Èxit

Ahir, mentre Alex Turner recollia el premi a millor artista de l’any, va dir que no tenia molt a dir per què no s’havia preparat cap discurs, ja que creia, i fins i tot havia apostat diners, que One Direction guanyaria el premi. En la mateixa línia s’expressava una fan random d’1D a Twitter, on va afirmar que no entenia que guanyés els Monkeys per què era una “banda que no coneix ningú”. Després de llegir-ho i tirar-me pel balcó 3 o 4 cops, vaig decidir que l’editorial d’avui la dedicaria a reflexionar sobre el món de la comunicació i la seva relació amb la música.

La música, ara mateix, és un producte com qualsevol altre dins el mercat d’Internet, i com a tal, els que la creen viuen precisament de si la xarxa treu fum parlant d’ells. I en això les xarxes socials tenen un paper fonamental. Com està passant, per exemple, amb els programes de televisió, una xarxa social pot potenciar o llençar pel barranc un producte que en principi és independent del món virtual, i a la pràctica, i cada cop més, aquest fet acaba sent el pilar sobre el qual s’aguanta el negoci. Veiem com les productores o les discogràfiques s’esforcen a crear estratègies per què el seu material entri en el boca-a-boca del segle XXI, i com grups com els mateixos Arctic Monkeys deuen la seva fama inicial a moviments a Internet dels seus fans.

És irònic, no? Els Monkeys han de veure com algú que té prou interès en la música com per a seguir la gala dels Brit Awards per Youtube, no tingui ni idea de qui són, quan ells en realitat solen ser nombrats com la primera gran banda que va trobar l’èxit gràcies a Internet. Ara podria dir que això és la màgia del mercat d’Internet, que és tant gran que és impossible abastar-ho tot, i que els clients com aquesta Onedirectioner, igual que passa en un supermercat, acaben fent selecció d’uns pocs interessos. Desenganyeu-vos. Aquesta noia és una inculta i ja està.