Colomet és una de les darreres promeses de la música del nostre país, amb aquest so urbà que tant està triomfant. La seva és una proposta a tenir molt en compte i després de debutar el 2023 amb “22” aquest any ha demostrat que encara tenia moltes coses a dir, perquè no hem de callar, i ho ha plasmat a “BLAU”.
Ja li hem demanat disculpes per no tenir les espumes del micròfon d’aquest color, però no ens ho ha tingut en compte.
Notem que li espera un futur molt prometedor i és que el seu treball enganxa de mala manera, amb unes lletres que ens hi podem sentir molt identificats i que en directe encara tenen més força amb els seus potents concerts.
Té uns mesos moguts a sobre els escenaris i de ben segur que la seva carrera no pararà de créixer.
Aquesta ha estat la nostra primera conversa amb en Jofre Bardagí i a mesura que anava passant l’estona no volia que s’acabés. És d’aquelles persones amb les quals podria estar-hi parlant sense parar. I és que és tot un pou de saviesa musical i això s’ho ha guanyat a pols amb una trentena d’anys fent música, ja sigui amb Glaucs o en solitari.
En aquesta ocasió hem quedat per parlar del disc “Aquí i avui”, que manté aquell so Glaucs que tant agrada al seu públic, però amb una producció molt actual que fa que t’enganxi en tot moment.
Ens ha explicat que està molt entusiasmat perquè per fi tindran un disc editat en vinil! També ens ha dit que van començar a gravar les bateries del treball fa més de dos anys i que per varis motius professionals la demora ha estat més llarga del previst.
Una conversa pausada i tranquil·la on hi ha hagut temps per parlar de la música que li agrada, des de Billie Eilish, passant pel Bruce Springsteen o Olivia Rodrigo. I desitjant que les guitarres continuïn tenint presència al nostre dia i si pot ser una mica més.
També ens ha dit que tot i que tenen algun concert puntual aquest estiu, la gira està més pensada per la tardor i el proper any.
Aquest dimecres els irlandesos The Academic al·lucinaven en veure el fervor i l’energia que el públic de Barcelona els rebia dins del seu “Easy on the Eyes Tour”, que els ha portat a la capital catalana pocs mesos després d’actuar al Palau Sant Jordi obrint el concert de Louis Tomlinson.
Dimecres però, la gent venia per ells. Tant que fins i tot es va haver de canviar de la sala 3 a la 2 a causa de l’aforament. I és que qui es podia imaginar que abans de l’obertura de portes hi hauria tantíssima gent al carrer pel terra fent cua, que em va recordar aquelles grans nits de fa una bona colla d’anys quan les bandes d’indie rock actuaven varis cops cada mes en aquesta sala. Ara la veritat és que passa molt menys sovint i quan passa no s’ha de deixar perdre l’oportunitat d’anar-ho veure.
Aquest va ser el gran motiu (també perquè m’agraden) per anar-los a veure en directe. Perquè les poques bandes que venen amb les seves guitarres, les seves melodies enganxoses i aquell so britànic (o irlandès) que tant m’agrada mobilitzi prou públic perquè les gires decideixin també passar per Barcelona.
Craig Fitzgerald es menja l’escenari des del primer instant. Quina gràcia que té, quines cares que va posant durant tot el show. Te l’imagines de la mateixa manera al típic pub irlandès amb els seus amics un dissabte a la nit. Saps que amb ell hi haurà diversió, saps que l’estona serà d’aquelles que recordaràs.
La majoria de cançons que han sonat formaven part del seu primer disc “Tales from the Backseat” i es notava que la gent venia amb els deures fets, ja que no han parat de cantar i ballar, cridar i corejar tot el que sonava des de l’escenari.
El febrer de l’any passat van editar “Sitting Pretty” del qual també n’han interpretat un grapat, així com altres cançons, la més recent ‘Easy on the eyes’, que precisament és la que dona nom a la gira.
Es nota que el grup no s’acaba de formar per la seguretat amb la que es mostren a sobre l’escenari, es nota que ja porten uns quants bolos a les seves esquenes i que han tocat en tot tipus de situacions i públics. Fins i tot hi ha hagut moment per exhibir una bandera catalana que algú del públic havia portat.
Un públic molt heterogeni, amb força presència de britànics, que amb les seves pancartes, cerveses i salts, feien la festa encara més gran.
Ens hem quedat amb ganes de més show, de més guitarres, de més festa i de més bandes com The Academic.
Aquesta nit ja s’han graduat i el proper cop que tornin ja els haurem de veure a la sala 1 de Razzmatazz.
El cantant irlandès Hozier actuarà al Poble Espanyol el dia 30 de juny de 2024. Amb una cartellera que comparteix amb més de vint grups i cantants, el festival convoca a artistes molt diferents que pujaran a l’escenari des del dia 24 de juny fins al 21 de juliol.
El cantant i compositor Hozier va saltar a la fama l’any 2014 arran de la publicació de ‘Take me to church’, cançó que el va posicionar al capdamunt de les llistes d’arreu del món i va rebre una nominació als Grammy per cançó de l’any. 10 anys després, el seu àlbum “Unreal Unearth” li ha obert les portes d’una gira mundial. Després de moltes dates als Estats Units, Hozier torna a Europa, amb una actuació el 30 de juny a l’Alma Festival, a Barcelona.
L’Alma Festival és un esdeveniment que té lloc a l’emblemàtic Poble Espanyol de Barcelona. Reuneix a artistes nacionals i internacionals de renom per oferir una experiència musical única. Alma s’ha convertit en un dels grans esdeveniments musicals de la capital catalana.
Núria López obre una nova pàgina musical a la seva carrera amb l’estrena de ‘Balades’ una nova proposta per aquesta primavera. La cançó ha estat creada al costat d’en Roger Argemí.
Una cançó pop amb influències del pop americà i espanyol. La producció musical és moderna i busca potenciar la musicalitat del tema, fent-la una cançó ballable, moguda i fresca.
Es tracta d’una cançó alegre, positiva i sense pretensions, que parla sobre celebrar la vida i deixar enrere un amor no correspost. Es situa en un “copeo” amb amics i en un mood de festa desenfadat, amb ganes de passar-ho bé i desconnectar. S’hi barreja un toc distès, i dins aquesta eufòria s’expressa la intenció de deixar aquest amor passat, emfatitzant que no li dedicarà ni una balada més. Passant pàgina.
“DIMONIS” és el segon avançament del nou EP de Jim, el qual veurà la llum a principis de juny. Després de l’èxit de “VINE”, aquest nou single captura la lluita contra l’ansietat i el bullying que va patir en primera persona.
És un tema pop rock potent i enèrgic que plasma la seva força interior i demostra la seva versatilitat a tots els estils. Tot i les dificultats, emergeix més forta que mai, demostrant que el karma sempre arriba. Una oda a la resiliència i la superació, que ressona amb autenticitat i esperança.
FRANZ FERDINAND – THIS FIRE
BRANDON FLOWERS – CAN’T DENY MY LOVE
GIRL IN RED – A NIGHT TO REMEMBER
WALK OFF THE EARTH – GANG OF RHYTHM
STARS OF TRACK AND FIELD – END OF ALL TIME
WINNETKA BOWLING LEAGUE – HANDSOME
ALMOST MONDAY – IS IT TOO LATE?
JAN DAVID – ONE MORE NIGHT
BETWEEN FRIENDS – DRIVE OVER ME
THE GREETING COMMITTEE – HOW IT GOES
DREAMER BOY – IF YOU’RE NOT IN LOVE
YAM HAUS – FIRST TO TRY
BBY – BREATHE
SWEET BILL – HIGH WITH YOUR LOVER
LUCIUS ARTHUR – MORE THAN YOU’VE EVER WANTED
LEEN2ER – BELONG (SLENDERBODIES)
WINDSER – DESERT SONG
DEACON BLUE – A NEW HOUSE
El passat 20 de maig, la jove cantant canadenca Tate McRae ens va oferir una nit plena d’emocions al Sant Jordi Club, captivant-nos amb la seva veu i la seva presència escènica.
L’artista actuava per primer cop a Barcelona on presentava el seu darrer disc “Think Later” el treball que l’ha acabat de consagrar, gràcies al hit viral ‘greedy’ o ‘exes’.
De seguida que vaig entrar al recinte del concert, ja es podia notar una gran emoció i energia en l’ambient. Tots estàvem esperant que la Tate sortís a l’escenari i comencés a cantar les seves cançons i, per sort, l’espera es va fer curta.
Quan les llums es van apagar i la Tate va aparèixer, tot eren crits d’emoció. Vaig cridar com mai, tenia davant una cantant que m’havia acompanyat durant tota la meva adolescència amb les seves cançons i històries.
L’únic detall que em va faltar va ser alguna part del repertori. Vaig trobar a faltar algunes de les seves cançons més icòniques i conegudes com “That Way” i “Plastic Palm Trees”, per les quals té gran part del seu reconeixement. En canvi, va cantar-ne algunes que no eren tan conegudes. Tot i així, amb la seva veu, qualsevol cançó que pogués cantar sonava angelicalment.
En definitiva, Tate McRae va conquistar Barcelona d’una manera impecable amb la seva presència i passió. Només puc dir que la nit del 20 de maig de 2024, mai la oblidaré.
El festival Petits Camaleons ha anunciat el cartell de l’edició d’enguany que tindrà lloc els dies 4,5 i 6 d’octubre al Teatre-Auditori de Sant Cugat i que comptarà amb un bon reguitzell de noms d’actualitat.
The Tyets, Buhos, Miki Núñez, Figa Flawas, Ginestà, Cesk Freixas, Antònia Font, La Ludwig Band, The Crab Apples o Esther són alguns dels noms que formaran part del cartell.
Les entrades i els abonaments ja estan disponibles al web del festival, així com les entrades pel concert inaugural de Miki Núñez el dia 4.
Billie Eilish publica el seu tercer àlbum, “HIT ME HARD AND SOFT”. Després de l’èxit de “Happier Than Ever”, on vam poder escoltar-la en diferents registres i estils, podíem esperar qualsevol cosa. Veuríem la Billie misteriosa i discreta de sempre, o ens sorprendria amb una nova personalitat? Aquest nou treball és una combinació perfecta de les dues opcions.
Les cançons com a diari personal
Com sempre, la cantant s’obre en canal amb les seves lletres directes i sinceres i la seva veu dolça i delicada. D’una banda, no perd la seva manera de cantar xiuxiuejant que la fa inconfusible. Però també trobem temes on ens regala una potència que és difícil de trobar en els seus temes. A ‘Happier Than Ever’, la cançó que donava títol al seu anterior àlbum, va ser on vam veure una Billie més desfrenada. Ara, ens dona aquest caramelet en petites dosis, a cançons com‘BIRDS OF A FEATHER’ o ‘THE GREATEST’, que tot i que conserven l’essència 100% original de l’artista, també mostren la seva nova faceta més atrevida amb la veu.
El que no perd mai, és l’honestedat amb què comparteix els seus sentiments i experiències vitals. Aquest disc és especialment introspectiu. ‘L’AMOUR DE MA VIE’ ens parla de com li ha trencat el cor a una altra persona, i a ‘LUNCH’ revela explícitament la seva atracció cap a una altra noia, cosa que ha causat un gran furor després que la seva sexualitat hagués estat qüestionada durant molt de temps. Aquesta serà, sens dubte, la cançó que despuntarà més de tot l’àlbum. Només escoltant-a una vegada, el ritme i la melodia et queden dins del cap la resta del dia, i pocs dels altres temes tenen aquest component.
La producció no falla mai
Com no podia ser d’una altra manera, la producció del seu germà Finneas és impecable. Mantenint l’essència electrònica plena d’efectes sonors que tant caracteritza el duet, també hi trobem la presència de tocs molt vuitanters, amb els baixos i els sintetitzadors. I, a més, alguns temes aposten per una sonoritat més acústica. En conjunt, aquesta mescla aconsegueix conservar el que tant ens agrada de la música de Billie Eilish amb tocs diferents que trenquen la monotonia.
Amb només 22 anys, la cantant ja té sota el braç tres àlbums i un EP. Dit així sembla molt fàcil, però molt poca gent seria capaç de seguir aquest ritme des de tan jove i oferir un material d’aquesta qualitat.
És fort això d’Els Amics de les Arts. Quantes vegades els hauré vist en directe ja? He perdut el compte. I segurament si ara em diguessin d’anar-los a veure demà mateix no dubtaria ni un segon en dir que sí.
Era la primera vegada que actuaven al Teatre Victòria i s’hi havia d’anar. A dins del meu cap ressonaven titulars per la crònica: “Nit màgica d’Els Amics de les Arts”, “Victòria d’Els Amics de les Arts”. Però no volia caure en el titular fàcil i volia veure per on aniria el concert.
Un inici només a l’abast d’una ubicació com aquesta, permetia jugar amb l’enorme pantalla que hi havia a l’escenari, per projectar-hi tota classe d’imatges i vídeos i poder jugar una mica abans del concert, mentre acabaven d’arribar els més impuntuals.
Tot plegat s’ha iniciat amb un compte enrere que donava el tret de sortida d’una nit que no sabies com aniria, tot i que amb Els Amics pel mig sabies que no en sortires decebut.
El fet de fer un concert en un teatre podria semblar que el concert seria tranquil, d’aquells que mires des de la teva butaca, però s’ha de dir que no ha estat així i en la major part del concert, des del seu inici, la gent s’ha posat dempeus i ha ballat, cantant i vibrat amb totes les cançons del trio. Fins i tot les més recents, fet que ha provocat l’alegria i sorpresa del grup.
I és que la comunitat de seguidors d’Els Amics és molt fidel i des de fa una bona colla d’anys segueixen tot el que fan, mentre se’n sumen de nous. Aquest concert no n’era una excepció i entre el públic hi havia força gent que veien el grup per primer cop. Doncs quin bon dia per estrenar-se!
El grup ha repassat els seus dos últims discs “Alla on volia” i “Les paraules que triem no dir”, que han encaixat a la perfecció amb les més conegudes, fent que cançons recents com ‘La nit sembla que serà nostra’, ‘Citant Mercè Rodoreda’ o ‘Tothom es separa’, s’hagin convertit en nous clàssics les quals no t’imagines ja un concert sense elles, tal com ens passa amb ‘Louisiana o els camps de cotó’, ‘Jean Luc’ o ‘4-3-3’.
La nit ha tingut sorpreses com l’aparició des del públic del pianista Marco Mezquida, que ha estat escollit a l’atzar (quina casualitat!) per pujar a l’escenari i tocar ‘Louisiana’ i posteriorment la mencionada ‘4-3-3’.
També hi ha hagut aquell moment que en l’anterior gira agradava molt, on el grup tocava un reguitzell de cançons en format més acústic. En aquesta ocasió a més de poder escoltar ‘Per mars i muntanyes’ o ‘La merda se’ns menja’, també hem vist com el grup abandonava la sala pel passadís central i anava cap a fora el carrer a acabar la cançó, per posteriorment fer màgia i aparèixer sobre l’escenari. Segur que l’esperit d’El Mago Pop hi ha tingut a veure.
Jake Bugg anuncia el seu nou disc “A Modern Day Distraction” que arribarà el proper 20 de setembre, 3 anys després del disc “Saturday Night Sunday Morning”.
Per anar obrint boca ha compartint una enèrgica cançó anomenada ‘Zombieland’ que ja es pot escoltar a Youtube.
El disc neix de la frustració de veure la desigualtat de la societat i busca una mica de llum sobre la injustícia que han viscut els seus éssers estimats.
L’artista oferirà una gira europea durant el mes de novembre, en ciutats com París, Amsterdam, Colònia o Londres. De moment no hi ha cap concert previst a Catalunya.
Aquesta setmana arribem a l'edició 500 de la Primera Llista i per celebrar-ho hem preparat algunes publicacions especials. Una d'elles, tal com vam fer...
