‘Free Palestine’ són les dues paraules que han tancat les portes de la gira Loop Tour d’Ed Sheeran a Macklemore. Tot i ser-ne l’autor, però, sembla que la polèmica li ha passat per sobre, i el món ràpidament s’ha centrat en Ed Sheeran i en el paper dels artistes davant de situacions com les que defensava el raper dalt de l’escenari. Macklemore només ho ha fet esclatar, però ara és quan comença el judici real, el del públic, per qüestionar a qui donem veu i com deixem que ens representi.
Macklemore era teloner d’Ed Sheeran, fet que el deixa en una posició complicada per dos motius. En primer lloc, pel seu rol dins la totalitat del concert i per la capacitat de decisió que ell tenia; que era nul·la. Ell només era un convidat, i per tant qualsevol decisió presa arran de les seves declaracions, tot i afectar-lo a ell, s’han pres de manera paral·lela. En segon lloc, per l’artista que precedia Macklemore. Sheeran no té un discurs polític, almenys no públicament, i només ha actuat davant l’amenaça que si el raper continuava formant part de la seva gira, alguns dels seus concerts del Loop Tour serien cancel·lats. En aquest punt és on entra el gran debat; els diners ens haurien de condicionar a l’hora d’expressar les nostres opinions? O hauríem de posicionar-nos públicament, tot i que aquestes decisions ens poguessin repercutir?
Cal tenir en compte els diferents tipus d’artistes que es dediquen al món de la música, també. Ed Sheeran acumula una carrera indubtablement exitosa a partir d’un discurs blanc, neutre, que l’ha fet acumular èxits cantant sobre els grans temes universals com són l’amor, la pèrdua o la nostàlgia. Per a molts, un producte de la indústria. Per altres, un projecte que funciona. El no-posicionament garanteix un ventall de públic infinitament més ampli, que no ha de concordar en valors, religió o principis amb l’artista, un públic que es basarà en si els agrades o no. Tot i defensar que la música és una eina per connectar la gent, per a tothom arriba un moment de posicionar-se, i el d’Ed Sheeran va arribar just després d’aquell concert del dia 5 de setembre. Va optar per escollir la seva gira davant la possibilitat de trencar amb la passivitat política que arrossega des dels seus inicis, perquè no té cap discurs per poder defensar ni mai s’havia trobat en la tessitura de fer-ho.
Tot es redueix en com entenem la cultura i el rol de persones tan influents com Ed Sheeran dins d’aquesta. Per a molts, la cultura és, essencialment, una eina d’expressió i de posicionament. Un recurs a l’hora de comunicar tot allò que d’altra manera no podríem. Per altres, és oci. Si hi ha sort un oci convertit en la teva professió. Però cada dia resulta més complicat veure l’artista sense veure la persona que s’amaga al darrere. Potser és el resultat de voler conèixer realment a qui li estem donant tant poder d’influència o potser els límits de la cultura es desdibuixen i s’amplien, perquè no només ens representen els artistes que escoltem, o els llibres que llegim, sinó també com pensem, i en el context actual el fet de no posicionar-se implica, indirectament, una posició política. Cultura i política mai havien estat tant a prop, pràcticament indivisibles, i el més probable és que en dues setmanes ningú recordi la polèmica de Sheeran i Macklemore, perquè han estat dos noms aleatoris. El veritable cas es troba en la cultura i en el gran dubte de si, en el context actual, la neutralitat es continua plantejant com una opció.
