Fa tres setmanes, en un ateneu popular de Poblenou escoltava per primera vegada “VTT ARA”, el segon llarga durada de Vittara. Ja aleshores es presentava com una proposta fresca, però encara hi havia alguna cosa més. La seva música semblava anar molt més enllà i ens arribava com alguna cosa gran, amb molta projecció. Amb els visuals de fons i la sala entregada, el grup parlava sobre una cosa màgica que els envoltava, i era la seva gent. Un vincle pràcticament tangible que connectava als assistents i convertia la presentació del disc en una experiència compartida. Aquesta mateixa màgia és la que han sabut traslladar a l’escenari de Razzmatazz 3.
Fidels a l’àlbum, el concert arrenca amb ‘Quina sort’ i ‘Ciència exacta’, gairebé com una prova incial per veure si els assistents havien fet els deures o no. No hi ha dube: tothom canta les lletres. El viatge continua amb ‘Record / Suor’, que el grup presenta com la millor cançó que han fet, i també sembla una de les més estimades pel públic.
Repassen el nou àlbum i confirmen que en directe totes les cançons creixen. ‘Antics patrons’ flota per la sala, que de sobte es rendeix als peus del grup, corejant cada frase. Amb ‘Incendis’ i els seus contrastos es marca un punt d’inflexió en el concert. Un fil de veu recorre la sala, tensionant l’ambient, fins que arriba l’explosió col·lectiva. El concert transita amb agilitat la discografia de grup, alternant temes nous amb aquells que van precedits de un “aveure qui se la sap”. Potser ‘el meu lloc preferit’ és un dels moments més especials de la nit, però ha de competir amb la força de ‘Conills’ o ‘Tanca el llum i obre la porta’ i amb la fragilitat de ‘Algú se’n recordarà‘. Aconsegueixen fer de cada cançó un moment especial i la sala respon amb energia.
Una de les sorpreses de la nit arriba amb ‘arqueologia shoegaze’, una peça que estava convençuda que no sentiria en directe. L’aparició de Lins EFX a l’escenari transforma el moment en una experiència gairebé hipnòtica, obrint pas a les col·laboracions. Poggioli, que fins aleshores havia estat saltant entre el públic, puja a l’escenari per interpretar ‘fi del món’, sota l’advertència que s’acosta el final del concert.
‘Iguals’, posa punt final a una actuació que confirma el que ja s’intuïa: Vittara no només té cançons, sinó una comunitat que els escolta, que els abraça, i que tenen la sort de veure’ls en directe. “No esperis molt de la fi del món” diuen. Però d’un concert de Vittara, sí. Són un d’aquells grups que s’han d’anar a veure en directe. L’energia, del públic però sobretot dalt de l’escenari converteixen la presentació d’un àlbum en una festa. La força, l’actitud i les ganes que transmeten fan dels seus concerts una experiència obligatòria.
