Se sol dir que les segones parts no són bones. També, que és millor deixar d’intentar emular fórmules d’èxit passades i buscar-ne de noves. Es poden dir moltes coses, i en alguns casos tenir raó, però cap d’aquestes es pot aplicar a «Confessions II» de Madonna. Amb aquest àlbum, la cantant ha ofert una seqüela més que digne del seu icònic disc del 2005 “Confessions on a dancefloor”.
A través de ritmes disco, tornades que s’enganxen i produccions molt cuidades l’àlbum et transporta a l’ambient d’un club. A temes com ‘I feel so free’, ‘One Step Away’, ‘Love Sensation’ o ´Everything´ Madonna deixa clar que per a ella la pista de ball no és només un espai d’oci, també d’alliberament. Per això, no és casualitat que el plat fort del disc sigui precisament ‘Danceteria’, un tema que explica les nits que va viure a la discoteca de Nova York (que dona nom a la cançó) els primers anys de la seva carrera.
A les xarxes socials alguns fans han qualificat el tema com la «Vogue dels 2020’s», fent referència al fet que la cançó no només té una estructura i concepte molt similar a ‘Vogue’ (2015), sinó que té també el potencial per arribar a l’èxit de la predecessora. I efectivament, crec que el paral·lelisme entre ‘Vogue’ i ‘Danceteria’ és un clar exemple que reciclar una fórmula d’èxit no sempre queda repetitiu. Quan es fa bé, no només dona una nova vida a la proposta, sinó que també dona valor a l’original.
Al disc també hi ha espai per lletres crues i íntimes com ‘Fragile’, ‘Betrayal’ o ‘The test’ en què la cantant narra experiències doloroses que ha viscut amb membres de la seva família. Tot i que les dues primeres tenen lletres més punyents i un so que m’ha agradat més, la que més destacaria és ‘The Test’. El tema és una col·laboració amb la seva filla Lola Leon en què expliquen fins a quin punt la fama ha dificultat la relació entre les dues. I, sobretot, posen sobre la taula dos temes molt presents a la indústria musical i de l’entreteniment: l’escrutini extrem que reben les famoses quan són mares i les comparacions entre artistes femenines fins i tot quan són mare i filla.
He de confessar que no m’esperava aquest nivell d’emotivitat i obertura emocional al disc i el valoro molt positivament. Que les grans dives del pop s’obrin emocionalment, no només fa que mostrin una nova faceta, sinó que d’alguna manera també les percebem com a més humanes.
Un últim aspecte rellevant són les col·laboracions. Es nota que no han estat escollides pensant només en l’impacte, sinó també en aprofitar al màxim el perfil dels col·laboradors. Tant ‘Bring your love’ amb Sabrina Carpenter com, la que per mi és una de les millors cançons del disc, ‘Bizarre’ amb Martín Garrix no només uneixen icones amb compatibilitat estílistica, sinó també generacions.
‘My sins are my savior’ amb Stromae i `Read my lips` amb Feid, en canvi, són l’exemple de com fusionar dos estils diferents. Però ho he he de confessar, la segona hauria preferit que fos de la Madonna en solitari.
En definitiva, «Confessions II» és un àlbum cohesionat, però gens repetitiu, que no només engrandeix la discografia de Madonna, sinó que també deixa una idea clara: no hi ha res de dolent a recuperar una fórmula d’èxit si es fa amb criteri.
