20 Mad Sounds (AM, 2013)
Des de la primera nota, ‘Mad sounds’ enamora. Et fa estar enganxat i escoltar atentament tot el que explica l’Alex Turner durant els tres minuts i escaig que dura la cançó.
Com si fos un crooner d’un club, el vocalista del grup va desgranant la cançó amb tranquil·litat però amb la calidesa necessària per fer-la una de les peces més imprescindibles del disc.
19 Four Out Of Five (Tranquilty Base Hotel & Casino, 2018)
Segurament és la cançó més “Arctic Monkeys” del disc, d’un treball que semblava més un disc personal d’Alex Turner.
La cançó seguia la línia d’algunes de les joies musicals de l’anterior “AM” i de fet, tot i que el disc no tenia cap senzill oficial aquesta pot considerar-se la més popular de totes, ja sigui pel videoclip o perquè fos la que més va enganxar.
18 Teddy Picker (Favourite Worst Nightmare, 2007)
Divertida des del primer moment, saps que quan estàs a un concert dels Arctic i sona aquella cançó, t’esperen uns tres minuts de diversió absoluta. I és que la melodia enganxa de mala manera i és molt fàcil contagiar-se de les bones vibracions que desprèn al llarg de la peça.
Encara sentíem la força d’aquesta joventut del grup de Sheffield amb cançons ràpides i concises que et deixaven bon sabor de boca.
17 Balaclava (Favourite Worst Nightmare, 2007)
Ni intro ni punyetes, en aquesta cançó des del primer segon van al gra tu! Una altra d’aquelles peces que quan les escoltes et vénen ganes de moure el cos i deixar-te endur per la melodia.
Si l’inici és contundent i et deixa sense respiració, com més avança la cançó no tens temps per respirar i tot això dura fins a un final perfecte.
16 Crying Lightning (Humbug, 2009)
“Humbug” va suposar una bona decepció pels fans dels Arctic Monkeys i sempre surt en el rànquing del pitjor disc del grup, però no per això no trobem peces interessants. Una de les que no acostuma a fallar en els concerts és aquest ‘Crying lightning’, potent i interessant a parts iguals.
Entusiasme per la seva mescla d’elegància i contundència i es queda a mig camí del què seria el futur musical del grup. Però quin mig camí tan interessant i addictiu.
15 Suck it and see (Suck it and see, 2011)
Aquesta és una de les cançons on la veu de l’Alex Turner es tornen més sensuals i que t’enamora més. És impossible no caure rendit als seus braços quan et canta aquesta peça.
Curiosament és la penúltima cançó del disc i tot i que tradicionalment les cançons del final són les menys escoltades, aquesta és la que s’emporta la palma de tot el disc. I és que com diem té alguna cosa que a tots els que encanta la veu del líder del grup ens deixa totalment embadalits.
14 Knee Socks (AM, 2013)
Una de les perles de “AM” és aquest ‘Knee Socks’, la penúltima cançó del disc i que compta amb la col·laboració vocal del cantant de Queens of the Stone Age Josh Homme. Evidentment que davant de tot aquest talent era impossible que no sortís una autèntica meravella.
La cançó té una melodia molt potent que combinada amb la veu d’Alex Turner i la participació de Josh Homme la fa encara més perfecte.
Si escolteu el disc, no us quedeu a mitges, ja que us perdríeu una de les cançons més imprescindibles del grup.
13 Why’d You Only Call Me When You’re High? (AM, 2013)
Arctic Monkeys t’atrapen des del primer moment amb una altra de les cançons del seu gran disc “AM”, com també ho fa Alex Turner en el seu corresponent videoclip.
A vegades sobren les paraules i és millor clicar al play i deixar-se endur per la cançó.
12 Dancing Shoes (Whatever People Say I Am That’s What I’m Not, 2006)
Més diversió, això és el que trobes en aquest fantàstic debut i evidentment amb peces com ‘Dancing Shoes’ que s’havien de situar ben amunt en el rànquing de les millors cançons del grup, per les bones estones que ens ha fet passar amb aquesta potència vocal i instrumental, que s’allarga en els menys de dos minuts i mig que dura aquesta autèntica cançó de rock que s’acaba de cop i et quedes amb ganes de més.
11 The View From the Afternoon (Whatever People Say I Am That’s What I’m Not, 2006)
La primera cançó del disc. La primera que escolta molta gent i per tant una carta de presentació amb més de vint segons d’intro que et prepara per a l’èxtasi musical. Amb una tornada brutal i un cop d’efecte cap al minut dos, que sembla que ja s’ha acabat la cançó, però espòiler, encara queda una recta final explosiva i plena d’energia que serveix com a carta de presentació d’un dels millors discs que s’han parit al Regne Unit en els últims vint anys.
