Lily Allen trenca set anys de silenci musical amb “West End Girl“. Un àlbum que suposa un autèntic retrat visceral i sincer sobre el matrimoni fallit de la cantant amb David Harbour (“Stranger Things”). El projecte neix de la necessitat de l’artista per sortir de la depressió en què estava immersa. D’aquesta manera, tan sols en 10 dies tancada a l’estudi, Allen mostra el deteriorament cronològic de la seva relació de forma directa i contundent.
La narrativa del disc és excel·lent. Les primeres cançons funcionen com a context previ. Com la que li dona nom ‘West End Girl‘ on, com en l’inici d’una pel·lícula de terror, la protagonista es troba totalment delectada per la seva vida ideal. Allen, anglesa de naixement i resident als Estats Units després de casar-se amb Harbour, ha de tornar a Londres un temps per motius laborals. Arriba la catarsi: una videotrucada amb la seva parella de la qual només podem escoltar la part en què ella parla i reacciona.
No ens cal esperar gaire per assabentar-nos de què ha passat. ‘Ruminating‘ revela que ell no pot aguantar tant temps separats i “necessita” obrir la relació. Una proposta explosiva que lluny de ser rebutjada, Allen accepta en un intent desesperat de no perdre a qui estima incondicionalment. Un tema que destaca per la bona coordinació entre melodia i lletra. El ritme accelerat i enganxós il·lustra el bucle de pensaments en què s’endinsa la cantant, juntament amb una distorsió de la veu que actua com a símbol del desconcert i la incomoditat de l’acceptació d’allò que realment no es vol. El resultat és el malestar continu que la fa estar ‘Sleepwalking‘, ja no actua racional ni es mostra atenta al seu entorn perquè la situació consumeix la seva vitalitat.
Però és que per si no n’hi hagués prou, certes actituds distants i estranyes l’han fet sospitar. Tant és així que després d’espiar-lo i llegir alguns missatges, Lily Allen descobreix la doble vida del seu marit i ara sí, ja no hi ha marxa enrere. “Who is Madeline?” és la gran pregunta que es repeteix contínuament a ‘Tennis‘ i que acabarà resolent a la mateixa ‘Madeline‘. Allí tot explota i l’artista deixa anar el que porta dins en la primera i més agitada part de la cançó. Però el que més destaca són els missatges parlats que dedica a aquesta tercera, a qui no retreu res, simplement li reclama sinceritat sobre els fets.
L’àlbum se sent en tot moment com estar dins la seva ment, com quan a ‘Relapse‘ narra el temor a recaure en les addiccions i alcohol. O quan afirma a ‘Pussy Palace‘ que “ja res tornarà a ser com abans” i això li dol. Diàlegs interns amb veu distorsionada novament per potenciar la sensació de pensament intrusiu continu.
Però no tot és primera persona. ‘4chan Stan‘ i ‘Dallas Major‘ presenten dos alter ego de l’artista amb històries similars que descentralitzen, però potencien el discurs. A més a més no és l’única veu que escoltem, el productor Specialist Moss se suma a ‘Nonmonogamummy‘, el tema amb l’actitud més potent, on els intèrprets no tenen por de mullar-se i opinar sobre les relacions no monògames.
El to nostàlgic es recupera quan declara que ho ha donat tot i ella s’ha conformat amb ‘Just Enough‘, no donant-se el lloc que mereixia. Per aquesta raó ‘Beg for me‘ suposa un canvi de paradigma, i obra la veda a un últim tram del disc amb més poder. Allen sentencia tota una declaració d’independència emocional que es reafirma en ‘Let You W/In‘ i que va acompanyada d’una harmonia molt més positiva.
Podríem dir que el propòsit principal de tot l’anterior és arribar a ‘Fruityloop‘, un relat autoconclusiu sobre les relacions i la immaduresa emocional. Un tema que tanca suggerint un cicle interminable de patrons que impedeixen el creixement personal d’ell i dels que ja no se sent responsable.
Aquest cinquè àlbum ha estat una autèntica teràpia per Lily Allen. Que sigui un projecte tan real t’endinsa en la narrativa des de la primera escolta. El seu clàssic estil alternatiu i melancòlic segueix present, encara que ha aconseguit adaptar-ho al panorama musical actual. He d’admetre que algun tema sona repetitiu, però la magnífica narrativa sobre què està construït el relat ajuda a fer l’escolta completa de “West End Girl”, un àlbum intimista on es respira veritat i sentiment en cada estrofa.
