Diuen que tot allò que és bo es fa esperar, i en Shawn Mendes ens ho confirma. Després d’haver d’endarrerir un mes el llançament del seu cinquè àlbum, ja podem escoltar “Shawn”. Aquest projecte s’allunya molt dels ritmes pop que l’havien introduït en la indústria musical quan tot just era un adolescent. Hi veiem profunditat, i sobretot molt sentiment. “Shawn” és un àlbum que potser no és per tothom, però que és molt singular, i és completament el seu autor.
A “Shawn” el cantant s’obre en canal, sembla que aquest àlbum ha estat una llibreta on plasma tot el que sent. Parla sobre no saber qui és, de sentir-se com una ombra d’ell mateix i com l’amor no és sempre suficient. L’àlbum es pot entendre com un recorregut en el seu procés de recuperació, de com comença havent de cancel·lar una gira per salut mental a tornar als escenaris 4 anys més tard.
A la primera cançó ‘Who I am’ assegura que ja no sap qui és. Sent que decepciona als seus fans però que s’ha de prioritzar i marxar dels escenaris, se li trenca el cor però no pot seguir “losing myself tryna make you proud”. Ara no sap com tornar. Aquesta idea de no saber si seguir endavant o abandonar es reforça a ‘That’s the dream’, on Mendes normalitza els alts i baixos que comporta aquesta carrera musical i que porta experimentant des dels 17 anys. Dona molt, cada dia més, però no sap si és suficient. El que sí que sap és que aquest és el seu somni i que no pot abandonar-lo, ja que afirma que “nothing good comes easily”.
En l’àlbum també parla sobre tots aquells que l’han acompanyat al llarg d’aquest procés. Canta als amics, a la família i a l’amor. Sobretot en la seva situació admet no saber gestionar com ell es sent, però tampoc sap com acceptar l’ajuda que els altres li donen. Tot i els ritmes més aviat calmats de l’àlbum hi ha molta ansietat, molts dubtes, és la seva via d’escapament; cantar sobre aquests temes per intentar trobar-hi una solució.
A “Heavy” veiem com el cantant intenta obrir-se als altres, i ens parla de sentir-se sol, de conviure amb problemes de salut mental i com l’ajuda d’altres és clau en el seu cas. A mesura que ell supera aquesta situació també l’àlbum evoluciona i sembla canviar de colors. Canta a un amor passat, però gens oblidat per Mendes. Tot i formar noves connexions res és tan real com aquella, que no aconsegueix oblidar i per tant no el permet avançar.
En les tres últimes cançons és quan veiem el renéixer del cantant. Shawn Mendes torna als escenaris, aquesta vegada havent-se trobat a ell mateix. Sap el que sent. Es tanca el cercle que començava a la primera cançó, ja que recorda qui és i el procés acaba amb ‘Hallelujah’. Aquesta cançó, com a mínim, sorprèn. Però tenint en compte el conjunt del disc, és l’acabament perfecte. Més enllà que la veu de Shawn Mendes soni pràcticament angelical en aquesta, és la manera de mostrar que torna a ser ell. Amb ‘Hallelujah’ culmina el seu procés de curació i es veu capaç de tornar als escenaris.
Aquests anys allunyat de l’escena musical han fet evolucionar a Shawn Mendes. Ha apostat per uns ritmes més propis i que el distingeixin de la resta de música que trobem al mercat. Deixant enrere grans bases i centrant-se en la lletra, reneix com un Shawn que s’allunya de tot allò purament comercial i busca ser diferent. Canta, però també comunica, també narra, i amb la senzillesa de qui fa això cada dia, retrata com es sent, i com s’ha sentit en l’últim temps.
Hi ha una gran coherència entre cançons i sense que te n’adonis et trobes viatjant amb ell en aquest procés de deixar enrere les pors. No són cançons semblants, però sí que encaixen molt bé les unes amb les altres. El renaixement d’un Shawn que promet arribar molt lluny.
