Hi ha discos que neixen d’una pregunta. El nou treball de Charli XCX parteix d’una de molt concreta: què fas després de publicar un àlbum que defineix una etapa? Després del fenomen de “Brat”, la britànica tenia dues opcions: repetir la fórmula de l’èxit o assumir el risc de decebre qui esperava un Brat 2.0. Ella ha escollit la segona.
“Music, Fashion, Film” és el seu vuitè projecte i no és el disc de rock que molts esperaven. Tot i les guitarres, els riffs contundents i una estètica clarament grunge, la cantant no abandona la seva identitat. Agafa aquests elements, els desconstrueix i els adapta al seu univers hyperpop fins a construir un llenguatge propi. El resultat és molt més que un gir cap al rock, perquè la compositora utilitza aquests codis sense renunciar al llenguatge que ha construït durant la seva carrera.
‘Rock Music’ obre el treball com una autèntica declaració d’intencions. La frase «I think the dance floor is dead» funciona gairebé com un manifest: Charli deixa enrere la pista de ball que havia dominat a “Brat” per explorar un territori molt més cru. Les guitarres prenen protagonisme sense esborrar del tot els sintetitzadors, demostrant que el seu objectiu no és fer rock, sinó reinventar-lo.
Aquesta exploració sonora també la trobem a ‘Yeah’, probablement el tema que més dialoga amb ‘Rock Music’. Aquí la lletra queda en un segon terme perquè tota l’atenció recau en la construcció del so. Els sintetitzadors distorsionats i la tensió acumulada durant els primers versos desemboquen en un esclat quan la britànica canta «now I wanna feel it». Tot seguit, però, la cançó es va apagant de manera sobtada, una decisió que també evidencia una de les poques febleses del disc: algunes peces semblen esgotar-se abans d’hora i deixen la sensació que encara tenien marge per créixer. És un problema puntual, però prou recurrent perquè l’oient es quedi amb ganes de més, especialment per uns ponts que haurien pogut desenvolupar-se millor.
Si musicalment Charli continua experimentant amb el seu univers hyperpop, líricament també hi ha una evolució. Manté aquell to directe i conversacional que ja caracteritzava el seu anterior projecte, però ara l’acompanya d’una escriptura més poètica i metafòrica. Al llarg del treball conviuen l’humor i l’existencialisme, dues cares d’un mateix relat que oscil·la constantment entre la ironia i la vulnerabilitat.
Més enllà de la proposta sonora, és el discurs líric el que vertebra el conjunt. No és casualitat que l’àlbum porti aquest títol. Música, moda i cinema no només són tres disciplines artístiques, sinó els pilars des dels quals construeix una reflexió sobre la identitat, la fama i la indústria creativa. La portada reforça aquesta idea: en lloc de situar-se al centre de la imatge, la cantant cedeix el protagonisme a tres referents d’aquests mons —John Cale, fundador de The Velvet Underground; el dissenyador Marc Jacobs; i el cineasta Martin Scorsese—. És una decisió visual coherent amb el discurs del disc, ja que la seva absència de la portada reforça la idea que l’obra pesa més que la figura de l’artista.
Els tres pilars no es queden només en el títol o en la portada, sinó que articulen tot el disc. Cada un troba la seva expressió en diferents cançons, però tots acaben confluint en una mateixa pregunta: què passa quan la identitat queda absorbida per la indústria creativa?
‘Camera’ i ‘SS26’ són probablement les dues peces que millor desenvolupen aquest discurs. A ‘Camera’, la lent deixa de ser un simple objecte per convertir-se en una arma de doble tall: exposa, envaeix i desgasta, però alhora alimenta l’ego d’una artista acostumada a viure sota els focus.
I ‘SS26’ amplia aquesta idea i la trasllada al món digital. Amb molta ironia retrata els personatges que construïm a internet i la necessitat constant de projectar una imatge impecable, convertint la moda en una metàfora d’una societat obsessionada amb l’aparença i amb la perfecció moral. Els dos temes són dels més aconseguits del disc perquè aconsegueixen integrar el discurs conceptual amb una proposta sonora que continua sent igual d’atractiva.
Però el punt més vulnerable i fràgil de la cantant es mostra a ‘I’m Afraid’. Sense artificis, Charli XCX abandona definitivament el personatge per mostrar la persona. Hi apareixen la por, la inseguretat i l’ansietat que conviuen amb l’èxit, demostrant que el reconeixement públic no elimina els dubtes, sinó que sovint els amplifica. És probablement el moment més honest i emocional de tot el disc.
Tot aquest recorregut culmina a ‘No One Lasts Forever’, la cançó que acaba donant sentit a tot el projecte. És aquí on la compositora formula definitivament la tesi del disc: res dura per sempre. Ni l’impacte de “Brat”, ni la popularitat, ni tan sols el control sobre la mateixa obra. Quan una cançó arriba al públic deixa de pertànyer exclusivament al seu creador. Assumir aquesta pèrdua de control és també la manera d’alliberar-se de l’ego i seguir creant amb llibertat.
En definitiva, “Music, Fashion, Film” és un disc que creix amb cada escolta. Les seves peces cobren un significat més profund quan s’entenen com un únic relat, més preocupat per explorar la identitat de Charli XCX que per repetir una fórmula que ja havia funcionat. El seu principal encert és precisament aquest: entendre que l’evolució artística no és repetir un patró que ja havia funcionat, sinó per assumir el risc de mirar cap a nous territoris. Tot i que algunes cançons podrien haver desenvolupat més les seves idees, el conjunt funciona perquè prioritza el discurs i la identitat artística per sobre de la necessitat de crear un nou fenomen comercial.
Després de l’impacte assolit amb “Brat”, Charli XCX decideix deixar enrere les expectatives generades al seu voltant i qüestionar la imatge que ella mateixa havia construït. En lloc de perseguir una nova fita impossible de repetir, opta per una obra més personal, on accepta la vulnerabilitat i recupera la llibertat de crear sense estar condicionada per l’èxit anterior.
Si “Brat” celebrava l’eufòria d’una festa desenfrenada, “Music, Fashion, Film” n’és la ressaca reflexiva. L’eufòria desapareix i deixa pas als dubtes, a les febleses i a una artista que prefereix entendre’s a ella mateixa abans que intentar convertir-se en una còpia del seu propi fenomen.
