Possiblement, ningú els hi donava un duro després de presentar-se a la versió italiana del concurs X Factor. Ho van apostar pràcticament tot i se’n van sortir prou bé. Era el 2017 quan després del seu pas pel programa van publicar el seu primer disc com a carta de presentació.
L’èxit d’aquella primera passa va portar-los a un segon àlbum. Fins més endavant, arriscar-se per una peça trencadora i potent, capaç d’alguna manera d’enamorar i captivar l’atenció de tot Europa triomfant amb el seu ‘Zitti e buoni’ al Festival d’Eurovisió.
Els italians Måneskin han sorgit pràcticament del no-res, fa dos dies com aquell qui diu. Fruit com molts altres de dedicació i temps, posicionant-se al més alt de llistes i rànquings de diferents països amb els hits que han anat trencant esquemes, transformant el rock i el pop amb la seva barreja pròpia d’incoherència i estil atractiu. L’impuls del festival també hi ha ajudat, però això no treu que amb el temps s’hagin fet camí arreu d’Europa, on ara uns anys més tard de coronar-se com a vencedors, segueixen sonant a les ràdios, símbol que de moment alguna cosa estan fent bé.
Acaben de presentar el seu nou disc (el tercer de la seva trajectòria). “RUSH” és el nom del darrer projecte que han publicat. Déu-n’hi-do, el disc és llarg, més del que acostuma a ser i molt més que els seus antecessors. Agafant com a referència el disc previ “Teatro d’ira – Vol. I” que incorpora només vuit cançons a diferència de les disset que recull RUSH, mentre que “Chosen”, amb el que van debutar el 2017, en té set.
És clar que en alguns casos el dir que un disc és llarg és una manera més delicada de dir que és pesat, però en aquest cas no és així.
La música de RUSH en el seu conjunt és bona i al disc n’hi ha de tot, però bàsicament trobem dos vessants principals que es poden diferenciar amb facilitat. Una en la que la potència del rock t’atrapa amb energia, i l’altre on el pop més clàssic (sense deixar de banda el rock ni el seu estil personal) t’envaeix.
Hi podem trobar cançons de tot, de més tranquil·les com TIMEZONE o IF NOT FOR YOU, fins a més roqueres com MARK CHAPMAN o KOOL KIDS, on les guitarres i el ritme de la bateria impulsen tota una potència de rock en el seu estat més pur.
És a la segona peça on trobem l’única col·laboració. A GOSSIP treballen conjuntament amb el músic nord-americà Tom Morello, membre de formacions com Rage Against the Machine, Street Sweeper Social Club o The Nightwatchman, entre d’altres.
És una proposta rockera on la guitarra elèctrica juga un paper destacat a la part final de la cançó. La potència i l’energia desemboca en un tema que no m’ha emocionat però tampoc l’he volgut deixar passar per alt.
Aquesta precedeix un tema que m’ha sorprès força: TIMEZONE. Potser o perquè contraresta molta la potència entre una i altre o perquè no m’esperava que fos en aquesta posició. És tranquil·la en essència, sense deixar la potència a la tornada i potser encapçala les primeres posicions de les que més m’han agradat.
Vull destacar IF NOT FOR YOU, una cançó calmada i més encarada a la vessant pop del disc que podria ser cantada perfectament per qualsevol altre artista del panorama musical. Instruments de corda, una guitarra elèctrica i en alguns moments una bateria son els únics instruments que teixeixen la peça, sincera i més aviat calmada que s’envolta molt bé en el conjunt del disc.
És cert que quan vaig disposar-me a escoltar l’àlbum per primera vegada m’imaginava que seria pur rock, brut i molt potent (tot això en un sentit més aviat negatiu) i que no m’acabaria de fer el pes. Però la veritat que és tot el contrari del que m’esperava. No creia que m’agradés tant com m’ha agradat. No és el meu estil ni la música que acostumo a escoltar cada dia, ni tampoc es converteix en el DISC, però per sortir de la zona de confort i descobrir nova música m’ha anat bé.
No m’atreviria a dir que és una proposta més madura i coherent, ni tan sols diria que és millor que les altres que han fet (aquesta no s’entendria sense les altres) tan sols, per a una persona que ni ha seguit ni segueix tant el grup com el gènere, diria que encara que no t’agradi el rock, el disc t’agradarà. No deixa de ser comercial, és evident que no s’ha de deixar perdre l’oportunitat per part de qui sigui de la influència i la popularitat que tenen el grup ara per ara, però la potència, el tacte, el ritme i la música que Måneskin aporta a les cançons ho converteixen en una proposta senzilla i atrevida, cuidada i delicada amb la que els italians comparteixen el seu do i amor per la música.
