Era un dimecres amb gust de dilluns, feia una xafogor intensa a la ciutat de Barcelona, acompanyada per unes boires que feien entrar al personal una sensació de mandra important. Però era un dia clau pels amants del rock més “alternatiu”. Ho posem entre cometes perquè no sé fins a quin punt es pot considerar alternatius els Queens of the Stone Age a aquestes alçades de la pel·lícula.
Feia més de cinc anys d’ençà de l’última visita a la capital catalana, llavors van actuar en ple mes de juliol a la sala Razzmatazz, en una nit que recordo ben càlida i intensa.
Les comparacions no són bones, però aquell concert el recordo amb un públic entregat des del segon 1 mentre que el d’aquesta nit al Poble Espanyol els hi va costar una mica posar-se les piles i treure’s la mandra de sobre.
En alguns moments semblava que estaves mirant un concert de balades per la poca intensitat del públic. Jo m’esperava una autèntica bogeria, de gent fent olles, ballant, movent-se amunt i avall…però tot això no es va veure fins a la recta final del concert.
El grup va estar impecable des del primer minut, només sortir ja van començar forts amb ‘Little Sister’. Quina manera d’iniciar un show! Això es va mantenir al llarg de la vetllada, que es va allargar gairebé dues hores, amb un total de 20 temes, entre ells ‘My God is the sun’, ‘The Way You Used to Do’, ‘I Sat by the Ocean’, ‘Go With the Flow’ o ‘Make It Wit Chu’. Tampoc va fallar ‘No One Knows’, ja en temps de bisos.
Un cop més en Josh Homme es va queixar de la zona “front stage/gold circle” i va demanar al públic general que saltessin les barreres i s’unissin a la zona propera a l’escenari. De fet, Homme és conegut per la seva animadversió a aquests espais més vip. Sorprenentment m’esperava que el públic més proper a l’escenari fossin fans més acèrrims al grup, però ni tan sols ells van vibrar durant la major part del concert i suposem que això va anar cremant al bo d’en Josh que va acabar fent el seu comentari.
Però tot i que bona part del públic (que no tot eh, hi havia gent que sí que estava motivada) no estigués a l’alçada del grup, ells no van parar d’oferir grans dosis de rock, de la música que ens ha estat acompanyant des de fa més de 25 anys i que desitgem que ho faci per molt més temps, perquè jo personalment ho gaudeixo al màxim.
Què va fallar en la motivació del públic? Jo vaig comentar amb la meva companya que potser si els grups que actuen al village ho fessin a l’escenari principal potser la gent si no s’hagués d’anar desplaçant potser estarien ja endollats pel concert de la nit. Però qui sap, potser només va ser la meva percepció i la resta del públic realment s’ho va passar la mar de bé encara que no ballessin tota la nit ni fessin olles. Potser jo tinc massa records bojos d’altres concerts de QOTSA. Qui sap.
No vull acabar la crònica, sense fer menció de la magistral actuació que van fer al village els Ypnosi. Quin show, quina gràcia sobre l’escenari. Amb mi ja tenen un nou seguidor. Els seguirem de ben a prop.
