Poggioli fa temps que es mou pel món de la música. El Miki de Massaviu, el que troba en la nostàlgia una gran font d’inspiració i el que ha convertit la seva veritat en un segell del seu projecte musical. Amb “COM HO FÈIEM ABANS”, Poggioli introdueix una nova sonoritat i una nova actitud que li permeten expressar sensacions que no havia expressat mai abans i que paradoxalment, tot i allunyar-nos d’allò a què estàvem acostumats, ens remet també al Poggioli de sempre. L’artista va un pas més enllà, construint un projecte molt més compacte en què s’arrisca i es permet explorar nous territoris sense perdre la seva essència.
Des de la primera cançó ‘DEIXARÉ DE PENSAR EN TU’, l’àlbum ja deixa clares les línies que seguirà. És una obertura contundent, que introdueix aquesta nova sonoritat i ens situa en una nova etapa plena de lletres directes i una actitud més desafiant. Tant musicalment com amb el seu discurs, l’artista presenta una voluntat de trencar amb dinàmiques anteriors i buscar nous ritmes que li permetin aconseguir el que vol transmetre.
La transició cap a aquest nou capítol passa per la combinació entre aquests nous registres i també cançons que ens resulten familiars i ens remeten a projectes anteriors com “Nom i Cognom d’un estimat”. El record que, malgrat els canvis, hi ha certs elements essencials en l’artista que segueixen presents. ‘Queda entre nosaltres’, col·laboració amb Meri Prata, és un bon exemple per retrobar-nos amb el vessant nostàlgic de l’artista.
La tercera cançó resulta de les més interessants a nivell de col·laboracions. Poggioli i Xicu, cadascú amb el seu estil propi i definit, aconsegueixen crear un punt de trobada a ‘VIVIM COM VOLEM’. La cançó aconsegueix connectar l’honestedat de les lletres amb la producció que les acompanya, aprofitant les diferències entre els seus estils per crear un nou so. I parlant de col·laboracions, ‘XECS’ amb en Lluc, no falla. Aquesta cançó va ser el primer senzill que vam poder descobrir de l’àlbum, i ens va permetre descobrir el canvi en el registre i l’actitud que podien definir el projecte. Després de projectar, irònicament, inspiracions cap al futur, a ‘SANT ESTEVE FREESTYLE’, el viatge es fa en direcció contrària. La cançó ens retorna als orígens de l’artista, quan tot just començava a cantar des de casa. És en aquest retorn als inicis quan l’artista afirma que “La nostàlgia escriu les rimes” i per molt que s’allunyi del seu so habitual, la nostàlgia continua sent una part fonamental del seu univers creatiu.
‘1200 KM’ és una peça que sembla donar continuïtat al so, connectar les cançons amb una peça que destaca per la cruesa i la sinceritat de les lletres que es despleguen damunt una base que funciona com un eco de la pròpia cançó. A continuació ‘CRIMS ADOLESCENTS’, personalment la meva cançó preferida i la que sintetitza millor “COM HO FÈIEM ABANS”. D’una banda, hi trobem la nostàlgia present a l’obra de Poggioli, una mirada cap al passat que adquireix un component gairebé màgic. Per altra banda, tocs d’aquesta nova actitud, més punyent, que travessa gran part del disc. Entre sensibilitat i actitud és on es troba la culminació del projecte, en com els records conviuen amb una nova manera de fer música.
‘KIMYE’ recupera la sensibilitat característica del projecte però alhora abraçant aquest nou estil de l’artista. Una prova més de com el canvi de sonoritat no implica necessàriament deixar enrere la vulnerabilitat. Poggioli continua obrint-se emocionalment, però des d’un llenguatge diferent, amb una producció i una actitud que aporten nous matisos a una fórmula que ja coneixíem.
Tot seguit arriba la cançó que exemplifica millor aquesta nova actitud, ‘NO EM PODEN’. Si s’hagués de conceptualitzar, efectivament, seria un camió. Una successió de lletres que analitzen el món de la cultura musical i demostren un canvi en la manera de relacionar-se amb el que l’envolta, més enllà del so. Una mirada més àcida de la que estavem acostumats a trobar en les seves cançons. Potser el principal canvi en l’àlbum rau en l’actitud; fins ara Poggioli semblava escriure sobretot des de dins, des de les seves pròpies vivències. A “COM HO FÈIEM ABANS”, en canvi, sembla disparar les lletres enfora.
La cançó que dona nom a l’àlbum, ‘COM HO FÈIEM ABANS’, és un retorn a un Poggioli més reconeixible. Amb la sensibilitat en les lletres, ens connecta amb el seu univers interior. “M’obro en canal en aquestes cançons perquè els xavals que ho escoltin se sentin menys sols” escriu l’artista, reafirmant com la seva música surt de l’honestedat més personal i escriu des de la vulnerabilitat per poder connectar amb el seu projecte. Transformar experiències personals en alguna cosa compartida.
Finalment, ‘BLINDATS’, col·laboració amb Galgo Lento, és la oportunitat de tancar el projecte amb un bon agraïment. Són anys acumulats en el món de la música, però saben que faran història, diuen. De la mateixa manera que la resta de l’àlbum, el final és sincer, posant en valor la xarxa de persones que han fet possible el projecte. “La passió que tens dins que ningú te la tregui” afirma.
“COM HO FÈIEM ABANS” és, sense dubte, un punt d’inflexió en la carrera musical de Poggioli. Anar un pas més enllà amb un concepte clar, una estètica concreta i movent-se entre diferents estils que el porten a mostrar alguna cosa que fins al moment no havia mostrat. Fins ara, l’artista havia construït bona part del seu univers des de la introspecció; escrivint des dels seus records, relacions i la nostàlgia que sentia amb l’evident pas del temps. Ara, sense deixar de banda aquesta mirada interior, dispara enfora. Amb una actitud més forta i més segura Poggioli no esborra tot allò que havia definit el seu projecte fins al moment sinó que ho agafa i ho porta una mica més enllà. La nostàlgia continua present, però ara conviu amb una actitud més combativa perquè la intimitat no sempre ha de ser acústica, tot sovint pot explotar amb una bona producció que l’acompanyi. Poggioli demostra que evolucionar no implica tancar la porta que ens connecta a tot allò que hem estat, sinó que n’hi ha prou amb explorar tot allò que no has estat mai. I en aquest sentit, potser sí que és el millor Poggioli que hem escoltat fins ara.
