No us mentiré, estic enamorat de la veu de Macy Gray. Com moltes persones la vaig descobrir gràcies al seu èxit ‘I try‘, la cançó de 1999 que la va fer guanyar premis i reconeixement al sector musical gràcies a la seva veu trencada.

Feia 12 llargs anys que no tenia el plaer de gaudir de la seva veu, del seu swing en directe i aquest dissabte, quan tothom estava gaudint del concert dels Antònia Font al Palau Sant Jordi, jo anava direcció a la Sala Apolo per veure la dona que amb la seva manera d’entendre les cançons és capaç de posar-me la pell de gallina, com molt poques artistes aconsegueixen.

La cantant es troba de gira arreu del món promocionant “The Reset”, del qual n’hem pogut escoltar alguns temes com ‘Thinking of you’. També ens ha avançat que el 2023 hi haurà nou material.

- Publicitat -

En aquesta gira l’artista s’acompanya de la seva pròpia banda The California Jet Club, que han demostrat estar a l’alçada de la cantant, amb un baixista que ens ha delectat amb un solo de ‘We are the champions’, en un dels moments més prescindibles del concert.

Ha estat just després que hi hagués un “Dj Set” on incomprensiblement han sonat versions ballables de temes de Kygo, els Black Eyed Peas amb ‘I gotta feeling’ o Gayle amb ‘abcdefu’. Un moment on Gray ha aprofitat per retirar-se de l’escenari per anar-se a canviar de vestit. Al meu entendre ha estat un dels moments més innecessaris de tot el concert, si més no per les cançons que han triat, que no tenien res a veure amb el que ofereix l’artista.

Per sort ha estat l’única nota negativa d‘un concert de pràcticament 100 minuts de duració, on hem pogut gaudir de versions de temes com el ‘Nothing else matters‘ de Metallica, ‘Da ya thing i’m sexy’ de Rod Stewart o el mític ‘Fly Me to the Moon (In Other Words)’.

No han faltat tampoc temes coneguts de Gray, com ‘Do something’, ‘Caligula’, ‘Still’ o la mencionada ‘I try’, on fins i tot un noi del públic ha pujat a l’escenari a fer la seva particular interpretació.

Aquest hauria estat un bon final, però encara hi havia temps per escoltar algunes sorpreses més, tot i que sonarien més descafeïnades, després d’uns minuts molt intensos amb una gran comunió entre l’artista i el públic.

Que per cert, no puc deixar de dir això o rebento. Per què hi ha tanta gent en aquest país que va als concerts i es passa l’estona ignorant a l’artista que hi ha a sobre l’escenari i es dedica tota l’estona a petar la xerrada amb les persones que l’acompanyen? Gens de respecte pel músic i per la resta d’assistents que volem escoltar les cançons i no les seves històries personals. Ja m’he quedat tranquil.

Per sort d’aquest concert em torno a endur el moment de pell de gallina que he viscut quan sonava ‘I try’, l’embogiment amb ‘Da ya thing i’m sexy’ i sobretot el fet d’haver gaudit d’una de les veus femenines més necessàries que tenim (i no sempre sabem valorar).

Articles relacionatsMés de l'autor