Ven’nus publica “Mai vista trista”, el seu segon àlbum que aposta per l’honestedat com a motor creatiu i assumeix la fragilitat com a forma de resistència. Un projecte de catorze cançons que transiten entre el pop d’autor, l’indie experimental, l’electrònica i l’hyper-folk.
L’àlbum sorgeix de l’impuls de desprendre’s del relat imposat i recuperar la seva veu després d’haver estat mirada, interpretada i desitjada des de fora. Un treball que no pretén construir una identitat coherent, sinó mostrar la contradicció com a espai legítim. El disc parla de créixer, marxar, trencar amb el personatge, fugir del victimisme i deixar de performar la tristesa com a identitat pública. Les seves lletres no dibuixen un personatge polit ni immutable, sinó una identitat viva, cantant, vulnerable i lúcida alhora.
Tot i el caràcter col·laboratiu del projecte, que ha comptat amb els músics que l’acompanyen en directe i amb diversos productors, aquest és el treball on la cantant ha assumit més protagonisme en la composició i la producció. Aquesta autonomia creativa no és només una qüestió formal, sinó que és profundament coherent amb el discurs del disc: parlar amb veu pròpia també vol dir compondre, decidir i construir el so des de la genuïnitat.
L’àlbum s’obre amb tres cançons que retraten un paisatge emocional que oscil·la entre l’asfíxia urbana i el refugi íntim. ‘Puja, puja’ és una peça d’arrels i transmissió generacional, on el poble apareix com a lloc d’identitat i esperança. ‘Bcn és desert i tu plorant’, ambientada en l’apagada general el 2025, fa de Barcelona una metàfora del col·lapse afectiu. I a ‘x vilapicina’, Ven’nus ret homenatge als marges i als barris com a espais de resistència afectiva, amb una mirada política i generacional.
El disc també explora els processos de trencament i emancipació. A ‘tan ron x tan poc amor’, l’artista reflexiona sobre el desig, la validació, la performativitat emocional i el buit després de l’èxtasi. A ‘PEL PASSADÍS’ aborda, amb cruesa i sensibilitat, els atacs de pànic que l’han acompanyat en el procés creatiu i relata la sensació de no reconèixer-se, d’estar atrapada dins d’una mateixa. A ‘Carmen se fue’ Ven’nus retrata una amiga que fuig i es reinventa a la recerca de la llibertat, però que segueix sotmesa a la precarietat juvenil.
“mai vista trista” també té espais d’humor i autoironia. A “no faig res amb la mar”, una col·laboració amb Mar Pujol que desacralitza la figura de la dona artista idealitzada, o a ‘L’ANY QUE VE’, que formula amb lucidesa la impossibilitat de tornar a deixar entrar a la teva vida una exparella quan ja l’has repudiada públicament.
L’àlbum alterna també moments de crítica oberta i denúncia. ‘qui s’enamori perd’ formula una mirada conscient sobre els mecanismes de defensa que travessen l’amor contemporani, o ‘FA FRED ,,, parabrises’ qüestiona la sexualització, els privilegis masculins i les violències simbòliques dins la indústria. Aquest fil de vulnerabilitat el recull també ‘deixo d’existir sense morir’, on la dependència emocional es narra des de la tendresa i l’acceptació.
El dol i l’acceptació s’entrellacen a ‘NO EXISTIRAN’, amb Mushkaa, una cançó sobre les vides que es projecten, però mai seran realitat quan una relació es trenca. A la recta final de l’àlbum, ‘al PS amb la maria’ recupera el to satíric per relatar una humiliació emocional El disc es tanca amb ‘nana la meva empremta’, una peça de calma domèstica que reivindica els gestos petits i l’amor que no exigeix espectacle.
Amb “mai vista trista”, Ven’nus signa un treball valent, coherent i profundament personal, que consolida la seva veu com una de les més singulars i rellevants de l’escena pop underground catalana.
