Foto: Sharon Lopez

La jornada de dissabte va estar marcada per dos dels plats forts del cartell d’enguany: Rosalía i Calvin Harris, que van aplegar una gran quantitat de públic als escenaris principals, en dos dels concerts més mainstream que et podies trobar a la jornada de dissabte.

ROSALÍA

La catalana va oferir un directe de poc més de 60 minuts on va fer un bon repàs del seu disc “Motomami”, ple de balls i amb unes paraules en català on explicava com se’n recorda de la seva terra i de la seva gent. També va tenir un especial record pel seu avi Jaume, just abans de deixar-nos sense paraules amb una preciosa versió de ‘Héroes’, d’Enrique Iglesias.

- Publicitat -

L’anècdota divertida del concert va ser quan l’artista estava al piano interpretant ‘Hentai’, va parar l’actuació ja que moltes persones es queixaven de com de malament s’escoltava a la catalana, de fet els seus discursos en català costava d’entendre’ls a causa del poc volum que arribava, i això que estava situat a poca distància de l’escenari.

Veure a Rosalía en directe és una d’aquelles coses que s’hauria de fer almenys un cop a la vida. Et poden agradar més o menys les seves cançons, però un concert seu és tota una experiència. Jo em vaig enamorar d’ella gràcies a un concert que va fer al Primavera Sound el 2019. Des de llavors que m’he tornat un incondicional de l’artista.

CALVIN HARRIS

Abans de Rosalía vaig tenir un dels grans dilemes d’aquesta edició, si anar a veure als italians Maneskin o veure el show de Calvin Harris. Amb el dj sabia perfectament el que em trobaria, mentre que amb els italians no. Potser em vaig equivocar, perquè com a gran amant del rock segur que m’ho hauria passat bé amb els autors de ‘Supermodel’, però veient les dificultats que hi havia per anar d’uns escenaris als altres per la quantitat de gent que hi havia, vaig preferir veure en Calvin i després desplaçar-me a l’escenari del costat i veure la Rosalía.

Com he dit abans, cap sorpresa amb Calvin Harris. Semblava un karaoke, amb la gent cantant les seves radiofòniques cançons, amb flames, fum, llums, projeccions…però tot i així va ser divertit. No ens enganyarem si diem que és un dels productors amb més números 1. No hi van faltar temes com ‘One kiss’, ‘I need your love’, ‘Feel so close’, ‘Blame’, ‘We found love’ o el seu darrer número 1 ‘Miracle’.

Va ser una bona festa abans de donar pas a la Rosalía, però encara dins meu em remou alguna cosa de pensar que amb Maneskin hauria gaudit més.

THE WAR ON DRUGS

Un dels concerts que més ganes tenia de veure aquest dissabte va ser el dels nord-americans The War on Drugs. L’any passat vaig gaudir del seu directe al Mad Cool i ja em van deixar sense paraules. La seva manera d’entendre la música, la seva posada en escena, unes cançons que t’atrapen, llargues però contundents, intenses i profundes a parts iguals.

Vaig poder comprovar com no només jo tenia ganes de veure’ls i és que l’escenari Amazon congregava una quantitat enorme de persones que volien gaudir de temes com ‘Pain’, ‘I Don’t Wanna Wait’, ‘Under the Pressure’ o ‘I Don’t Live Here Anymore’ que va servir per tancar el seu impecable concert.

ST. VINCENT

Un altre dels molt bons concerts que es van viure aquest dissabte va ser el de St. Vincent. Era la primera vegada que la veia en directe i em va deixar impressionat per les seves taules a sobre l’escenari, per dominar d’aquesta manera els tempos, per seduir d’aquesta manera que ella sap al públic, per trobar moments per baixar i apropar-se als seus.

Les seves cançons atrapen, especialment celebrades van ser ‘New York’ i ‘Los Ageless’, però què dir de ‘Fast Slow Disco’?

Tal com va passar el 2019 amb Rosalía, l’artista ha guanyat un nou seguidor des d’ahir mateix. Per molts més festivals junts!

HOLLY HUMBERTSONE, MY MORNING JACKET I GALGO LENTO

Durant la tarda vaig anar-me movent per diferents escenaris, descobrint grups, veient trossos de concerts, com per exemple el de Holly Humberstone, una artista que li tenia moltes ganes i les expectatives que tenia no van ser infundades, tot el contrari, em va enamorar la seva veu, el seu directe, la seva forma d’entendre la música. No en va, és una de les noves veus més ben considerades al Regne Unit. Per alguna cosa serà.

My Morning Jacket no em van entusiasmar, no tot podia ser perfecte, també hi ha d’haver decepcions! Els hi tenia ganes eh, havia escoltat alguns temes que m’havien agradat, però un cop en directe em van deixar bastant fred i vaig marxar després de la tercera cançó. Si tornen els hi donaré una nova oportunitat!

Galgo Lento va tornar a portar-nos el català al Primavera Sound, un fet molt aïllat, tot i el gran moment que viu l’escena musical del país, amb propostes com The Tyets o Figa Flawas, que perfectament haurien pogut tenir cabuda en algun escenari.

Precisament un dels companys de viatge de la discogràfica dels Tyets, els grans amics de Luup, era la proposta de Galgo Lento. En Martí ens va presentar el seu darrer disc “Martinet”, amb un públic fidel que la major part s’havia el que anava a veure i que evidentment va gaudir amb les cançons que en Martí i la seva fabulosa banda anaven oferint.

Galgo Lento és una d’aquelles noves formacions que cal seguir de molt a prop. De moment ja poden dir que han tocat al Primavera Sound, un fet que no tothom pot dir en aquest país. Per alguna cosa serà que fessin acte de presència i deixessin tantes bones sensacions.

293.000 PERSONES ASSISTEIXEN

El Primavera Sound ha tancat l’edició de Barcelona (a falta del Brunch d’aquesta tarda) amb més de 293.000 persones, amb gran èxit dels nous escenaris i ubicacions, amb unes 193.000 persones que van passar pel Parc del Fòrum per gaudir de tots els concerts programats.

Ara és el torn de Madrid i de Lisboa. Per Barcelona ja hi ha dates pel 2024, serà del 30 de maig a l’1 de juny, tancant així els possibles rumors que el festival marxarà de Barcelona.

Articles relacionatsMés de l'autor