Tenir certes expectatives cap a alguna cosa pot ser arriscat. El desè àlbum d’estudi de Miley Cyrus, ara MILEY, arriba en un moment de reinvenció de l’artista després d’aquest rebranding en la seva marca artística. L’escolta del seu primer single ‘Bass Persuades’ ens havia fet pensar que el disc homònim ens retornaria a una Miley propera al mític dark pop dels 2000. Res més lluny de la realitat.
Si una cosa està clara és que a l’artista no li ha mancat mai l’ímpetu necessari per a oferir-nos allò en què vertaderament ha cregut al llarg dels recent complerts 20 anys de carrera que té. Aquest nou llançament n’és una demostració, ara bé, queda clar que no és la idea inicial que molts ens havíem fet. Això no significa que el projecte sigui dolent, sinó més aviat que la manera de presentar-lo no ha estat la més encertada.
“Bass Persuades” dona el tret de sortida amb el single que ens obre les portes a la nova era de la cantant i que té tot allò que necessita per consolidar-se com un dels temes mítics de la seva discografia: personalitat, ritme i un bon missatge. Miley alerta de com “els joves ja no volen ballar” perquè es troben immersos en la realitat de les pantalles i la tecnologia. Aquestes ganes de voler representar una realitat propera al públic potencial que la segueix es queda aquí i ja no es torna a repetir en cap de les pistes restants. En el seu lloc tenim una oda a l’amor romàntic i, en comptades vegades, al propi. Malgrat que això sempre és un bon recurs, pot sonar repetitiu.
Sembla que el que dic realment no sigui veritat tenint en compte que a continuació escoltem ‘Different religion’, la primera col·laboració amb Model/Actriz que, no només segueix el rastre sonor de l’anterior, sinó que la potencia. Un tema al més pur estil MILEY per la seva defensa a la llibertat espiritual i personal que sempre ha seguit i que projecta molt bé a partir d’una metàfora que fa al·lusió als elements que formen una doctrina religiosa.
A partir de ‘Let’s Get Married’ ja sí que tot trontolla. Que no es malinterpreti, és una peça excel·lent que actua com una maquíssima carta d’amor cap al seu marit Maxx Morando. Però també sembla un tema descartat del seu àlbum “Endless Sumer Vacation” (2023) més que no pas un dels nous definidors de la seva recent estrenada sonoritat. El mateix passa amb ‘Orbit’ que baixa les revolucions massa de cop i es redueix a lluir l’espectacular i rasposa veu de l’artista a ritme de balada a piano lent.
A partir d’aquí l’àlbum adquireix una tendència certament marejant, a partir de la qual es juga amb l’alternança de balades romàntiques i cançons rítmiques que et deixen fora d’òrbita i et fan desconnectar d’ambdues sensacions. ‘Aftermath’ recupera l’essència d’allò que havíem imaginat. La lírica es farceix de ball amb un beat que t’atrapa a mesura que s’intensifica. Aquest efecte no es recupera fins a gairebé al final amb ‘Inocent ways’, on es trenca de nou l’atmosfera romàntica per a oferir la producció més pesada i forta de tot l’àlbum. Tot i que en un principi pot semblar massa, quan es fusiona amb una melodia més pop que actua de contrast, l’efecte se suavitza i esdevé el meu track preferit dels deu. Els versos del tema també mostren la introspecció personal que suposa el projecte per la de Tenesse, ja que al·ludeix a la complexa relació amb la seva germana petita Noah Cyrus. Però lluny de mostrar rancor, Miley parla del seu paper com a la gran de les dues i de “com ha intentat protegir la seva innocència”.
També hi ha cançons que es queden en un punt intermedi i sembla que sí que respecten la vibra de “Bass persuades”, però amb un beat més tranquil. ‘REDLIGHTS’ és una balada electro pop que parla del risc que cal assumir a vegades tot i que els senyals diguin el contrari. És un dels temes preferits de Miley Cyrus i ho puc entendre, ja que conté una de les lletres més poètiques de tot l’àlbum. ‘Neon Signs’ és la col·laboració amb Andrew Wyatt que es desenvolupa enmig d’una nit on regnen els contrastos entre la foscor i els llums llampants de la ciutat. Una estètica que encaixa amb l’imaginari del disc, però que no va més enllà, són els sintetitzadors subtils de la melodia els que justifiquen la presència del tema en aquesta era.
El tancament es queda una mica buit. ‘Snow’ i el remix de ‘Bass Persuades’ conclouen de manera redundant. El primer és una crònica de la declaració de Max Morando a la cantant a la ciutat de Kyoto, i poc més es pot destacar. Pel que fa a la nova versió del single homònim és cert que, per qui s’ha quedat amb ganes de moviment és ideal, ja que la base és molt més house que l’original, però tampoc és cap novetat. És més, fins i tot repetim featuring amb Model/Actriz.
“Bass Persuades” no és un mal projecte ni molt menys. Totes les cançons tenen un encant propi, una bona producció i la veu de MILEY les eleva de categoria. No obstant, el problema arriba quan s’ajunten. Molts dels temes no presenten cap mena d’element en comú, algunes semblen descartes d’àlbums anteriors i en algun punt se sent un projecte buit de missatge.
És possible que part d’aquesta opinió sigui culpa de les expectatives que jo mateix m’hagi pogut fer, i ho admeto. Ara bé, tenint en compte que es tracta d’una sensació força generalitzada entre el públic, pot ser que part de l’origen de la disjuntiva sigui la manera en què s’ha plantejat el concepte i estètica de l’àlbum. Probablement, part de què no totes les cançons segueixin un estil electro pop més arriscat sigui per no allunyar-se de l’àmbit comercial, i ho entenc. Sigui com sigui sembla que, en aquesta ocasió, MILEY no ha acabat de persuadir-nos.
