El dissabte 17 d’octubre, Blaumut tenia una cita especial a Barcelona. Després de catorze anys de trajectòria, el grup s’acomiadava dels escenaris per un temps indefinit amb un concert a la Sala Apolo. Una nit marcada per l’emoció, però també per la incertesa meteorològica: a la tarda, Protecció Civil va enviar una alerta als mòbils per la previsió de pluges intenses fins a les dues de la matinada.
Semblava que el temps podia condicionar l’assistència, però la resposta del públic va ser clara. Amb les entrades exhaurides, l’Apolo es va omplir de gom a gom. La pluja no va impedir que ningú es volgués perdre una cita que significava molt més que un concert.
La nit va començar amb les cançons més tranquil·les, en un ambient que convidava a recordar i a deixar-se portar. A poc a poc, però, l’energia va anar creixent fins a arribar als temes més coneguts, aquells que el públic reconeix a les primeres notes i canta com si també fossin seus.
Més enllà de la música, el grup va compartir records dels seus inicis i va tenir presents les persones que els han acompanyat durant aquests anys. Un dels moments més reveladors va arribar quan van preguntar al públic d’on venia. Més de cinquanta quilòmetres, cent, dos-cents, cinc-cents, mil… I encara hi havia braços aixecats. Una imatge que demostrava fins on havia arribat la seva música i les ganes de ser-hi en una nit irrepetible.
Però, per què fer una pausa ara? Després de catorze anys “sense parar, encadenant discos i gires”, Blaumut ha expressat la necessitat d’agafar aire i explorar altres camins. Xavi de la Iglesia, cantant, guitarrista i compositor del grup, ha assenyalat el desgast que genera el funcionament actual de la indústria musical, en què les cançons semblen obligades a publicar-se constantment i perden vigència gairebé abans que el públic les pugui assaborir.
No és un adeu definitiu. És una pausa sense data de retorn, una manera de recuperar la calma, allunyar-se de les pressions i deixar espai per explorar altres terrenys. Perquè, tal com van voler transmetre, això no és un final.
A la sortida, la pluja encara hi era i el terra era moll. Però la nit havia acabat amb una sala plena, emocions compartides i la sensació d’haver format part d’un moment important. Blaumut tanca una etapa de catorze anys, però deixa oberta la porta al futur.
Acomiadar-se no vol dir dir adeu per sempre. I dissabte, a l’Apolo, el missatge va ser clar: això és només un «fins després».
