora sobre com aquesta persona porta la seva felicitat.
‘Father figure’ i ‘Eldest daughter’ es salven. Tenen un fil que les connecta i en certa manera són tan contradictòries que encaixen a la perfecció. ‘Father figure’ és una narració per part de Swift sobre la indústria musical i sobre com aquesta l’ha tractat. Es mostra com un personatge que ha de ser més fort que la resta i realment li funciona, perquè “this empire belongs to me” canta Swift, fent referència a com recentment ha recuperat tots els drets de la seva música des dels seus inicis com a artista. La cançó 5, sempre les més personals evidencia una manca de càrrega lírica molt poc pròpia de Swift. Confessa haver fet broma de l’amor perquè creia que no en seria mai mereixedora. El pont és l’únic que realment sona a ella.
Tot i tenir menys de la meitat de cançons que el seu predecessor; “The tortured poets department” (2024), he sentit que “The life of a showgirl” té més farcit. Cançons que no aporten res ni a nivell sonor ni líric, com ‘Honey’, ‘Ruin the friendship’ o ‘Wi$h Li$t’, que destaca principalment per la seva menció al Real Madrid.
Una de les èpoques més grises i alhora mediàtiques per Taylor Swift va ser la era “Reputation” quan es va amagar de l’ull públic i va experimentar la cultura de la cancel·lació per part de company de professió i també dels mitjans. ‘Cancelled’ torna a aquests moments i parla sobre la importància d’una amistat (es rumoreja que podria parlar de Blake Lively). Seguint en la mateixa sintonia, ‘Actually Romantic’ té un destinatari molt clar: Charlie XCX. La coneguda enemistat entre les artistes és evident en algunes cançons, com ‘Sympathy is a Knife’ (Brat, 2024) i la seva resposta a ‘Actually Romantic’. Tornem enrere quan les dues compartien backstage perquè els seves “parelles” eren membres del grup The 1975 i retrata a Charlie XCX com una persona lleugerament obsessiva amb Taylor Swift, arribant al punt que li sembli fins i tot romàntic que la tingui tant present.
“The life of a Showgirl” tot i no obrir-nos les portes de The Eras Tour com esperàvem, sí que incorpora un element d’aquesta gira: Sabrina Carpenter. A la darrera cançó del disc, la que li dona nom, veiem l’única col·laboració. L’última cançó parla sobre com les dones sempre son infravalorades, independentment de tot allò que puguin aconseguir. Accepten, en certa manera, aquesta vida de “showgirl”, però també admeten que és una vida complicada.
Tot i parlar sobre aquesta faceta complicada de la vida d’artista, o més aviat, de Showgirl, aquest darrer àlbum de Swift ha estat força pla en comparativa amb els seus projectes anteriors. Tot i que el podríem catalogar com a “divertit” és força diferent a tot el que estàvem acostumats, el que ha dividit als fans de la cantant. Llegint les lletres i entrant en profunditat en el context de l’àlbum, aquest millora, però és un treball que pot resultar excessiu si l’únic resultat és gaudir de l’àlbum. Uns dies abans de la seva publicació em sorprenia estar a les portes d’una nova era de Taylor Swift, encara no havia superat “The tortured poets department”, i ara mateix prefereixo quedar-me allà.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
