Cap a quarts de quatre de la tarda (6 hores abans del començament de l’actuació dels Muse i 3 hores abans de l’obertura de portes), vaig anar cap a l’Estadi Olímpic de Barcelona a fer cua, per aconseguir està a prop de l’escenari i així poder veure ben bé a Matt Bellamy i companyia. L’espera a ple sol va valdre la pena i la ubicació final on vaig estar era prou acceptable.
Després de l’actuació correcte dels madrilenys You don’t know me, i de la més que bona dels mallorquins L.A., va arribar el torn de les grans estrelles de la nit, els Muse.
Van sortir a tres quarts de deu de la nit i ho van fer amb una espectacularitat d’imatges i de llums que seria la tònica de tota la nit.
El repertori va començar amb Supremacy, una de les cançons del darrer disc The 2nd Law. En directe va sonar molt i molt bé, i personalment la vaig gaudir molt més que quan l’escolto en el disc.
La festa va continuar amb una de les grans del grup i molt aclamada pel públic, Supermassive black hole, pertanyent al seu gran disc Black holes and Revelations.
Matt Bellamy al llarg de la nit va parlar poc, es va dedicar sobretot a oferir un bon espectacle sonor i deixar que les paraules que sortien per la seva boca fossin quasi totes cantades. Tot això no van faltar els clàssics Bona nit Barcelona o Us estimo, que van ser molt aplaudits, com acostuma a passar sempre que un cantant internacional parla en català. La taca del concert va ser el moment que Bellamy va agafar una bandera espanyola que un dels assistents li va passar. El públic li va fer una bona xiulada, que va quedar una mica diluïda quan li van passar una samarreta del Barça.
Polèmiques a part, el concert va seguir amb un moment curiós protagonitzat per alguns polítics, com Obama, Merkel, Putin o el mateix Rajoy, que sortien projectats en una pantalla gegant, en forma animada i ballant funky, al ritme de Panic station. Va ser si més no curiós. I també veure al públic com xiulava a uns més que altres.
El show va seguir amb tres temes que tots ens vam encarregar de vibrar al màxim, i és que encara que els nous discos hagin pogut triomfar, la majoria dels allà congregats vam celebrar molt quan anaven caient els grans èxits del grup, com Bliss, que va encandil·lar a tots els presents o Interlude. Això sí, almenys allà on jo estava ubicat, a la zona de pista, un dels grans moments va arribar amb Hysteria, una cançó que feia dies que no tocaven en directe i que ens van regalar al públic català i que no vam deixar de celebrar i saltar i ballar.
Després d’Animals, una de les menys aclamades de la nit, va arribar una de les bombes de la nit, Knights of Cydonia, una cançó que no sé què té, però en directe guanya molt més. Prop de 8 minuts que el públic i un servidor vam gaudir al màxim i que no volíem que per res del món s’acabés.
Tot seguit va ser el torn respirar una mica i al cap d’uns instants i en un altre escenari va aparèixer Matt Bellamy amb el seu piano, i ens va deixar a tots bocabadats al veure que tocava United States of Eurasia, un altre tema de l’anterior disc The Resistance, que no estava gens previst que el toquessin, almenys a jutjar pels anteriors concerts de la formació.
Després de Map of the problematique i Feeling good (molt celebrada per tothom), va arribar un dels senzills del nou disc, Follow me, que va fer caminar (un cop més) a Matt Bellamy, per la passarel·la que anava des de l’escenari principal, cap a un situat al mig de la pista.
Minuts més tard sonava Madness, amb un so més pausat que la majoria del concert, però que va ser una delícia d’escoltar.
De cop sonava la gran House of the rising sun, la intro que precedia el gran Time is running out, un altre dels temes que mai falla en els seus directes, i és que després de tants anys, continua sent una de les més aclamades per tots.
Abans de desplaçar-se cap a l’escenari situat al centre de la pista, van tenir temps de tocar Stockholm Syndrome, tot i que algun despistat va cridar “New Born”, una de les clàssiques, que aquest cop no va sonar.
En aquest nou emplaçament, la banda va relaxar-se i van sonar balades que van acostar més al públic al grup, gràcies en part a la ubicació al bell mig dels assistents.
Van interpretar la preciosa Unintended i tot seguit Blackout, mentre apareixia una bombeta gegant amb una ballarina a dins que va deixar amb la boca oberta a més d’un (començant per mi). Un bonic moment, que va servir per encarar la recta final, no sense abans deixar anar un Undisclosed desires.
Va arribar el moment de veure en acció al robot Charlie! Era un dels moments esperats de la nit, i va ser el primer bis de la nit, al ritme electrònic de The 2nd Law: Unsustainable. Després va caure la sensacional Plug in baby, una d’aquelles joies que mai poden faltar en un directe del grup. I la cosa va quedar rematada amb Survival, la cançó de les olimpíades de Londres.
Però la cosa no acabava aquí. Van abandonar l’escenari un cop més, i després de pocs minuts, van tornar per rematar-ho amb els dos himnes Uprising i Starlight i per deixar-nos a tots amb ganes de més.
Setlist Muse – Estadi Olímpic – 7 juny 2013
1. The 2nd Law: Unsustainable
2. Supremacy
3. Supermassive Black Hole
4. Panic Station
5. Bliss
6. Interlude
7. Hysteria
8. Animals
9. Knights of Cydonia
10. Dracula Mountain
11. United States of Eurasia
12. Map of the Problematique
13. Monty Jam
14. Feeling Good
15. Follow Me
16. Liquid State
17. Madness
18. Time Is Running Out
19. Stockholm Syndrome
20. Unintended
21. Blackout
22. Guiding Light
23. Undisclosed Desires
Encore:
24. The 2nd Law: Unsustainable
25. Plug In Baby
26. Survival
Encore 2:
27. The 2nd Law: Isolated System
28. Uprising
29. Starlight
