Sara Roy publica “Per si s’acaba el món” (Satélite K, 2026), el seu tercer treball discogràfic, amb un canvi de rumb sonor que la porta a recuperar una manera de fer més propera i orgànica. L’artista catalana deixa enrere el pop electrònic per situar les guitarres acústiques, els sons crus, els arranjaments delicats i la veu al centre de les cançons. Produït per Jordi Pinyot, el disc aposta per una sonoritat càlida i despullada, construïda des de la senzillesa i l’honestedat.
“Per si s’acaba el món” suposa també un retorn al pop de cantautora i al folk contemporani, amb una mirada actual però connectada amb els inicis de Sara Roy, quan crear era sobretot una necessitat. En aquest nou univers sonor hi apareixen referents com Maggie Rogers, Lizzy McAlpine, Sasha Alex Sloan, Gracie Abrams i Judit Neddermann, artistes que comparteixen amb Roy una manera íntima i emocional d’entendre les cançons.
El nou disc neix d’una etapa vital marcada per la frustració, la pèrdua, la sensació d’estancament i la impotència davant del que passa al món. També de la pressió per encaixar en les modes musicals i del soroll de la indústria. Les cançons parteixen d’aquest moment de fractura per parlar de pèrdua, enyor, amor fora de temps, impotència i canvi, i construeixen el relat d’un món interior que no s’ensorra de cop, sinó que es transforma mentre s’apaga la mirada innocent que el sostenia.
Sara Roy ja havia avançat part d’aquest nou univers amb diversos senzills. Al setembre va presentar ‘L’error més bonic’, una col·laboració amb Judit Neddermann i Pau Figueres que se suma a ‘El balcó amb geranis’ i ‘Tant de poder parar el temps’. El disc també inclou la participació d’Ivette Nadal a ‘Entre tanta merda’, una cançó que aborda la impotència i la incomprensió davant de determinades realitats socials.
