Després de mesos d’escoltar ‘Sapphire’ i ‘Azizam’  a totes les ràdios possibles durant mesos, ha arribat el moment de conèixer el nou projecte d’Ed Sheeran “Play”. Aquest títol marca l’inici d’una nova era temàtica; si fa anys els seus discos es titulaven com símbols matemàtics, ara tindran com a nom funcions del control de reproducció com Pause, Fastforward, Rewind  o Stop.

Segons paraules de l’artista, “Play” va ser creat com a resposta directa al període més fosc de la seva vida. Per aquest motiu, l’objectiu del disc és transmetre el seu dolor, però alhora intentar aportar l’alegria i el color que ha trobat a faltar durant aquest període. El resultat és un àlbum que parla d’amor, problemes amb la parella, dolor i esperança.

Intenció

Aquesta intencionalitat ja es nota a la primera cançó ‘Opening’ en què a través d’una barreja entre rap i pop, l’artista ens mostra una panoràmica sincera sobre els seus pensaments durant els últims anys. Més concretament, parla de la seva trajectòria dins la indústria, la depressió i el dol. Tot i que la lletra és trista, el missatge final és esperançador: és important posar una línia entre tu i les coses que t’han fet mal.

Tribut cultural

I de la foscor l’àlbum passa a l’alegria amb ‘Sapphire’ i ‘Azizam’. Aquests dos senzills segueixen una fórmula que les ha convertit en les més escoltades del conjunt: tornades enganxoses, ritmes moguts i lletres senzilles.  Però també hi ha un element extra:  la integració de sons d’altres cultures. Pel que fa a ‘Sapphire’ va ser enregistrada a l’Índia i per aquest motiu a banda d’integrar ritmes locals, inclou un vers en panjabi.  D’altra banda, ‘Azizam’ utilitza ritmes perses i el títol significa “amor meu” en persa. En definitiva, les dues són cartes d’amor cap a la persona estimada i també cap a les cultures dels llocs on s’han enregistrat.

Retorn als inicis

A continuació, ‘Old Phone’ ens transporta a l’Ed dels inicis; aquell que es caracteritzava per fer cançons que amb res més que la seva guitarra i la seva veu aconseguien emocionar-nos. Al tema el cantant parla de totes aquelles situacions que tot i haver-se quedat al passat, ens han marcat de per vida: famílies trencades, la mort d’amics propers i ruptures de parella o d’amistat. He de confessar que des de “Divide” cap lletra d’Ed Sheeran m’havia remogut res i aquesta ho ha aconseguit.

La delícia de l’amor

Seguidament, el cantant passa a parlar-nos de tres sensacions universals relacionades amb l’amor. A ‘Symmetry’, expressa el desig de passar una nit amb la persona a qui estima. A més,  torna a homenatjar els sons hindús, aquest cop a través de l’ús de percussió. A continuació, ‘Camera’  és una cançó a veu i guitarra que parla dels records inoblidables que es viuen durant una relació sana. I pel que fa a ‘In other words’ es tracta d’una balada a piano que parla de voler conèixer tots els detalls de la persona estimada.

Un Ed fins ara desconegut

I del sucre, el cantant passa a la ràbia. Ho he de confessar, en cap cas m’esperava que l’Ed Sheeran publiqués una cançó en què mostrava el seu menyspreu cap a algú. De fet, es podria considerar la primera diss track d’Ed Sheeran. Amb  ‘A little more’ el cantant anglès carrega contra una persona que li ha fet mal i ho fa amb frases tan punyents “One day we’ll all be dead but between now and then i never want to see you again”.

La cara amarga de l’enamorament

El disc continua amb cançons que aprofundeixen en els aspectes negatius de les relacions amoroses. A ‘Slowly’ parla de l’increïble dolor que li provoca separar-se de la seva parella i si llegeixes entre línies entens que parla de dependència emocional. A ‘Don’t look down’, en canvi, parla de la dificultat de superar una mala etapa de la relació.

Esperança

Després d’aquest  tram de foscor, Ed Sheeran aborda la recta final de l’àlbum amb esperança.  A ‘The Vow’ a través d’una melodia similar a la de ‘Thinking out loud’,  representa el vot d’un casament entre dues persones que tot i els anys i les dificultats, sempre han apostat per estar junts. La versió estàndard de l’àlbum es tanca amb ‘For always’ i ‘Heaven’ dos temes en què desitja amb totes les seves forces que aquest amor que ha explicat durant tot l’àlbum sigui per sempre.

 “Play” (Extended Edition)

A la part deluxe del disc, integrada per cinc cançons més, continua aprofundit en les dificultats que pot tenir una relació a ‘Problems’ i ‘War Game’.  També ens ofereix una cançó increïblement íntima: ‘Regrets’. Es podria dir que aquest tema és una carta musicalitzada de disculpa per tots els errors que ha comès amb la seva dona, la seva mare i les seves filles. Finalment, l’edició conclou amb ‘Freedom’,  on expressa que per ell  que la llibertat és saber que hi ha algú amb qui pots comptar sempre  i la col·laboració de  ‘Sapphire’  amb Arijit Singh. 

Valoració

Si hi ha una cosa que no es pot negar d’aquest àlbum és que ofereix a l’oient cançons per a tots els estats d’ànim.  No obstant això, té tant debilitats com fortaleses. Pel que fa als aspectes positius, Sheeran sap tornar a l’emotivitat que a tants ens va captivar durant els seus inicis i gràcies a això aconsegueix una cosa que pocs artistes assoleixen:  cançons tan íntimes que en escoltar-les l’oient se sent proper a ell.  Un altre aspecte a destacar, és que el cantant s’atreveix a experimentar amb diversos estils. 

Tot i això, l’àlbum perd potència atès que de la meitat cap endavant resulta llarg i repetitiu. A parer meu, el fet que algunes cançons presentin una sonoritat i temàtica molt similars entre elles, fa que l’àlbum pugui arribar a resultar avorrit. Si bé és cert que la reiteració pot ser un  bon concepte emfàtic, abusar-ne pot arribar a resultar una mica tediós.

En definitiva, amb aquest àlbum Ed Sheeran demostra que a vegades el millor és tornar als inicis i que per molt positiu que sigui prémer  «play» a una nova etapa, a vegades també cal saber quan prémer el  «pause».