Mar Pujol presenta “D’aquesta aigua no en beuré”, un nou disc que convida a qüestionar les veritats que donem per absolutes i a observar la realitat amb més calma. Davant d’un món accelerat i saturat d’estímuls, la cantautora aposta per una mirada pausada i sensible, capaç de trobar els matisos i les contradiccions que s’amaguen en les petites coses del dia a dia.
El treball parteix del dubte i del relativisme per abordar qüestions com la identitat, la percepció d’un mateix i la manera com ens relacionem amb l’entorn. A ‘Mitja Vida’, la cançó que obre el disc, i ‘De saber no en sé’, Pujol reflexiona sobre el seu ritme vital i reivindica la lentitud com una manera de viure amb més consciència. En altres temes, com ‘Ullsclucs’, amb Carmen Aciar, i ‘Jo soc’, explora les contradiccions entre la raó i l’instint, així com la dificultat de definir una identitat que està en transformació constant.
La cantautora també qüestiona algunes de les convencions amb què interpretem el món. A ‘No seria estrany’, es pregunta què passaria si les flors de primavera fossin les encarregades de dictar les lleis, mentre que ‘Quilòmetres llum’ proposa una mirada diferent sobre el temps i la seva concepció lineal. Per la seva banda, ‘Moralina’ juga amb la invenció de refranys per posar en dubte l’existència d’una moral inflexible en un món en què les circumstàncies no deixen de canviar.
Més enllà del contingut de les lletres, la veu és un dels elements centrals del disc. Acompanyada principalment de la guitarra, Mar Pujol la converteix en un vehicle d’expressió emocional i de connexió amb qui l’escolta. Aquesta dimensió es fa especialment present en les col·laboracions amb Carmen Aciar, Silvia Pérez Cruz, a ‘He vist l’amor’, i Rita Payés, a ‘No diguis mai’. El treball també inclou ‘La mà a la mel’, una cançó que dona vida a un poema original d’Ana Tobías.
Amb “D’aquesta aigua no en beuré”, Mar Pujol construeix un univers musical íntim en què la reflexió i la poesia conviuen amb les emocions més quotidianes. Un disc que reivindica la necessitat d’aturar-se, observar i acceptar que la realitat, com les persones, és plena de matisos i està en canvi permanent.
